Motomami

Imatge: iStock photo

Reus es transforma. Tot es transforma. Papallones esparses pel carrer. Carretons de llibres amb rodes. Llibertat i nova era. És a ser lliures que ens volem hàbils, i sempre ens han manat hòmens?

Doncs motomami. Motomami,  MOTOMAMI. Que només hi ha risc si hi ha alguna cosa a perdre. Ara és hora d’estar alerta, motomami, ara que l’alcalde Pellicer també es transforma. És tot un batlle i home de bé, Ariel, escrivies, a favor de la felicitat. Flor de Sakura, doncs, que ser una popstar mai et dura. El poeta deia que cal abandonar una matèria quan ja s’ha dominat. Doncs una nova era. La meva, maki; la teva en Kawasaki, i així ens transformem. I Reus s’ha de transformar. Valenta, hora pel canvi, talent femení i reinventar-se, va lenta, sí. Nova, era.

Teresa, Noemí. Qui sap si Sandra? Una motomami és molt seva i es transfoma. Sí, que tot canvia: tela i tisores, agafa-la i talla-la. Que ara toca dona. El poble de la rosa dirà el que li fuig, motomami. Dones amb responsabilitats, dones donant la cara, dones al davant, papallones volant i dones liderant. Determinades, les dones i els dies.

L’Àgata, la Mònica del Reus, la Mònica de la tele, l’Empar, la Patrícia, l’Àstrid, la Carme de la Reddis, la Carme del Centre, la Fina, la Carlota. Motomamis. Que et poden ride com a la seva bike. Que per ser intel·ligent, se n’ha de voler ser, i serà el seu any. Ara és Ferrater. Que és el moment de l’esport femení? Motomami. I que s’hi sumin l’Ari, la Irache, la Núria de l’snow i la Núria del trail. Molt bé l’homenatge. Fantàstica la web. Creada i oblidada el mateix any. 21. Les flames són boniques perquè no tenen ordre, i el foc és bonic perquè tot ho trenca.

I jo em transformo. Em contradic perquè em transformo, motomami. També és l’Any. 22. Igualment el que més m’importa en el món són tres coses: ser lúcid, estimar i ser estimat. No diré res de mi. I destruim amb gust les obres anteriors per donar pas a les següents, que al cel i a l’infern hi anem tot sols.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

C.Tangana… impressionat

Fa ja diversos mesos que el Xavier Menduiña em va fer una recomanació: l’havia sorprès molt gratament l’entrevista que en Jordi Basté li feia al C.Tangana a El món a RAC1.

Francament, a mi aquest nom de Tangana em sonava molt llunyà, en l’àmbit de la música urbana, el rap… camps que no em criden especialment. Però com que al Menduiña no és fàcil sorprendre’l, no vaig dubtar un moment a indagar a veure qui carai era aquest C.Tangana.

I vaig descobrir El madrileño. Un d’aquells àlbums que pots escoltar del dret, de l’inrevés, i al qual sempre, sempre, sempre li trobes nous detalls i referències i segones lectures i màgia amagada. Una fusió de pop, de bachata, de reggaeton, de rock dur, de corridos, d’urbana, de son, de flamenc, de bossanova, rumba catalana… una amalgama impecablement treballada per un disc que ha estat qualificat un dels 5 millors discs llatins del segle XXI. Jo faig un pas més enllà i el considero al TOP 10 dels discos llatins de tota la història. IMPRESCINDIBLE.

Superat i sorprès després del primer prejudici, i erroni prejutjament per part meva, el següent pas era descobrir-ne el directe. Vaig tenir la sort de pode aconseguir entrades pel seu concert al Palau Sant Jordi i aquesta vegada, vaig anar-hi amb una actitud diferent a la de quan el vaig descobrir: sense cap idea preconcebuda. I tot i així… la sorpresa va ser majúscula.

Quin directe, per l’amor de Déu! Més de 30 músics a l’escenari: agrupació de corda, conjunt de vent-metall, percussions llatines, bateria, cantaores i tocaores flamencs… Un actor en un rol (no vull fer spoiler) que t’atrapa durant les dues hores de vetllada. Unes col·laboracions habituals a un nivell increïble (La húngara, El niño de Elche, la familia Carmona…) i uns convidats excepcionals com Estopa, Jorge Drexler o Kiko Veneno. Només hi faltava l’Alizzz, el geni que fa de base a tot aquest pastís infinit de capes delicioses.

Tot això amb un muntatge audiovisual espectacular, i no per desplegament de mitjans a l’estil gran banda de pop i pirotècnia i llums i colors. No. Un vidoclip rodat a temps real en pla seqüència i viscut en directe des de les grades. Una comunió perfecta. La premsa ho ha definit sense exagerar: un nou paradigma de la música en directe.

De debò, deixeu-me fer de Menduiña: us el recomano, sorprès, meravellat. Digerint encara.

Per fi

Imatge: iStockPhoto

Com comentava el mes anterior, en tenia ganes. I sí, amb aquest mes de març han arribat les terrasses al solet, puntuals com falciots. D’acord, no podem gaudir encara de grans esdeveniments, però els somriures ja llueixen cada cop més sovint, cada vegada en més espais sense mascareta.

Per fi s’ha fet un homenatge al Reus de les 6 Copes d’Europa (tot i que aquest ha hagut d’arribar de mans amb iniciativa privada i no pas des del Consistori, qui n’hauria de ser l’impulsor natural). Per fi Canal Reus organitza un cop més una Gala dels Imprescindibles, fet que ens acosta a la normalitat tan buscada i que segur vitaminitzarà un reusenquisme desmotivat i massa de capa caiguda en els darrers temps. També dos anys després per fi la Ganxet Pintxo torna com allò què s’ha convertit: un clàssic modern que marca ADN ganxet i ens fa – de nou – una mica més com abans: ciutat que acull visites gràcies al seu talent i emprenedoria. Per fi s’ha retut un homenatge a l’Ari Sánchez, i el seu rostre amb la pala de pàdel ha lluït amb orgull ganxet; i ja un altre dia discutirem si potser el Mercadal no és el millor espai per plantar-hi una pista de pàdel, i si la pancarta del Gaudí Centre era al lloc més adient.

Però saben què? Si hi ha un fet que valoro com l’arribada més preuada no és cap dels anteriors, no. Per mi ja s’ha trobat el Sant Greal reusenc.. i és que després d’anys amb les mans tacades de iogurt, de fer força contra llaunes de tonyina, d’empènyer ampolles d’aigua rebregades, d’intentar encabir pots de suavitzant… allò que em fa feliç és que per fi, PER FI, a Reus han canviat els contendidors grocs d’envasos i plàstics. Que sí, que una vegada més a Upper Reus els estan gaudint des de fa mesos, però ara per fi ja els tenim a la resta de la ciutat. I amb els nous contenidors, per fi l’obertura s’ha ampliat a un tamany digne. Que ja no ens tornarem a empastifar enmig del carrer. Ja no haurem de fer exercicis gimnàstics per intentar fer passar grans envasos per diminuts forats. Ja no ens recordarem amb malícia de la família del llumeneres que fa uns quants anys va contractar aquests contenidors amb entrades lil·liputenques. Anar a llençar la brossa ja no serà una gimcana de força, habilitat i risc. I per fi tornarem a casa sans i estalvis. Per fi sense taques. Per fi sense amargor ni mala llet. O almenys no més de l’habitual, vaja.

A qui hagi fet la proposta de canvi de contenidors amb llurs boques augmentades, el meu agraïment etern. Contacti’m, si us plau. Que té un vermut pagat al Mercadal. Per fi.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

En tenim ganes

Foto: Twitter Marta Galimany

En tenim ganes. Vaja, almenys jo. Moltíssimes. Em moro de ganes que arribi ja la primavera, que l’hivern se’m fa cada cop més fred i això de no prendre el sol o fer un vermut al Mercadal com que em desgasta. Em? Ens. Ens erosiona com a còdols. I no som pedres, que som persones. Ganes que vingui ja aquella desfilada de colors a la roba, la professó de mànigues curtes i ulleres de sol, el Sant Cristo Gros de la coca amb cireres i  la Festa Major de Sant Pere. Que d’enguany no passa. Que n’hem pres bona nota. Que a Valls han tirat pel broc gros i apa tohom llençant-se al carrer i vinga festa i som-hi desfilades i gens de carpes i aquí no passa res. I en tenim ganes, i ens ho hem apuntat. Amb tinta indelebe. I no voldrem ser menys. I esperem un Corpus i una festa Major que ens facin oblidar aquest malson que ja acaba, que tenim ganes de veure’ns els somriures, i somriure veient festivals al carrer. De Setmana Santa, de Sant Jordi, les ganes són les mateixes. Quines ganes d’entrar a l’autopista de la normalitat i accelerar i córrer més encara i que ningú ens aturi, carai! Sense peatges, sense multes, sense més límit que el que ens imposi el cos. O el seny. Tantes ganes en tenim que no hi ha dia que no llegim els digitals com qui obre la nevera a mitja nit, cercant allò que saps que no hi és, però que desitges. I encara no. I avui no encara. Però en tenim tantes ganes! Ganes i ganes i gana de ganes i set de ganes de menjar-nos Reus i beure’ns el món i allò que convingui. Que quan volem som imparables. I tornem a mirar amunt. Tornem a guaitar els veïns de dalt . Que no és contra ells, que el que sentim no s’anomena obsessió. Que és que ho fan bé. Que si a Valls poden, naltros també. I si allà bategen una instal·lació com a Pista d’atletisme Marta Galimany, a Reus tenim polilleugers i espais i talent i il·lustres per donar i vendre. Que els veïns de sota també tenim ganes de treure pit. De treure pit i escurçar restriccions. Ganes de més. Més de tot, del que convingui, però que vingui. Serà per ganes!

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Benvingudes

Benvingut any Ferrater. I és que, després d’un 2017 on vam ser Capital Catalana de la Cultura, un soufflé amb ingredients locals i internacionals que va resultar ser un èxit, tot es va desinflar en intentar repetir fórmula amb els “anys de”. Música i dansa, titulars de 2018 i 2019 que van quedar en anuncis: molt soroll per no res. Afortunadament el 2021, tot i la pandèmia, ja ens va deixar entreveure un Pròleg Gabriel Ferrater que albira grans esperances pel 2022 que arrenca. Aquest any sí, la cultura ha de tornar a ser protagonista i referent. Les expectatives són altes. Molt. Des d’aquí el millor dels desitjos a l’Associació Gosar Poder i a tothom qui els segueixi en l’estela d’aquest Any Ferrater que engega amb els primers actes.

Benvingut TramCamp. Una altra estació també es deixa entreveure, passats el túnel de l’especulació i l’avenc de les promeses. Tot indica que finalment 2022 serà l’any d’inici de la primera fase del tramvia del Camp de Tarragona. 20 anys més tard, benvingut, i que no quedi en prometences. No volem més “anys de”. Ja hem tingut prou soufflé, i n’estem tips.

Benvinguda Mònica Cid. Em permetran que la rebi com si fos a casa. Perquè Canal Reus me la sento una mica la meva llar, i aprofito aquesta tribuna que m’ofereix en Francesc Domènech, exdirector de la televisió local, per expressar-li la meva enhorabona. A la nova Directora no li desitjo sort perquè no li’n cal. Es troba una tele exquisidament organitzada pel seu predecessor, Sergi Vallhonrat, amb una plantilla renovada i enèrgica, i si d’alguna cosa la Mònica en té amb escreix, és energia. Passió. No dubto que amb aquest combustible la màquina entrarà en una nova etapa, una nova estació amb sorpreses a l’andana.

Benvinguda Tronada. I és que dos anys sense tu han estat molts. Massa. Creuarem els dits i posarem tants ciris a Sant Pere com convingui perquè, també aquest any sí, recuperem la teva olor de pòlvora al Mercadal. Que t’hi acompanyi la Coia Ballesté des d’un London Express. Que tenir la joia d’haver encès la darrera Tronada de Sant Pere, el 2019, creguin-me, no és un honor que em faci especial il·lusió.

Benvinguda escola en català. Perquè sembla mentida que el 2022 els monolingües pretenguin imposar, a cop de denúncia, una quota de llengua castellana a les escoles. Demostren la seva ignorància, no només del català, sinó també de la realitat educativa a casa nostra. Els infants juguen al pati en castellà i realitzen els deures de Llengua Catalana… en castellà. Què volen aquesta gent? Contra la irrealitat, benvinguda insubmissió. I ja posats. Aprofitant l’avinentesa. Benvingut President Puigdemont. Que sigui aquest l’any del teu retorn de l’exili.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

CorReus: no ens ho mereixem

Imatge: Pexels

Un any. 365 dies. El que triga la Terra a donar una volta al Sol. La durada d’un embaràs de tauró. El que hem trigat a oblidar a Clifton Onolfo. L’edat mitjana en què comencen a caminar els bebès. El temps que ens van vendre que duraria el tancament de l’oficina de Correos a la Plaça de la Llibertat. Des de febrer de 2020.

Dos anys. 24 mesos. El que triga una nau terrestre en arribar a Júpiter. La durada d’un embaràs d’elefant. El temps que Cal Gallissà porta reclamant que retirin els contenidors de brossa de davant del restaurant (i de Casa Navàs). L’edat d’or de les rebequeries dels bebès. El temps que haurem estat sense gaudir d’una Tronada. El temps que aviat farà que porta realment tancada. Des de febrer de 2020.

Durant tots aquests mesos hem hagut de patir la indignitat de les dues seus alternatives. Una, a la Plaça de l’estació de trens, massificada de persones en un espai tan petit que ni la pista de gel en cap de setmana. En plena pandèmia, on cal distància social i ventilació màxima. Rematada amb accessos impossibles per a cadires de rodes just quan a Reus venem que fem arquitectura feminista (sic).

Seu que comparteix característica amb l’oficina del sud de la ciutat: llargues cues de víctimes-usuaris que aguanten estoics vent i fred i més vent. Fins i tot hi ha qui creu que a la seu de Correos al carrer Bahia Blanca hi ha una administració de loteria. Que a Madrid no hi entenen d’Upper Reus i de Reus Sud, i ens tracten igual de malament a les dues meitats. I els pocs treballadors de l’oficina estatal de missatgeria pateixen perquè no donen abast. Són pocs, però sempre amb un somriure. Són el costat bo d’aquesta lamentable història, els de la rialla permanent i la paciència infinita.

Paciència que a naltros se’ns acaba. Més quan no ens obren aquestes precàries i superpoblades oficines en dissabte. Més quan el límit per recollir una carta és de 15 dies naturals, i a Madrid tant els en fot que aquí hi hagi ponts de quasi 5 dies i per tant perdem un terç del període màxim per recollir-lo. I els altres dos terços de termini són per jugar-se-la a quin dia trobar-hi menys cua, menys fred, menys vent… que les escales i els atapeïments hi són igualment.

I qui dia passa… dos anys empeny. Que no ens ho mereixem. Que només per això ja val la pena onejar una estelada i tenir un país propi, amb uns CorReus propis. Amb més empleats. Amb menys escales d’accés. Amb més dies d’obertura. Amb menys cues a la intempèrie. Amb més flexibilitat horària. Amb menys menysteniment.

Amb el mateix gran somrís dels seus benèvols funcionaris.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Un bri de llum

Imatge: Pexels

Tot i el canvi d’hora d’hivern (japarlaremdelmaleïtcabritaquiselivaacudirqueales18hsiguifosc) el sol ens porta llum i esperança i vitamina D i alegria al Mercadal a l’hora del vermut. Sembla que a poc a poc anem tornant a lloc i torna a costar trobar taula per menjar-se unes pataques de la Laurie en una terrasseta sense mascareta. O sense els contenidors de la brossa pudint al costat, oi Cal Gallissà?

I és que sembla que la normalitat torna a casa abans de Nadal, la filla pròdiga que ens permet recuperar finalment iniciatives populars i ciutadanes que per culpa del també maleït Coronavirus havíem hagut d’aparcar. I en aquest Novembre de Ressurrecció hem pogut homenatjar els nostres difunts visitant massivament el Cementiri, que ni a la pel·li Coco s’hi veia tanta disbauxa ramblera entre làpides i plumeros, i ens ha servit per a corroborar un any més que amb la normalitat hem recuperat també la impossibilitat d’arribar-hi decentment. Ja sigui perquè la caminada s’ha de fer a través d’una vorera lletja, petita, indigna per una ciutat com Reus. Ja sigui perquè l’aparcament se’ns queda lleig, petit, indigne per una ciutat com Reus.

Però va bola! Seguim rodant que l’Orfeó Reusenc i la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia han pogut reviscolar la rifa de la confitura, tradició clàssica que ha tornat com la Festa de l’Oli Nou, tradició contemporània. Però tornen. Un bri de llum. Regressen amb naltros per quedar-s’hi. Com la descoberta mensual de noves plantacions de marihuana, una d’aquestes noves tradicions del segle XXI que ja ha esdevingut nostrada i esperada entre els titulars de premsa.

