Amics per sempre

Foto: José Carlos León

La Rumba Catalana ens mostra el camí, ella té molt poder. El passat mes de setembre va tenir lloc el 1r Festival de Rumba Catalana de Reus, emmarcat dins la Capitalitat Catalana de la Cultura. Sembla que per fi estem fent justícia als nostres tresors musicals d’arrel, malauradament massa amagats de vegades, com si ens n’avergonyíssim. Com si no ens fes massa gràcia que Rumba Catalana sigui sinònim de paios i gitanos agermanats, de Peret i Pescaílla, de “Gitana hechicera” i de “El mig amic”, de cultura catalana i espanyola anant de bracet, marabú!

Ai, ai, ai! Aquella dualitat que vivim els catalans en general i els de Reus en particular. Que ens permet dir el bon dia en una llengüa i renegar en una altra. Gaudir d’un menjablanc després d’un plat de pernil de Guijuelo, saboreando! O la bipolaritat tan ganxeta d’animar al Barça a la Champions de futbol, mentre donem suport al Reus Deportiu d’hoquei en la mateixa competició. La Rumba Catalana, vaja, música tradicional i popular, patrimoni cultural de Catalunya… que s’anomena catalana i que sovint cantem en castellà, aire! 

Per sort, però, ens fan arribar que aquest 1r Festival no quedarà en flor d’un dia i que hi haurà continuïtat, un cop passada la Capitalitat Cultural, ole con ole! Que no ens passi com el primer i únic Festival “Reus és Flamenc”, que el Julio Ponzoa ens va regalar el 2014 i que va quedar en un miratge. Sembla que aquest cop, sí. La Rumba Catalana és a Reus per quedar-se, seguint el camí que ens marquen els incansables activistes del CRAC de la mà d’en Peret Reyes, enguany amb la tercera edició del ja clàssic “Vermut rumbero” del carrer Aleus, marcha, marcha!

I no acaba aquí la cosa, que Reus és Rumba, tururú! Al concert de 25è Aniversari de la Fundació Reddis, el passat 8 de setembre al Bartrina, una coral amb cantaires d’entitats tan diverses com l’Associació Alzheimer, Down Tarragona, Fundació Esclerosi Múltiple o la residència Marinada, per citar-ne només alguns, tots ells van acabar amb una platea  corejant  “Amigos para siempre”. Sense complexes, sabor! 

Perquè tots tenim al cap les melodies i lletres de “Sarandonga”, “El meu avi”,  “Una lágrima cayó en la arena” o “Volando voy”. Perquè som així, aiguabarreig, i ens diuen nacionalistes, i ens diuen excloents, i ens diuen que estem dividits, però la realitat ens demostra que a Catalunya ho és pel Cat a la matrícula i pel Gato a la ràdio; pels Manel i Los Manolos, per la gralla i pel cajón. I ole, aire, sabor! Si ens acabem separant, si no se pué aguantar… serà perquè ho vol el poble. Lliure i sobirà. I seguirem sent amics, per sempre.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros