101 dàlmates (sobre els 100 exemplars de la NW LA REVISTA DE REUS)

No. No farem crítica de cinema. Tot i que de vegades Reus podria ser el guió d’una pel·lícula, amb ventades pròpies dels films catastròfics (“ArmaReusddon”) o sales de festa que obren i obren i obren en temps de COVID (“Resacón en Los Ravales”).

101 dàlmates són el número de gossets que la malvada Cruella De Vil segrestava per fer-se un abric de pell d’animals. Talment com 101 és el número d’exemplars publicats fins a dia d’avui de la NW La Revista de Reus, nom de la qual també fa referència al nostre estimat-i-odiat-alhora aire Mestral del Nord-Oest.

I no acaben aquí les similituds: el centenar (+1) de cadells de dàlmata aconsegueixen escapolir-se de la perversa villana gràcies a una xarxa de lladrucs entre gossos britànics que posen el bup al cel per tal de trobar els petits segrestats, i no s’aturen fins que ho aconsegueixen. I convindran amb mi que, tot i que no burden, l’equip de la NW ha aconseguit també trenar una xarxa tant de col·laboradors com de continguts. 

Miro enrere com si només fes quatre dies que m’arribava a les mans una nova revista amb en Pau Ferran a la portada, el gener de 2012. No els enganyaré si els dic que em va deixar bocabadat la impecable factura amb la qual estava editada, l’elegància del seu disseny i la qualitat tant dels reportatges com de les signatures que acompanyaven els articles. La vaig devorar quasi literalment, i aquell número 1 de la NW em va durar menys que una promesa de Clifton Onolfo.

Amatent vaig esperar el segon exemplar, no fos cas que una flor no fes estiu, i el magnífic número amb l’Aïda Folch a la portada em va confirmar com a fan absolut de la revista, la qual mensualment llegia (llegeixo) amb tant interès com afany. Es consolidava l’aventura endegada pel Joan Carrión, el Quico Domènech, el Cèsar Compte, la Cori Sebastià, el Josep Vera i la Natàlia Borbonès.

És per això que el dia que el tàndem Compte-Domènech em van proposar de tenir el meu raconet en aquestes pàgines em vaig sentir honorat. El meu nom al costat de tots aquests col·laboradors als quals admiro i llegeixo amb devoció? Definitivament “Lo imposible” s’assolia, com a la pel·lícula, i des d’aleshores em sento com un més dels 101 dàlmates de la família de la NW La revista de Reus, trencant-me el cap feliçment cada quatre setmanes per saber què els explicaré i com fer-ho, per arribar mínimament al llindar de qualitat d’aquest gran equip.

Per 101 números més, i que cap Cruella De Vil ens converteixi en abric.

Publicat per jordisalvadorius

Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per l’escola, la música, l’esport, la Cultura, per Reus. www.jordisalvado.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: