Sempre endavant. Fins sempre, papa!

Gràcies, Molts gràcies. En nom de la família, i després del dia d’ahir, només podem dir-vos gràcies. Sabíem que el papa era una persona estimada, però la quantitat de mostres d’afecte que ahir vam rebre ens va deixar esgotats, dolçament esgotats, perquè almenys jo personalment mai havia vist aquella quantitat de flors, de persones anant a donar una abraçada, de batalletes explicades amb un somriure i un record als llavis.

Ell era el marit, era el papa, el germà, el tiet, el sogre, el consogre, era l’avi Miquel… però també era el “Saquito” que venia detergents, era el del Reus Deportiu, el del Grup Filatèlic, el Salvadó que venia seguros Plus Ultra, el cap de Convergència quan van treure 10 regidors de 25, el que contractava els famosos a les verbenes de St Joan de fa tants anys, el de la Junta de l’Ermita de Puigcerver, el de la Fira de Reus i de Tortosa, el dels “Deus de Reus” que tanta il·lusió li va fer… El papa era també aquell senyor tan simpàtic d’Hisenda, el Salvadó de les 60.000 plaques de cava, un dels fundadors de l’Olimpíada Escolar.

Va ser tantes persones en una de sola que ningú podrà dir que “va passar” per la vida. El papa “es va menjar” la vida. I amb patates, a mossegades. Fents amics per allà on anava. Perquè era també l’amic Miquel. Hi ha tants amics avui aquí, tants… que heu fet màgia i convertit el dia més trist de la nostra vida en un dels més feliços. No en tingueu cap dubte. I això no us ho sabrem agrair mai.

Un bon amic seu ahir em deia que el papa era com el julivert, que es posa a tots els plats i no deixa mai mal gust de boca. I així era. Només cal veure la diversitat de flors que ahir l’envoltaven. Tantes i de de tantes procedències! Però us vull comentar una coseta que no em puc quedar a dins. Ahir al Tanatori vaig sentir parlar d’injustícia, d’una mort massa jove, de quin fàstic de vida. No ho diguem, això. Una injustícia és enterrar un fill, és morir sense haver pogut gaudir prou, és no poder-se acomiadar d’aquells que t’envolten. I el papa no només se’n va anar tranquil, envoltat de la gent que s’estimava, dient-nos adéu amb una abraçada abans de marxar; sinó que ho va fer sabent-se també estimat per la família i molts, molts amics. 

El papa va viure la vida de manera plena, intensa i feliç fins al final. I això ho sabeu perquè li haureu llegit articles a premsa no fa ni un mes, perquè potser us l’havíeu trobat fa poc pel carrer i us feia el gest de “tot bé, tot molt bé” (“estic millor que mai, els va dir a les infermeres l’últim cop que va parlar amb elles!”), o perquè éreu “víctimes” dels seus incansables whatsapps, com els que us va estar enviant fins tot just 24h abans de deixar-nos. 

I és que la vida s’hauria de mesurar en qualitat, i no pas en quantitat. Si no parlem d’anys sinó d’amics, d’experiències i passions viscudes, de bons records lligats a vivències… veurem que la seva vida ha estat llarga. Llarga i intensa. No pensem en anys, doncs. La vida és QUALITAT, no quantitat o temps. I el papa ens va donar una lliçó fins el darrer moment. Que la vida cal viure-la de manera apassionada, alegre, com una taronja que hem d’exprémer fins la darrera gota per no deixar-ne ni una al got.

Que aquestes llàgrimes de pena que avui vessem siguin llàgrimes d’alegria per haver format part d’aquesta aventura que ha estat la vida del papa. Recordem-lo, és el que ell voldria, i fem-ho amb una rialla als llavis. Siguem feliços, com ho va ser ell. Somriem, fem el gest que “estem bé, millor que mai”. Perquè som vius, i tenim molt de camí encara per recórrer, duri el temps que duri (això és secundari!) però que sigui un camí viscut amb intensitat, ple de vida, i sempre amb un somriure. Sempre endavant. Com va fer el papa. Sempre amunt. Sempre. Per sempre. I fins sempre. 

Església de Sant Francesc, 15 de setembre de 2015