Bucles, roses, mestres, medalles

Com són les coses. I els bucles. Fa tot just un any que els comentava en aquestes pàgines les meravelles de la iniciativa Roses de Reus, proposta cultural impulsada arran del projecte del Concurs Exposició Nacional de Roses del Centre de Lectura. De manera transversal, que és com funciona tot a la vida, se’n va prendre bona nota i l’ona expansiva va contagiar de perfum la ciutat sencera. Els vasos comunicants funcionen, i enguany la idea segueix desenvolupant-se. Seguim-ho. Prenguem nota. No som Girona, no sortim a la Teletrès. Però quan es fa bé, cal dir-ho, encara que no ens ho demanin. Com són les roses.

I em ve al cap una altra nova tradició, avalada pel seu 40è aniversari, tot i haver-se iniciat el 1974. L’Olimpíada Escolar de Reus, una bogeria del Joan Basora amb el suport del papa entre d’altres, sorgia també des d’una entitat concreta, en aquest cas el Reus Deportiu, i ha estat la ciutat un cop més qui se l’ha feta seva. Nostra. I ara l’Olimpíada Escolar és de tots. No hi comptem els 9 anys d’aturada, que la crisi no perdonava i la manca de projecte tampoc, i ha estat un crescendo de 40 edicions on la implicació d’alumnes, escoles, clubs, polítics i famílies ha estat una constant.

I em permetran que m’aturi en un col·lectiu. I no, no m’acusin de corporativisme, si us plau, que sé veure els defectes del sistema i de la professió, i no em cauen els anells per mirar-los davant el mirall. Però ara no toca, que deia l’estadista que també mirava, però cap a una altra banda. Parlem avui dels mestres. Sí. Aquell col·lectiu del qual tothom opina, permanentment sota judici per part d’altri, amb i sense arguments, amb llurs vacances com a recorrent arma llencívola a les seves curtides esquenes.

Si els atletes són el motor d’una Olimpíada Escolar, suportats pel xassissos dels clubs esportius, conduïts per les mans dels nostres gestors en política i esport… la gasolina que permet l’èxit d’un viatge com aquest són els docents. I aquests no van tan preuats.

La seva il·lusió per l’esport, per l’educació i per fer xalar els seus alumnes amb una experiència única a la vida com uns Jocs Olímpics d’àmbit local, els mestres de les escoles de Reus (ai, las, no totes!, com pot ser?) brinden amb un somriure les seves hores no laborals per acomboiar els infants dels seus centres. I això no té preu. Però fan massa vacances, clar!

Que no, que no va d’això. No va del dit, va de la lluna. Que va d’il·lusió, de vocació, d’esport, de valors, de reusenquisme. De bogeries que esdevenen tresors de ciutat.

Gràcies, mestres, sou de medalla d’or, amb un sou de bronze.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Publicat per jordisalvadorius

Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per l’escola, la música, l’esport, la Cultura, per Reus. www.jordisalvado.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
A %d bloguers els agrada això: