Tornar a néixer

Quan t’acostumes a un dolor pots arribar a pensar  que ja forma part de tu, que és el teu estat natural. Això m’ha passat durant molts anys amb el mal d’esquena. Operat de les lumbars fa vint anys (sempre ho recordaré amb humor com el primer disc que vaig treure!), les lumbàlgies han estat una constant companya de viatge. Com un raspall de dents o un bon llibre, el mal d’esquena l’he dut amb mi a tot arreu.

Un dia, però, maleïda i afortunada tarda fa cosa de quatre anys, em van diagnosticar una segona hèrnia discal. El cel em va caure a sobre només d’imaginar-me de tornar a passar aquell tràngol postoperatori, on durant setmanes caminava com Las Muñecas de Famosa, robotitzat, carrer amunt i carrer avall. Per això de seguida vaig decidir que si feia falta remouria cel i terra… o em resignaria al dolor tot i haver de deixar els meus esports preferits. Però no volia tornar a passar per quiròfan.

I el ioga va aparèixer. Així, de sobte, com una recomanació d’un bon amic. No ho veia massa clar. Molt mental. Molt aturat. Quasi per iaios. Però agafant-m’hi com un ferro roent amb l’ esperança d’acabar amb aquells dolors cada cop més forts i freqüents. I van passar els dies, les setmanes… i ja no sé què és passar tot un cap de setmana al sofà amb l’esterilla. Ja no conec la darrera moda en antiimflamatoris. Ja no pateixo quan torno de fer esports agressius per la columna. I per suposat que ni aturat ni per iaios. Pura energia física… i mental, això sí. Ho celebro com un aniversari. Una nova vida des d’aleshores. Tornar a néixer. Literalment.

Beneeixo el dia en què vaig començar a fer ioga al carrer Jovellanos amb la Montserrat Fortuny, qui m’ha fet riure, dubtar i plorar, tot plegat en una sola classe. Qui m’ha obert una nova finestra que ni coneixia que existia. I ara, quan el mal d’esquena es creua amb mi pel carrer i ni em reconeix com a vell amic, assaboreixo els efectes secundaris que m’ha dut el ioga dins la seva motxilla. Major paciència. Més capacitat d’aguantar el patiment. No esperar res a canvi. Ser conscient del present. Pensar en el cos com en un temple. I un excés d’energia que, això sí, algun dia espero aprendre a canalitzar. Però això ja dóna per a una altra entrada del blog. O dues. 

Publicat per jordisalvadorius

Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per l’escola, la música, l’esport, la Cultura, per Reus. www.jordisalvado.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
A %d bloguers els agrada això: