Design a site like this with WordPress.com
Per començar

No diguin Mèdici, diguin Prats

Foto: Bravium Teatre

Florència. Segle XV. La Toscana explosiona culturalment. Les obres de Donatello, Brunelleschi, Boticcelli, Da Vinci o Miquel Àngel fan d’aquesta regió italiana un focus cultural que encara avui ens provoca una síndrome d’Stendhal en visitar-la. La família Mèdici en fou el motor, amb els seus patrocinis.

Reus. Segle XXI. La crisi encara tusteja amb les darreres fuetades i el món de la cultura continua sent, de bracet amb la salut i l’ensenyament, l’ase dels cops. Els estaments oficials comencen a revifar i la Capitalitat Catalana de la Cultura o el “Reus ciutat de la música” ens retornen l’esperança en el futur. Sembla que, de nou, lluirem.

Ambdues escenes tenen un denominador comú: el mecenatge cultural. I és que el finançament actual de la cultura és la suma de diverses contribucions, en una progressiva reducció de l’aportació pública, en una necessitat de suport privat que tendeix a l’alça.

Aquí és on entra en joc el clàssic dilema de l’encaix públic-privat, i on allà on no hi arriba l’organisme públic, és l’ens privat qui se’n fa càrrec. Tant de bo la cultura fos entesa com una responsabilitat de l’administració, com un servei més per la nostra salut mental, social i d’esperit. Talment com la salut. Com l’educació. Però vist que aquesta tríada de maries no són prioritàries, benvinguda ha de ser l’empresa privada, qui compensarà aquesta mancança.

Certament el comerç privat no en té cap obligació, i mentre no gaudim d’una llei del mecenatge que ens emmiralli mínimament als Estats Units, on la Cultura desgrava fins el 100% del patrocini, encara menys. Per això la cultura a Reus té un cognom, i aquest és Prats. Perquè Vermuts Miró, amb la família Prats al capdavant, destina bona part dels seus beneficis a vitaminar Reus amb més cultura. Són els nostres Mèdici particulars.

Fundació Bara, Bravium Teatre, Imprescindibles, Vermusic, Fito Luri, Joel Reyes, Calendari Solidari del Reus Deportiu d’hoquei, Reus Teatre Musical… Seguim? Perquè podríem. Un reguitzell de propostes culturals amb segell de la família Prats al darrere. El vermut com el nou carbó d’aquest Carrilet cultural.

Alguns em diran que es tracta d’una empresa de begudes alcohòliques. Justament ara que s’endega el programa EPI JOVE als instituts sobre la prevenció del consum d’alcohol entre adolescents i joves. Però no ens escandalitzem. El vermut d’abans de dinar res té a veure amb el botellón de descampat o la borratxera nocturna. No conec encara cap jove que plantegi una nit esbojarrada… de vermut. Ni cap rus que renegui del vodka, o francès del champagne. L’anem a fer un vermut és cultura ganxeta en si mateixa. Amb aulives i pataques del Laurie, és clar.

Així, quan pensin en padrins de la cultura. En persones que dediquen part de la seva feina a empényer aquest vaixell cultural que és de tots. En els autèntics mecenes de casa nostra. No diguin Mèdici. Diguin Prats.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Publicat per jordisalvadorius

Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per l’escola, la música, l’esport, la Cultura, per Reus. www.jordisalvado.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: