Per fi

Imatge: iStockPhoto

Com comentava el mes anterior, en tenia ganes. I sí, amb aquest mes de març han arribat les terrasses al solet, puntuals com falciots. D’acord, no podem gaudir encara de grans esdeveniments, però els somriures ja llueixen cada cop més sovint, cada vegada en més espais sense mascareta.

Per fi s’ha fet un homenatge al Reus de les 6 Copes d’Europa (tot i que aquest ha hagut d’arribar de mans amb iniciativa privada i no pas des del Consistori, qui n’hauria de ser l’impulsor natural). Per fi Canal Reus organitza un cop més una Gala dels Imprescindibles, fet que ens acosta a la normalitat tan buscada i que segur vitaminitzarà un reusenquisme desmotivat i massa de capa caiguda en els darrers temps. També dos anys després per fi la Ganxet Pintxo torna com allò què s’ha convertit: un clàssic modern que marca ADN ganxet i ens fa – de nou – una mica més com abans: ciutat que acull visites gràcies al seu talent i emprenedoria. Per fi s’ha retut un homenatge a l’Ari Sánchez, i el seu rostre amb la pala de pàdel ha lluït amb orgull ganxet; i ja un altre dia discutirem si potser el Mercadal no és el millor espai per plantar-hi una pista de pàdel, i si la pancarta del Gaudí Centre era al lloc més adient.

Però saben què? Si hi ha un fet que valoro com l’arribada més preuada no és cap dels anteriors, no. Per mi ja s’ha trobat el Sant Greal reusenc.. i és que després d’anys amb les mans tacades de iogurt, de fer força contra llaunes de tonyina, d’empènyer ampolles d’aigua rebregades, d’intentar encabir pots de suavitzant… allò que em fa feliç és que per fi, PER FI, a Reus han canviat els contendidors grocs d’envasos i plàstics. Que sí, que una vegada més a Upper Reus els estan gaudint des de fa mesos, però ara per fi ja els tenim a la resta de la ciutat. I amb els nous contenidors, per fi l’obertura s’ha ampliat a un tamany digne. Que ja no ens tornarem a empastifar enmig del carrer. Ja no haurem de fer exercicis gimnàstics per intentar fer passar grans envasos per diminuts forats. Ja no ens recordarem amb malícia de la família del llumeneres que fa uns quants anys va contractar aquests contenidors amb entrades lil·liputenques. Anar a llençar la brossa ja no serà una gimcana de força, habilitat i risc. I per fi tornarem a casa sans i estalvis. Per fi sense taques. Per fi sense amargor ni mala llet. O almenys no més de l’habitual, vaja.

A qui hagi fet la proposta de canvi de contenidors amb llurs boques augmentades, el meu agraïment etern. Contacti’m, si us plau. Que té un vermut pagat al Mercadal. Per fi.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros