La capsa dels trons

Imatge ball de gitanes: Wikimedia commons

Consti que escric aquestes línies amb un casc posat, també ginolleres, coquilla i protector bucal, que el tema a tocar és material sensible i tinc totes les de rebre.

Abans d’obrir la capsa dels trons, però, falca publicitària sobre un tro concret: el de festa.
El passat Sant Pere va ser el darrer de la Jordina Almacellas ballant al seguici, després de tota una vida de dansa popular i somriures. La propera Misericòrdia serà la seva darrera actuació, i penjarà les espardenyes definitivament, després d’haver mogut l’esquelet amb tots i cadascun dels balls de la coordinadora de danses tradicionals del seguici. La comissió de protocol de Reus és la legítima autoritat que atorga aquesta distinció, i no seré jo qui desautoritzi. Tots els respectes. Però opino que fora just distingir tota una vida dedicada a dansar la nostra Festa Major amb el proper Tro de festa. Aquí queda la petició. Amb la major de les consideracions cap a la Comissió.

I també amb la més gran prudència i la millor de les intencions, ara sí que obro la capsa dels trons de l’actuació de lluïment. No per donar lliçons, no des d’una atalaia. No jutjant ni atacant ni amb mala fe. Com a públic de peu de carrer. Com a ganxet fan del seguici. Que pocs veïns m’hi trobo que comencin xalant amb la tronada i arribin al darrer castell desmuntat dels Xiquets. I convindran amb mi que l’escenari ideal seria que totes i tots gaudíssim de totes les actuacions. I això no passa. I el degoteig de públic que va marxant del Mercadal és constant i imparable. I els elements del seguici que actuen al final van perdent públic i més públic. I Mossèn Joan de Vic, els dos balls de bastons, les gitanes i l’Àliga, cada cop amb menys parròquia. He dit gitanes? Aprofito l’avinentesa per implorar el Tro de festa 2023 per la Jordina. Tanco la falca.

I el lluïment acaba deslluït, amb uns Xiquets de Reus actuant sota un injust sol de justícia, lluny de places plenes com un ou que són la millor llavor per noves generacions castelleres. I si de debò volem crear escola, que aquesta tradició arreli en els més petits cal que aquests els gaudexin, els castells, i de vegades costa aguantar sota l’assolellada, sense ombres, veient el públic marxant en degoteig insolat. Solucions? No seré jo qui senti càtedra i em posi toga de prescriptor dalt un pedestal. Preguntem, consultem, participem. I potser tot quedarà igual i santes pasqües. O potser es decideix limitar els balls a un per element. O obrir el saló de plens a aquells qui volen retre homenatges, i fer-los amb més calma i tots els honors. No soc jo qui ho ha de decidir però, pel que veig any rere any, crec que cal obrir aquesta capsa dels trons. Amb serenor i respecte, i empatia i carinyo. I parlem-ne. Com del proper Tro de festa, no?

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros