Imatge: Wikimedia commons
Les Ganxetes del Pòrtia?
Molts som els que enyorem les seves accions reivindicatives en clau d’art urbà. Lluita i bellesa que bullien plegades, artilleria de cabdells i agulles de llana, meravelloses sorpreses que brollaven com bombolles pels callats carrers de la ciutat que les allotjava.
Torneu, Ganxetes, ens feu falta.
El món de Reus?
El blog del veí Josep Baiges era el pregó que a diari ens informava en temps real de les novetats reusenques. A través del seu web ens n’assabentàvem dels èxits (i defuncions) del teixit associatiu i el talent de la ciutat. Perquè en Baiges ens parlava de persones. Noms i cognoms. Renoms. Malnoms el dia que es llevava especialment mordaç. I això no ho trobem en cap altre espai. Ens cals, Baiges, també ens fas falta.
Decide?
Pepa Labrador i Juan Carlos Sánchez, els defenestrats caps de Ciudadanos a Reus van marxar tal i com van incorporar-se a la política municipal: fent soroll. Però a la manera més shakesperiana tot va quedar en un no res. Pura literatura, una provatura que no dura. Van reinventar-se en Decide per plantar cara a les urnes als seus antics aliats taronges – tot i que més aviat són transparents, atès el seu discurs mediocre i desconnectat del dia a dia ganxet – i els reusencs van decidir no donar-los confiança. Potser batejar-se com a centreesquerra va ser agosarat. A Reus ja tenim força botigues que venen motos i no hi havia mercat per a una més.
Les teixidores?
Com les Ganxetes del Pòrtia, un altre grup liderat per dones valentes i emprenedores marcava l’agenda local. Un grup d’opinió i debat que reivindicava les aportacions de les dones reusenques d’altres generacions. Visualitzava la dona, el debat. Aportava tertúlies, xerrades. I de sobte, mutis. Desteixides? No, si us plau. No voldríem pensar que, un cop les principals impulsores del col·lectiu han obtingut quotes de poder a través de la carrera política se’ls han acabat les idees. No voldríem creure que Les teixidores era una plataforma de visualització de les dones… del partit. No voldríem.
Francesc Vallès?
Va venir. Va perdre. Va marxar. Ni Juli Cèsar en versió Monty Phython ho hauria fet millor. Alguns diuen que la seva veu encara ressona, les nits de Tots Sants, al Saló de Plens. Li importava tant Reus que, en tornar de Madrid i no assolir l’alcaldia va estimar-se més deixar la política.
El dissenyador dels contenidors grocs per a envasos?
Aquesta ment maquiavèlica que des de fa anys provoca baralles i esquitxades de líquids i bosses acumulades al terra per culpa d’unes boques tan petites que ni un ninja seria capaç d’entaforar-hi els seus residus plàstics sense sortir-ne danyat. Encara és viu? Aquí ho deixo.
Jordi Salvadó Rius 
