Fotografia: Centre de Lectura
No toco en públic amb cap de les meves formacions habituals des del 9 de febrer. Ni amb Alquimia flamenco, ni amb After Dark Trio, ni amb Pe-Ta-Ca (Petit Taller de Cançons), ni amb el trio Brull-Salvadó-Mor, ni tampoc amb l’Ariel Santamaria.
D’altra banda, tinc la “sort” que no visc directament de la música. Afortunadament la feina de mestre em permet que la bateria, el cajon… siguin la meva afició a la qual hi dedico tantes hores des dels 16 anys. Però això no treu que necessiti tocar. No és que em vingui de gust, que m’agradi o que ho gaudeixi: és que NECESSITO TOCAR.
Els que em coneixeu personalment sabeu que dono una imatge molt extrovertida, comunicativa… però no sóc pas així. Molt sovint la meva manera d’expressar-me és a través de les baquetes, picant timbals i plats, o directament amb les mans i el cajon.
És per això que m’indigna tant haver hagut d’estar tants mesos aturat quan no es coneix encara cap cas de contagi per Covid-19 en cap acte cultural. I és que si algun col·lectiu ho ha fet especialment, això d’adaptar les mesures a les exigències que la situació requereix, aquest ha estat el sector de la Cultura.
Tot i així, ara que per fi endeguem aquesta desescalada en la qual ja podem començar a omplir teatres i escenaris… als artistes i promotors culturals encara se’ns posen pals a les rodes. No em refereixo als percentatges d’aforament (que també), sinó al confinament perimetral que impedeix, a la pràctica, que el públic pugui assitir als espectacles que es fan fora de la seva població de residència.
I això m’afecta. M’afecta i m’emprenya. El proper 12 de desembre (per fi!) toco de nou. I no serà un concert qualsevol, sinó que celebrarem els 15 anys d’ALQUIMIA FLAMENCO als esecnaris. Quinze són quinze, i mira que es diu aviat però com ha costat arribar-hi! Tenim preparat, gràcies a l’Isaac Albesa i el seu Festival Accents, un concert ple de col·laboracions i sorpreses. Artistes que ens han acompanyat durant aquests 15 anys pujaran a l’escenari del Teatre Fortuny per acompanyar-nos en aquesta festa. I ara ens trobem que alguns d’aquests músics, ballarins o cantaores/as no viuen a Reus i a dia d’avui no sabem si podran participar.
I el que és més greu: i aquells que ja han comprat l’entrada i tampoc viuen a Reus com hauran de fer-ho? Sense el “passaport cultural” que tant s’havia anunciat tot queda en dubtes i preguntes. Dubtes i preguntes que es van sumant al reguitzell d’interrogants sobre el Culturavirus que em corroeixen i indignen des de fa ja massa temps, mentre alguns cobren la pagueta còmodament des del despatx.
