Foto de Xavi Jurio al ReusDigital
Admiro les persones que viuen apassionades, aquelles persones entregades a una causa i que es desviuen per tot allò que els enamora. En Josep Baiges és una d’elles. Sé que no li agradarà gens llegir aquestes línies, precisament ell que glossa sobre tot allò que s’esdevé al món de Reus, però aquest cop haurà d’acceptar que ara li toca a ell ser l’objectiu de les mirades que es llencen des d’un altre blog.
Fa molts anys que el conec, i ja posats a fer-lo enrojolar posem-nos-hi bé i que s’acabi de sentir incòmode, no? Les coses o es fan bé o millor no es fan. Corrien els finals dels 90 a La Salle Reus. Els alumnes d’EGB gaudíem un cop l’any de l’obra de teatre que ens representava la Companyia Indivisa manent, amb un elenc format per exalumnes del centre, dirigits per l’entranyable Quico Cossials. Caram, com els admirava! En aquells temps d’adolescència, grans i pa amb xocolata jo feia teatre com a extraescolar, i al·lucinava amb el talent del Joan Gomis (avui un dels caps visibles de l’Orfeó Reusenc), de la Montse Giralt (excel·lent guia turística reusenca) i de… La Veu. La Veu era el Frank Sinatra ganxet. No només per la seva planta i encant, sinó perquè impressionava. Vaja si impressionava. Era en Josep ´Sinatra´Baiges. La Veu. Per aquelles cosetes que té la vida, capriciosa i juganera, un bon dia el director Cossials em va veure actuar amb els petits i em va proposar que fes teatre amb ells. Amb els grans? Els meus ídols! Imagineu-vos el primer assaig al costat d’ells… i de La Veu. Acollonit és poc. Però no cal dir que des del primer dia, i tot i els anys de diferència (o potser precisament per això) em van tractar com a un més. I aquí va començar una relació que s’ha perllongat durant quasi 30 anys, on la meva admiració cap a ell, amb el dia a dia no ha anat pas a menys, ans al contrari. En termes musicals parlaríem d’in crescendo.
I és que en Josep s’ha reinventat constantment, sempre a la recerca de la millor via per on conduir aquesta passió que comentava. A Canal Reus TV amb el Pertot a Reus, posteriorment fent-se un nou format amb El món de Reus, per acabar modificant aquest món de Reus que avui ja és un terme polisèmic: un antic programa de TV local, un blog de lectura obligada, un hashtag que condensa l’actualitat local. Un nou mot ja incorporat a un vocabulari col·lectiu d’aquest poble nostre que ens enamora. No satisfet amb aquesta metamorfosi, el nostre Sinatra particular, en la seva constant recerca per tal de posar el focus zenital sobre el talent reusenc, va endegar els Premis Enganxen, avui dia Premis Enganxen Amenós. I se seguirà reinventant, no en dubtem pas.
Perquè aquesta és una altra de les seves virtuds. En un Reus on una de les aficions locals, a banda de l’hoquei i l’associacionisme, és l’esport de fer capelletes per trinxar el veí, ell ha fet de la glossa al talent tot un quadre costumista on cercar-hi reusenquisme en estat pur. Passió. La passió per Reus, per l’Amenós, per l’obra de son pare l’artista Josep Maria Baiges i també la passió per l’ensenyament (en especial pel musical, ai Marijo, quant t’hem d’agrair els mestres de música per fer del Pep un dels nostres!). Ho dic sovint. Que els homenatges es fan en vida, caram. Que les persones que estimen mereixen que els mostrem quant les estimem. Fem-li una distinció a l’alçada d’un campanar. I ja posats, que la Petra Clàudia li canti amb aquella veu seva però que ja és tan nostra. Vaja, com la d’en Pep.
I quin duet vocal que seria! Frank Sinatra i Ella Fitzgerald amb un toc de menjarblanc.
Jordi Salvadó Rius 