Design a site like this with WordPress.com
Per començar

Un bri de llum

Imatge: Pexels

Tot i el canvi d’hora d’hivern (japarlaremdelmaleïtcabritaquiselivaacudirqueales18hsiguifosc) el sol ens porta llum i esperança i vitamina D i alegria al Mercadal a l’hora del vermut. Sembla que a poc a poc anem tornant a lloc i torna a costar trobar taula per menjar-se unes pataques de la Laurie en una terrasseta sense mascareta. O sense els contenidors de la brossa pudint al costat, oi Cal Gallissà?

I és que sembla que la normalitat torna a casa abans de Nadal, la filla pròdiga que ens permet recuperar finalment iniciatives populars i ciutadanes que per culpa del també maleït Coronavirus havíem hagut d’aparcar. I en aquest Novembre de Ressurrecció hem pogut homenatjar els nostres difunts visitant massivament el Cementiri, que ni a la pel·li Coco s’hi veia tanta disbauxa ramblera entre làpides i plumeros, i ens ha servit per a corroborar un any més que amb la normalitat hem recuperat també la impossibilitat d’arribar-hi decentment. Ja sigui perquè la caminada s’ha de fer a través d’una vorera lletja, petita, indigna per una ciutat com Reus. Ja sigui perquè l’aparcament se’ns queda lleig, petit, indigne per una ciutat com Reus.

Però va bola! Seguim rodant que l’Orfeó Reusenc i la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia han pogut reviscolar la rifa de la confitura, tradició clàssica que ha tornat com la Festa de l’Oli Nou, tradició contemporània. Però tornen. Un bri de llum. Regressen amb naltros per quedar-s’hi. Com la descoberta mensual de noves plantacions de marihuana, una d’aquestes noves tradicions del segle XXI que ja ha esdevingut nostrada i esperada entre els titulars de premsa.

I si parlem de titulars, la portada dels retorns ha estat la tornada de la Ganxet Pintxo, la demostració fefaent que hem passat pantalla. Que Reus reviu. Que com sempre darrerament és la ciutadania qui marca el ritme de la ciutat mentres des de la casa gran deixen fer i prenen nota i es pengen les medalles. Com la Marató de sang a Cal Massó. Com les sortides dels escolars pels carrers ganxets. Com els festivals culturals d’iniciativa privada. Com les vermutades solidàries populars. Oh, no! I com els petons a les senyores i les encaixades als hòmens, ai las! que amb això de la pandèmia i el gel hidroalcohòlic i les salutacions sense contacte bacterià jo em pensava, innocent, que havíem fet un progrés en salutacions no sexistes ni microbianes… però Sant Tornem-hi a recuperar-les. Això potser ja no calia.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Publicat per jordisalvadorius

Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per l’escola, la música, l’esport, la Cultura, per Reus. www.jordisalvado.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: