(text amb 37 referències a la pel·lícula FROZEN)
Fotografia: Mapio
Vivim al món de Frozen. Com l’Elsa, creem el gel des del no-res, ferim els germans per accident. ¿Com, si no, podríem explicar les picabaralles entre entitats comercials, esportives o veïnals? Ells són la nostra Anna, marcada amb la ferida del manyoc de cabells blancs de glaç. Gel que podria esdevenir escultura acaba distanciant persones i agrupacions. I no ha sorgit encara la figura d’un Kristoff local, un arreglador que es vegi amb ànim de conciliar aquests cors congelats, imperfectes, perduts al bosc. Però no perdrem la fe. Arendelle entoma flagells glacials, inundacions… i roman dempeus, impàvida. I Reus és l’Arendelle del Camp. Vol volar. Ens en sortirem. Mentrestant, i per sort, sempre hi haurà algun entranyable Olaf que ens regalarà rialles. Gràcies als Rius, Ariels, Sistarés, Amores, Casas, Bartolomés, De la Fuentes i tants evocadors de somriures, que ens feu viure en un estiu permanent dins un univers de gel.
Posats a glaçar, de fet, podríem congelar els lloguers del centre de Reus, per evitar que altres establiments centenaris com la sabateria Iglesias segueixin els funestos camins de les sastreries Quintana i Queralt, la llauneria Mata o els teixits Arbós. Armar la Guàrdia Reial de Mattias en defensa del comerç local per foragitar els gegants de pedra que l’amenacen, amb aparença de centre comercial o de plataforma d’internet, però amb esperit de monstre de gel o de colós de pedra que llença rocs destructors als fràgils aparadors.
Però per sort a Arendelle no tot és fred. També com succeeix a Frozen II, el poder femení va guanyant terreny i cada cop més les dones avancen fermes i imparables per assolir vicealcaldies, presidències d’entitats, direccions de mitjans de comunicació o capitanies de colles castelleres. I arribarà el dia en què no caldrà parlar de paritats o de quotes de presència femenina. Massa lluny, però, encara ens queda massa lluny. Molt més enllà.
I mentres evoco un hivern etern penso en “Let it go”, en deixar-ho anar. I com sempre em passa amb la cançó, se m’esborrona la pell i els ulls se m’envidrien. Algunes coses mai canvien. Aleshores imagino. Els nostres Olafs particulars. El balcó de l’Ajuntament. La porta d’on surt l’amor. Trena sobre les espatlles. Mouen els braços. Creen flocs de neu. Pluja de volves al Mercadal. Vens a fer un ninot de neu? Reus és Arendelle.
Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros
Jordi Salvadó Rius 