I si parlem de titulars, la portada dels retorns ha estat la tornada de la Ganxet Pintxo, la demostració fefaent que hem passat pantalla. Que Reus reviu. Que com sempre darrerament és la ciutadania qui marca el ritme de la ciutat mentres des de la casa gran deixen fer i prenen nota i es pengen les medalles. Com la Marató de sang a Cal Massó. Com les sortides dels escolars pels carrers ganxets. Com els festivals culturals d’iniciativa privada. Com les vermutades solidàries populars. Oh, no! I com els petons a les senyores i les encaixades als hòmens, ai las! que amb això de la pandèmia i el gel hidroalcohòlic i les salutacions sense contacte bacterià jo em pensava, innocent, que havíem fet un progrés en salutacions no sexistes ni microbianes… però Sant Tornem-hi a recuperar-les. Això potser ja no calia.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Olívia

Hi ha persones que sembla que les hagis conegut tota la vida. Persones amb qui hi parles i hi somrius i hi comparteixes rialles i converses amb la major de les naturalitats, sense aturar-te a pensar quan, on, com les vas conèixer.

Em passa amb tu, Olívia. Bussejo anys enrere enrere i soc incapaç de saber si ens vam trobar per primer cop en algun esdeveniment relacionat amb la música, amb el teatre, ves a saber si amb l’educació. Tan sols tinc clar que és com si sempre hi haguessis estat. A tota hora amb la càmera a la mà i la rialla al rostre. Permanentment lluïnt paraules amables, energia desbordant.

I és que cada cop que passen coses a Reus (i mira que en passen, de coses a Reus!) apareixeu tu i la teva colla de fotoperiodistes-artistes, que allò que feu no és plasmar una realitat sinó redibuixar-la des dels vostres prismes. I acabeu venint la Laia Solanellas, l’Alfredo González, el  Fabián Acidres, l’Alba Mariné… i no tant sovint el Pere Toda, el Tjerk van der Meulen o el José Carlos León. Cadascun de valtros amb tant talent com l’anterior. I rieu, i us ho passeu bé, feu pinya i es nota que sou un club-família. I sovint els que estem a l’altra banda de la càmera, amb posat seriós i concentrat, barrinem on acaba el gremi i on comença l’amistat, desdibuixada amb la família. Sou una tribu.

Per això, trenco el costum d’escriure pensaments en aquesta revista per escriure’t una carta. També pensaments, és cert. Però aquest cop no llençant-los com faig cada mes a un pou del qual no en sé ni qui els treurà, message in a bottle, ni qui en llegirà les meves inquietuds. Aquesta vegada t’escric a tu, Olívia.

Perquè a través d’un reportatge a Canal Reus sobre la Cursa de la dona m’he assabentat del càncer contra el qual que estàs lluitant (aquest bitxo no té la menor idea d’amb qui s’ha anat a encarar, el molt il·lús). I t’he vist com sempre, enriolada, amb un somrís que et travessa la cara. Un semblant que aquest cop culmina amb la closca enlaire.

Però allò que m’impacta no és la teva imatge sense cabellera, sinó l’entrevista que et fan. Com el teu optimisme natural ha pres encara més força i s’ha empeltat de la teva energia. I aquesta suma d’entusiasme i robustesa m’emocionen perquè et veig forta. Perquè sé del cert que, per molt que ho estiguis passant malament, aquest puto càncer cabron ho haurà passat pitjor que tu quan el vencis. Muntanyes més altes hauràs encimbellat, pics més feréstecs hauràs conquerit. I t’escric per dir-te que, si mires avall en aquesta carena que ara t’ha tocar grimpar, ens hi veuràs a tots, absolutament a tots amb qui has compartit carcallades, empenyent-te amb tanta força com estima.

Perquè hi ha persones que sembla que les hagis conegut tota la vida. Com tu. Una més de la nostra tribu. Fins aviat, cuida’t molt, que naltros et cuidem en la distància, Olívia.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Noms i carrers

Imatge: Pexels

Descentralitzar. En parlava a l’article anterior referint-me a prendre decisions i fer co-responsables les entitats en el disseny del Reus que volem. També, en sentit més geogràfic, traslladar certs actes culturals i de Festa Major fora el rovell de l’ou, passat el Tomb de ravals.

I em permetran que segueixi en aquesta línia urbanística per comentar una de les notícies de l’estiu: els propers 30 carrers reusencs tindran nom de dona. Certament, és una urgència reparar que ni un 6% de les vies de Reus tinguin una placa en femení. És tan just com necessari revertir aquest desequilibri flagrant i començar no a compensar, sinó a ser proporcionals. Per això aplaudeixo la iniciativa de la Regidora d’Urbanisme, Marina Berasategui.

Ep! Això sí: he llegit del dret i del revés, per activa i per passiva, en vigília i matinada, amb aigua i copa de vi, el concepte ”urbanisme feminista” que  la Regidora ens ha exposat… i he patit diversos conats d’ictus en tractar d’entendre el concepte. No me n’he sortit. Que això de “facilitar la vida quotidiana, la cohesió i la integració social (···)  perquè afavoreixi la sensació de seguretat a tots els col·lectius i grups socials” té tant d’exclusivament feminista com de pràctiques són les miniboques dels contenidors grocs de la ciutat.

Parèntesi fet. Recupero el fil. Que em disperso més que un discurs de Ciutadans. Noms de dona. Bravo, bravissima. Cal apressar-nos a incorporar al nomenclàtor ganxet noms de catalanes internacionals: Joanes Raspall, Montserrats Caballés, Joaquimes Vedrunes, Rosers Capdeviles…

Urgeix també fer bandera del talent reusenc. La ceramista Neus Segrià. La llançadora olímpica Irache Quintanal. Les escriptores internacionals Rosa Pagès, Coia Valls i Marta Magrinyà. La geògrafa Josefina Oliva. La subcampiona del món de patinatge Laura Sánchez. L’atleta Núria Gil. La snowboarder Núria Castan. La padelista Ari Sánchez.

Però que aquesta necessitat de justícia femenina no ens faci perdre la memòria. Que tenim pendents homenatges a l’activista cultural Jaume Amenós.  A l’escultor Ramon Ferran. Al pioner de l’hoquei local Joan Orpinell.

I com que els honors s‘han de retre en vida, no oblidem els herois actuals de la cultura i l’esport: El tragamilles Jordi Cervera. El nedador olímpic Santiago Esteva. Els compositors referents internacionals Josep Maria Guix i Joan Magrané. L’atleta olímpic Gaietà Cornet. Els jugadors d’hoquei Campions del món Joan Sabater, Albert Casanovas i Raül Marín. El doble campió paralímpic Gerard Descarrega. Que no són dones, no.

Però són referents.

I tants que me’n deixo i ja demano disculpes i mirem la lluna i no el dit.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Descentralitzem

Imatge: Pexels

Sovint ens queixem, i amb raó, que TV3 actua com a televisió local de Barcelona, posant-nos al corrent a tots els catalans sobre els carrers barcelonins tallats per obres o el piromusical de la Mercè. I visualitzo la revenja. En Marc Càmara piratejant-los el senyal per emetre en directe el repartiment de coques amb cireres el dia de Corpus, que això ni la pandèmia ens ho ha pogut prendre.

I si anteriorment comentava que quan quelcom es fa bé, cal dir-ho, aquest n’és un exemple. Ep! No vull dir fer servir la Teletrès com a mitjà d’informació pels pixapins o com a requisit per poder formar part de l’elenc de les lectures dramatitzades del Teatre Fortuny. Em refereixo a salvar la celebració de Corpus reubicant-la a La Palma en diferents dies, per poder acollir així totes les escoles de Reus sense massificació. Bravo per la solució trobada, em trec el barret.

I penso que això ens ha de marcar el camí. No el de celebrar el Corpus destripant-lo en dies i duent-lo al Carrer Tívoli, evidentment, però sí el de començar a descentralitzar no només de Barcelona en fora, sinó també en clau ganxeta. La necessitat ha obligat i de vegades de mesures provisionals en surten propostes de futur: dur actes de la Festa Major a les escoles, al Parc de la Festa o al Mas Iglesias hauria de quedar-se. De retruc, a més, el sempre brut Parc de Mas Iglesias aquest cop ha hagut de ser netejat, en un win-win de xampany i galetes pel barri del roserar pansit. Si ara hi planten gespa ja s’assemblaria més al Parc Sant Jordi. Ai, no. Que no som Upper Reus.

Entenguem-nos. No cal fer ballar els Gegants al Barri Gaudí mentre la Mulassa saltironeja al Mas Pellicer. Però potser sí que és hora de treure la Cultura del tomb de ravals, i acostar-la a aquells que hi tenen un accés més limitat per la manca de recursos o tradició familiar. I tal i com el Trapezi s’ha apropat als patis de les escoles, podríem fer el mateix amb altres esdevenimentsl durant la resta de dies de l’any.

Posats a descentralitzar, què carai, ja que ens hi posem fem-ho del tot, i que no només sigui espacialment sinó amb capacitat de decisió. Escoltem més les entitats, les associacions, els autèntics protagonistes de la Festa i de l’art i la creació; reunim-los, concentrem-los, escoltem-los… i compartim amb ells la gestió. Participem.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros
Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: