Dir que no

Foto: Pep Aguadé

A les persones que no sabem donar un “no” per resposta ens succeeix una cosa: acostumem a tenir l’agenda ocupadíssima en mil i una activitats, ja sigui per inquietud pròpia o per sol·licitud de la gent que ens envolta. Persones que ens aprecien tant… que ens compliquen la vida i el calendari, evidentment amb la millor de les intencions.

Però la vida no es viu des del sofà de casa, sinó exprement-la i assaborint-la. Que només en vivim una, que sapiguem. I de tant en tant aquestes “obligacions” que ens vénen donades per la incapacitat de donar una negativa porten de retruc un regal amagat, un ou de Pasqua inesperat.

Ahir vaig cloure quatre dies tocant el cajón flamenc al Festival de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura. Parteixo de la base que mai els puc dir que no ni a la Teresa Aguadé ni a l’equip format per les seves encantadores profes de dansa. Ja fa molts anys que em tenen el cor robat. Però per aquelles coses de la vida, que això des del sofà mai es viu, aquests dies he anat rebent petits regalets d’aquells que són com pessics de carinyo. 

El tracte exquisit dels tècnics del Teatre Bartrina, adonar-me que aquelles jovenetes ballarines de fa anys ja entreveuen l’excel·lència en el ball, la deliciosa foto de regal del Pep Aguadé, la conversa amb ex-alumnes que em demostren que la música viu dins seu amb passió, la sort de poder albirar el talent d’algunes de les joves promeses de la dansa reusenca, la dolça realitat d’aquelles que ja comencen etapa com a ballarines professionals… i acabar la festa amb la millor de les cireretes: que la petita Clàudia, la ballarina de la casa, em regali una flor i un petó a dalt de l’escenari. 

Això sí que no té preu. Aquest és un dels premis a no saber dir que no.