Design a site like this with WordPress.com
Per començar

I riurem. El meu 1-oct

Relat inclòs al llibre L’1 d’octubre a Reus. El dia que vam abraçar la llibertat

Un combat de boxa. Un púgil li engalta un ganxo al seu contrincant. Aquest cau a terra. No se’l veia venir. Havia estudiat força la tècnica del seu rival: el joc de cames, les fintes a l’esquerra, el recurs dels cops al fetge… però mai s’hagués esperat un ganxo com aquell. Tot i estar preparat per entomar-lo, tot i el dur entrenament, aquell cop el va fer caure a terra. Un, dos, tres, quatre, cinc nombres el jutge aconsegueix comptar fins que es torna a posar dempeus. Sempre es torna a aixecar, sempre. Però aquest cop és diferent. El rival aquesta vegada ha picat massa cops baixos, ha jugat amb la pressió de l’àrbitre a favor, ha anat pel darrera colpejant on les normes no ho permeten. I aquí el tenim. Aixecant-se estabornit. Encara grogui. I pam! Li’n cau una altra, aquesta directa a la costella, que el deixa sense aire. Un reguitzell de cops, a ritme lent però constant, van caient com si d’un ritme tribal es tractes. Pam, pum, pam, pom. Les nates van venint d’on menys se les espera. I encara no sabem com acabarà el combat.

Un concert de rock. Els acords d’una balada comencen a sonar. El públic s’agafa de les mans. O les fa servir per agafar el mòbil i fer llum a mode d’encenedor. Ja no es fuma als concerts. La melodia de la tornada ressona per tots i cadascun dels caps, dels cors de l’entregada audiència. Pell de gallina. Tot el recinte esborronat en una catarsi col·lectiva. Una sola veu, feta de centenars de timbres diferents. Grans, petits, avis també, entonen la cançó talment com si fos un himne. Som un tot. Som una tribu. Pam, pum, pam, pom. La bateria entra amb els accents precisos que fan arribar la cançó a l’apogeu. Ens ho creiem. Som al Cel. Que duri per sempre aquest instant. I és aleshores quan aquell so d’acoblament ens agafa per traïció, ens ataca les oïdes amb l’agut més estrident i punyent que podríem aguantar com a éssers humans que som. Maleïts acoblaments de so. Coi d’altaveus. Els sons estridents que el tècnic de so és incapaç de controlar van venint d’on menys se‘ls espera. Fan mal. A l’orella primer, però el dolor s’escampa per tot el cos. Mans al cap, ulls tancats, cares d’esglai. I encara no sabem com acabarà el concert.

Aquest és el meu 1 d’octubre. Aquests som els catalans. Un dia que guardarem a la retina la resta de les nostres vides, tot i que a dia d’avui és un record d’aquells que se’ns esborren i difuminen i desdibuixen perquè encara estem en estat de shock. Sí, i és que ens plouen garrotades dia sí dia també. Des d’on menys ens pensem. Amb els àrbitres mirant a un altre costat o fent-se els suecs. Querido agente de la Benemérita que quizás lea esto, observe el detalle por mi parte de no usar la expresión “fent-se l’orni” para no dificultar su traducción, un saludo. Perquè els catalans som així. Entomem i rebem i somiem i caiem. Però sempre ens aixequem. Sempre. No hi ha pallissa que pugui fer-nos callar. No hi ha acoblament que ens faci perdre l’esperança que sonaran notes millors.

I quan encara no tenim clar què carai va passar el nostre 1 d’octubre, aquell dia que tots vam començar amb il·lusió i rialles i que a mida que ens anàvem assabentant dels fets va anar transmutant-se fins acabar en indignació. I entre mig, tot un ventall de sentiments: Impotència. Ràbia. Estupefacció. Pena. Por fins i tot. Dolor al cor els uns i al cos els altres, que a Reus no vam rebre però encara ressonen aquells cops de porra per la tele com si els rebéssim naltros.

No, avui no escriuré sobre la meva experiència en el vot familiar. Tampoc en la defensa del Rosa Sensat, on vam exercir el que creia que era un dret reconegut per tothom, la votació. Creia. Crèiem. Ingenus. Tampoc l’anècdota de tornar a la tarda al mateix centre per defensar aquest vot, i que em confessessin que al matí es sospitava en veure’m que era un agent de la secreta. Otro saludo. Por cierto, ciertamente tiene que dar rabia que se destinen tantos fondos a confiscar urnas y que la ciudadanía, sin oficinas de inteligencia ni agentes venidos de Villanueva de Arriba (España) les cuele urnas por delante y por detrás, por izquierda y hasta por la derecha, justo esa derecha que parecía que tenían tan ultradominada.

I com aquell boxador estabornit, com aquell públic esclafat, l’1 d’octubre esdevindrà d’aquí un temps, anys potser, un dia de record agradable. Perquè possiblement quedarà com el dia en què la ciutadania va passar per davant dels polítics. El dia del poble. Aquest dia ja arribarà. No sé quant trigarà, però avui encara és aviat. Fa mal. Ja ens lleparem les ferides, ja vindran temps millors. Que sempre ens aixequem, sempre. I riurem, riurem molt.

Relat inclòs al llibre L’1 d’octubre a Reus. El dia que vam abraçar la llibertat

Omnium Cultural Baix Camp,2018, edició a cura d’Agnès Toda, Txell Granados i Aureli Ruiz

Publicat per jordisalvadorius

Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per l’escola, la música, l’esport, la Cultura, per Reus. www.jordisalvado.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: