Olívia

Hi ha persones que sembla que les hagis conegut tota la vida. Persones amb qui hi parles i hi somrius i hi comparteixes rialles i converses amb la major de les naturalitats, sense aturar-te a pensar quan, on, com les vas conèixer.

Em passa amb tu, Olívia. Bussejo anys enrere enrere i soc incapaç de saber si ens vam trobar per primer cop en algun esdeveniment relacionat amb la música, amb el teatre, ves a saber si amb l’educació. Tan sols tinc clar que és com si sempre hi haguessis estat. A tota hora amb la càmera a la mà i la rialla al rostre. Permanentment lluïnt paraules amables, energia desbordant.

I és que cada cop que passen coses a Reus (i mira que en passen, de coses a Reus!) apareixeu tu i la teva colla de fotoperiodistes-artistes, que allò que feu no és plasmar una realitat sinó redibuixar-la des dels vostres prismes. I acabeu venint la Laia Solanellas, l’Alfredo González, el  Fabián Acidres, l’Alba Mariné… i no tant sovint el Pere Toda, el Tjerk van der Meulen o el José Carlos León. Cadascun de valtros amb tant talent com l’anterior. I rieu, i us ho passeu bé, feu pinya i es nota que sou un club-família. I sovint els que estem a l’altra banda de la càmera, amb posat seriós i concentrat, barrinem on acaba el gremi i on comença l’amistat, desdibuixada amb la família. Sou una tribu.

Per això, trenco el costum d’escriure pensaments en aquesta revista per escriure’t una carta. També pensaments, és cert. Però aquest cop no llençant-los com faig cada mes a un pou del qual no en sé ni qui els treurà, message in a bottle, ni qui en llegirà les meves inquietuds. Aquesta vegada t’escric a tu, Olívia.

Perquè a través d’un reportatge a Canal Reus sobre la Cursa de la dona m’he assabentat del càncer contra el qual que estàs lluitant (aquest bitxo no té la menor idea d’amb qui s’ha anat a encarar, el molt il·lús). I t’he vist com sempre, enriolada, amb un somrís que et travessa la cara. Un semblant que aquest cop culmina amb la closca enlaire.

Però allò que m’impacta no és la teva imatge sense cabellera, sinó l’entrevista que et fan. Com el teu optimisme natural ha pres encara més força i s’ha empeltat de la teva energia. I aquesta suma d’entusiasme i robustesa m’emocionen perquè et veig forta. Perquè sé del cert que, per molt que ho estiguis passant malament, aquest puto càncer cabron ho haurà passat pitjor que tu quan el vencis. Muntanyes més altes hauràs encimbellat, pics més feréstecs hauràs conquerit. I t’escric per dir-te que, si mires avall en aquesta carena que ara t’ha tocar grimpar, ens hi veuràs a tots, absolutament a tots amb qui has compartit carcallades, empenyent-te amb tanta força com estima.

Perquè hi ha persones que sembla que les hagis conegut tota la vida. Com tu. Una més de la nostra tribu. Fins aviat, cuida’t molt, que naltros et cuidem en la distància, Olívia.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Publicat per jordisalvadorius

Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per l’escola, la música, l’esport, la Cultura, per Reus. www.jordisalvado.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: