La capsa dels trons

Imatge ball de gitanes: Wikimedia commons

Consti que escric aquestes línies amb un casc posat, també ginolleres, coquilla i protector bucal, que el tema a tocar és material sensible i tinc totes les de rebre.

Abans d’obrir la capsa dels trons, però, falca publicitària sobre un tro concret: el de festa.
El passat Sant Pere va ser el darrer de la Jordina Almacellas ballant al seguici, després de tota una vida de dansa popular i somriures. La propera Misericòrdia serà la seva darrera actuació, i penjarà les espardenyes definitivament, després d’haver mogut l’esquelet amb tots i cadascun dels balls de la coordinadora de danses tradicionals del seguici. La comissió de protocol de Reus és la legítima autoritat que atorga aquesta distinció, i no seré jo qui desautoritzi. Tots els respectes. Però opino que fora just distingir tota una vida dedicada a dansar la nostra Festa Major amb el proper Tro de festa. Aquí queda la petició. Amb la major de les consideracions cap a la Comissió.

I també amb la més gran prudència i la millor de les intencions, ara sí que obro la capsa dels trons de l’actuació de lluïment. No per donar lliçons, no des d’una atalaia. No jutjant ni atacant ni amb mala fe. Com a públic de peu de carrer. Com a ganxet fan del seguici. Que pocs veïns m’hi trobo que comencin xalant amb la tronada i arribin al darrer castell desmuntat dels Xiquets. I convindran amb mi que l’escenari ideal seria que totes i tots gaudíssim de totes les actuacions. I això no passa. I el degoteig de públic que va marxant del Mercadal és constant i imparable. I els elements del seguici que actuen al final van perdent públic i més públic. I Mossèn Joan de Vic, els dos balls de bastons, les gitanes i l’Àliga, cada cop amb menys parròquia. He dit gitanes? Aprofito l’avinentesa per implorar el Tro de festa 2023 per la Jordina. Tanco la falca.

I el lluïment acaba deslluït, amb uns Xiquets de Reus actuant sota un injust sol de justícia, lluny de places plenes com un ou que són la millor llavor per noves generacions castelleres. I si de debò volem crear escola, que aquesta tradició arreli en els més petits cal que aquests els gaudexin, els castells, i de vegades costa aguantar sota l’assolellada, sense ombres, veient el públic marxant en degoteig insolat. Solucions? No seré jo qui senti càtedra i em posi toga de prescriptor dalt un pedestal. Preguntem, consultem, participem. I potser tot quedarà igual i santes pasqües. O potser es decideix limitar els balls a un per element. O obrir el saló de plens a aquells qui volen retre homenatges, i fer-los amb més calma i tots els honors. No soc jo qui ho ha de decidir però, pel que veig any rere any, crec que cal obrir aquesta capsa dels trons. Amb serenor i respecte, i empatia i carinyo. I parlem-ne. Com del proper Tro de festa, no?

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

No era això, Rosalia

Crec que no hi ha sospita de la meva admiració cap a la Rosalia, en molts aspectes: per la seva vàlua musical (l’entrevista analitzant Motomami amb el Jaime Altozano és una masterclass obligatòria per a qualsevol aficionat a la producció), per la innegable qualitat de la seva veu, per la revolució flamenca que va suposar el meravellós àlbum El mal querer, i perquè el disc Motomami és per mi un dels 20 millors àlbums de la història de la música popular espanyola (per no dir que és valent, agosarat, innovador… lluny de caure o en el flamenc 3.0 que esperàvem alguns o en el reggaeton facilon que esperaven tants).

Vaja, que en soc un fan.

Però, no, Rosalia, no era això. Vaig gaudir d’ El Mal Querer Tour el 2019 i en vaig sortir encantat però amb la sensació que hi havia poca música en directe. Tan sols El Guincho fent de DJ, disparant bases i tocant percussions electròniques. Una gira muntada amb presses aprofitant el hit del disc, ok. Però ara no, Rosalia. Has tingut tot el temps i recursos del món per muntar aquest Motomami Tour i no puc entendre que tan sols hi hagi 3 peces amb música en directe: la mateixa Rosalia tocant la guitarra a Dolerme i el piano en una increïble versió de Hentai que ens posa la pell de gallina, i una magnífica col·laboració al teclat d’un tal Llorenç que porta Sakura a un univers paral·lel. Em van caure llàgrimes com a punys. I ja està. la resta… karaoke.

Un espectacular muntatge de vídeo, de so, de 8 esplèndids ballarins, sí. Però i la música? Ho sento, no compro la moto (mai millor dit) que Motomami està produït a base de chops de veu, samplers i bases que no es poden interpretar en directe. Motomami té 13 temes musicals i al concert n’interpretes 32, Rosalia. I del mateix Motomami, i aprofitant que tens un teclista a la gira (per tocar un sol tema!) com a mínim el pots fer aparèixer a G3n15 i esborronar encara més al personal que com ho vas fer amb la música preenregistrada. O les Bulerías! No hi veus allà un cajon i una festa flamenca? O fins i tot Cuuuuuuuuute? No t’hi imagines un grup de batucada entrant a escena (ni que siguin els mateixos ballarins), i tothom percudint com a bojos? I què em dius de De plata? Per mi la millor interpretació vocal del concert, una espectacular peça flamenca extreta de Los Ángeles (que poc es parla d’aquesta meravell de disc, per cert!)… amb guitarra gravada.

Quina llàstima, quina oportunitat perduda. Un espectacle fantàstic, però no un concert. Una dèbil defensa d’un àlbum magistral. Més encara quan tanta gent hem vist canviar el paradigma de la música en directe a través de Sin cantar ni afinar tour, la gira de C.Tangana, que ja està definida com la millor gira en directe mundial en molts anys. La gira del Pucho ambé és un videoclip en directe com el de Motomami, també compta amb ballarins de luxe, també té un desplegament de mitjans descomunal… però ai las! hi té 30 músics (30!) a escena, que defensen, aquest cop sí, un àlbum com El madrileño que també está ple de chops, samplers i bases. Quin greu que em sap, però t’han guanyat per golejada, i això que no era ni una competició.

Si es vol, es pot. I em sorprèn molt per tu. Molt.
No era això, Rosalia, no era això.

Manotes

Imatge: Facebook de l’Àstrid Martin

Inicio aquestes línies tocat. Ja no tenim la Isabel Moreno repartint somriures i comentaris punyents entre naltros. I la trobarem molt a faltar. Una motomami que no tenia mai un no, que sempre hi era quan se la necessitava. Un petó, Isabel.

Precisament amb la Moreno parlàvem sovint de la necessitat que els barris de Reus visquin la cultura dels gegants de més a prop. Que els seus habitants no hagin de trepitjar el tomb de ravals per gaudir-ne. Que els barris no són Mordor. Els Peret Ganxet, els Gegants de l’Institut Pere Mata, els dels Alegre, el Primet del gran Ernesto Amores dels Fènix (de nou hi ets, Isabel, sempre convidant-los a les teves Parcel·les Casas!)… tots ells i altres gegants de barri formen una lliga paral·lela, l’Europa League ganxeta. Paral·lela perquè mai s’entrecreua amb els gegants de Champions, els estimats colossos del seguici festiu reusenc.

I com que costa tant que Mahoma vagi a la muntanya, les motomamis tornen a treure punys. I l’Àstrid Martin i la Carolina Lorenzo de la Colla Gegantera han liderat una proposta que encanta. La muntanya pot anar a Mahoma. I a la Colla podran complir aquella tasca social que tant anhelaven i que el protocol no feia possible. Que a Reus no hi ha impossibles. I si els titànics referents ganxets no poden, ens empesquem uns nous gegants que sí.

I sorgeixen els Manotes. Uns gegants que podran trepitjar els barris. I les escoles. I els esdeveniments solidaris. I que carai, que obrin el Carnaval, no? Imaginen un Ball del moc amb ells al capdavant? I fins i tot dignificar-ne la rua de pijames encapçalant un nou Carnaval on el mameluc ja no s’hi val? Uns gegants que podran ser portats per persones amb discapacitat, que obren la porta a nous gegants inclusius. Uns gegants que transgredeixen i que són esbojarrats i que qui hi trobi una referència de mal gust als Vitxets ja té dues feines, que la proposta de Manel Llaurador i Josep Maria Casas, una altra parella de gegants, per cert, és un espectacle creatiu.

I segur que la Isabel Moreno pensa des del Cel que és una immensa notícia que la Colla Gegantera jugui també a la lliga dels gegants de barri, i a veure si xino-xano aquestes dues vies paral·leles van trobant punts en comú. Diria que convergeixin, però em diran que pellicerejo. Al barri, Gegants, llarga vida als Manotes! Moreno, va per tu!

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Bucles, roses, mestres, medalles

Com són les coses. I els bucles. Fa tot just un any que els comentava en aquestes pàgines les meravelles de la iniciativa Roses de Reus, proposta cultural impulsada arran del projecte del Concurs Exposició Nacional de Roses del Centre de Lectura. De manera transversal, que és com funciona tot a la vida, se’n va prendre bona nota i l’ona expansiva va contagiar de perfum la ciutat sencera. Els vasos comunicants funcionen, i enguany la idea segueix desenvolupant-se. Seguim-ho. Prenguem nota. No som Girona, no sortim a la Teletrès. Però quan es fa bé, cal dir-ho, encara que no ens ho demanin. Com són les roses.

I em ve al cap una altra nova tradició, avalada pel seu 40è aniversari, tot i haver-se iniciat el 1974. L’Olimpíada Escolar de Reus, una bogeria del Joan Basora amb el suport del papa entre d’altres, sorgia també des d’una entitat concreta, en aquest cas el Reus Deportiu, i ha estat la ciutat un cop més qui se l’ha feta seva. Nostra. I ara l’Olimpíada Escolar és de tots. No hi comptem els 9 anys d’aturada, que la crisi no perdonava i la manca de projecte tampoc, i ha estat un crescendo de 40 edicions on la implicació d’alumnes, escoles, clubs, polítics i famílies ha estat una constant.

I em permetran que m’aturi en un col·lectiu. I no, no m’acusin de corporativisme, si us plau, que sé veure els defectes del sistema i de la professió, i no em cauen els anells per mirar-los davant el mirall. Però ara no toca, que deia l’estadista que també mirava, però cap a una altra banda. Parlem avui dels mestres. Sí. Aquell col·lectiu del qual tothom opina, permanentment sota judici per part d’altri, amb i sense arguments, amb llurs vacances com a recorrent arma llencívola a les seves curtides esquenes.

Si els atletes són el motor d’una Olimpíada Escolar, suportats pel xassissos dels clubs esportius, conduïts per les mans dels nostres gestors en política i esport… la gasolina que permet l’èxit d’un viatge com aquest són els docents. I aquests no van tan preuats.

La seva il·lusió per l’esport, per l’educació i per fer xalar els seus alumnes amb una experiència única a la vida com uns Jocs Olímpics d’àmbit local, els mestres de les escoles de Reus (ai, las, no totes!, com pot ser?) brinden amb un somriure les seves hores no laborals per acomboiar els infants dels seus centres. I això no té preu. Però fan massa vacances, clar!

Que no, que no va d’això. No va del dit, va de la lluna. Que va d’il·lusió, de vocació, d’esport, de valors, de reusenquisme. De bogeries que esdevenen tresors de ciutat.

Gràcies, mestres, sou de medalla d’or, amb un sou de bronze.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Sopar Solidari 2022

Ja fa una pil·la d’anys la Maria Adzerias i l’Albert Morelló van enviar-me un whats:
“Jordi, has de venir a una reunió d’un projecte molt interessant, vine i ho veus”.
Jo, que soc molt creient, i més quan la font és de tanta fiabilitat i solvència, cap allà que vaig anar. I en aquestes que em veig a la Parròquia de Sant Bernat Calvó, assegut en una reunió coordinada pel Lluis Miquel Pérez, amb un grup de persones liderades per Mossèn Ignasi Olivé que organitzaven un sopar solidari pel tercer món.

I des d’aleshores. Any rere any aquest enorme equip organitzem una festa a la parròquia on diversos artistes venen a actuar solidàriament i una munió de gent paga una entrada solidària per veure en Xavier Graset presentant una festa on cada la recaptació va a parar a alguna finalitat solidària amb els més necessitats del tercer món.

La pandèmia va canviar moltes coses, i a naltros també ens va afectar. La darrera edició, el 2019, va destinar la recaptació a Reus Refugi, que enguany vindran a explicar-nos com van treure servei de l’ajuda recaptada. Mossèn Ignasi ja no és el rector de la parròquia, i ara Mossèn Joan Brulles n’és el responsable. I el nostre Coordinador ara és President del Centre de Lectura i, com que no es pot bilocar, em va proposar que li fes el relleu. I això que la resta de membres de l’equip que ho accepten. I així que aquí em tenen. I un servidor, que no sap dir que no, il·lusionat al màxim amb l’edició del proper dissabte.

Enguany el lema és SOLIDARITAT COMPARTIDA, perquè per primera vegada la recaptació solidària no serà per a una sola destinació. De manera excepcional enguany anirà a ajudar als 480 infants necessitats de “La casa de l’alegria” a Maputo (Moçambic), i també a un Centre d’acollida de refugiats ucraïnesos que les Germanes de la Consolació tenen a Eslovàquia. Les dues ajudes les coordinarà l’ONG Delwende, i ens encantarà que ajudeu a omplir la parròquia el proper dissabte.

Entrades a la venda per 12€ els adults, 6€ les xiquetes i xiquets, a l’escola Maria Rosa Molas o a través del telèfon 977756415, de la mateixa parròquia. Ens veiem dissabte a les 20h!

Motomami

Imatge: iStock photo

Reus es transforma. Tot es transforma. Papallones esparses pel carrer. Carretons de llibres amb rodes. Llibertat i nova era. És a ser lliures que ens volem hàbils, i sempre ens han manat hòmens?

Doncs motomami. Motomami,  MOTOMAMI. Que només hi ha risc si hi ha alguna cosa a perdre. Ara és hora d’estar alerta, motomami, ara que l’alcalde Pellicer també es transforma. És tot un batlle i home de bé, Ariel, escrivies, a favor de la felicitat. Flor de Sakura, doncs, que ser una popstar mai et dura. El poeta deia que cal abandonar una matèria quan ja s’ha dominat. Doncs una nova era. La meva, maki; la teva en Kawasaki, i així ens transformem. I Reus s’ha de transformar. Valenta, hora pel canvi, talent femení i reinventar-se, va lenta, sí. Nova, era.

Teresa, Noemí. Qui sap si Sandra? Una motomami és molt seva i es transfoma. Sí, que tot canvia: tela i tisores, agafa-la i talla-la. Que ara toca dona. El poble de la rosa dirà el que li fuig, motomami. Dones amb responsabilitats, dones donant la cara, dones al davant, papallones volant i dones liderant. Determinades, les dones i els dies.

L’Àgata, la Mònica del Reus, la Mònica de la tele, l’Empar, la Patrícia, l’Àstrid, la Carme de la Reddis, la Carme del Centre, la Fina, la Carlota. Motomamis. Que et poden ride com a la seva bike. Que per ser intel·ligent, se n’ha de voler ser, i serà el seu any. Ara és Ferrater. Que és el moment de l’esport femení? Motomami. I que s’hi sumin l’Ari, la Irache, la Núria de l’snow i la Núria del trail. Molt bé l’homenatge. Fantàstica la web. Creada i oblidada el mateix any. 21. Les flames són boniques perquè no tenen ordre, i el foc és bonic perquè tot ho trenca.

I jo em transformo. Em contradic perquè em transformo, motomami. També és l’Any. 22. Igualment el que més m’importa en el món són tres coses: ser lúcid, estimar i ser estimat. No diré res de mi. I destruim amb gust les obres anteriors per donar pas a les següents, que al cel i a l’infern hi anem tot sols.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

C.Tangana… impressionat

Fa ja diversos mesos que el Xavier Menduiña em va fer una recomanació: l’havia sorprès molt gratament l’entrevista que en Jordi Basté li feia al C.Tangana a El món a RAC1.

Francament, a mi aquest nom de Tangana em sonava molt llunyà, en l’àmbit de la música urbana, el rap… camps que no em criden especialment. Però com que al Menduiña no és fàcil sorprendre’l, no vaig dubtar un moment a indagar a veure qui carai era aquest C.Tangana.

I vaig descobrir El madrileño. Un d’aquells àlbums que pots escoltar del dret, de l’inrevés, i al qual sempre, sempre, sempre li trobes nous detalls i referències i segones lectures i màgia amagada. Una fusió de pop, de bachata, de reggaeton, de rock dur, de corridos, d’urbana, de son, de flamenc, de bossanova, rumba catalana… una amalgama impecablement treballada per un disc que ha estat qualificat un dels 5 millors discs llatins del segle XXI. Jo faig un pas més enllà i el considero al TOP 10 dels discos llatins de tota la història. IMPRESCINDIBLE.

Superat i sorprès després del primer prejudici, i erroni prejutjament per part meva, el següent pas era descobrir-ne el directe. Vaig tenir la sort de pode aconseguir entrades pel seu concert al Palau Sant Jordi i aquesta vegada, vaig anar-hi amb una actitud diferent a la de quan el vaig descobrir: sense cap idea preconcebuda. I tot i així… la sorpresa va ser majúscula.

Quin directe, per l’amor de Déu! Més de 30 músics a l’escenari: agrupació de corda, conjunt de vent-metall, percussions llatines, bateria, cantaores i tocaores flamencs… Un actor en un rol (no vull fer spoiler) que t’atrapa durant les dues hores de vetllada. Unes col·laboracions habituals a un nivell increïble (La húngara, El niño de Elche, la familia Carmona…) i uns convidats excepcionals com Estopa, Jorge Drexler o Kiko Veneno. Només hi faltava l’Alizzz, el geni que fa de base a tot aquest pastís infinit de capes delicioses.

Tot això amb un muntatge audiovisual espectacular, i no per desplegament de mitjans a l’estil gran banda de pop i pirotècnia i llums i colors. No. Un vidoclip rodat a temps real en pla seqüència i viscut en directe des de les grades. Una comunió perfecta. La premsa ho ha definit sense exagerar: un nou paradigma de la música en directe.

De debò, deixeu-me fer de Menduiña: us el recomano, sorprès, meravellat. Digerint encara.

Per fi

Imatge: iStockPhoto

Com comentava el mes anterior, en tenia ganes. I sí, amb aquest mes de març han arribat les terrasses al solet, puntuals com falciots. D’acord, no podem gaudir encara de grans esdeveniments, però els somriures ja llueixen cada cop més sovint, cada vegada en més espais sense mascareta.

Per fi s’ha fet un homenatge al Reus de les 6 Copes d’Europa (tot i que aquest ha hagut d’arribar de mans amb iniciativa privada i no pas des del Consistori, qui n’hauria de ser l’impulsor natural). Per fi Canal Reus organitza un cop més una Gala dels Imprescindibles, fet que ens acosta a la normalitat tan buscada i que segur vitaminitzarà un reusenquisme desmotivat i massa de capa caiguda en els darrers temps. També dos anys després per fi la Ganxet Pintxo torna com allò què s’ha convertit: un clàssic modern que marca ADN ganxet i ens fa – de nou – una mica més com abans: ciutat que acull visites gràcies al seu talent i emprenedoria. Per fi s’ha retut un homenatge a l’Ari Sánchez, i el seu rostre amb la pala de pàdel ha lluït amb orgull ganxet; i ja un altre dia discutirem si potser el Mercadal no és el millor espai per plantar-hi una pista de pàdel, i si la pancarta del Gaudí Centre era al lloc més adient.

Però saben què? Si hi ha un fet que valoro com l’arribada més preuada no és cap dels anteriors, no. Per mi ja s’ha trobat el Sant Greal reusenc.. i és que després d’anys amb les mans tacades de iogurt, de fer força contra llaunes de tonyina, d’empènyer ampolles d’aigua rebregades, d’intentar encabir pots de suavitzant… allò que em fa feliç és que per fi, PER FI, a Reus han canviat els contendidors grocs d’envasos i plàstics. Que sí, que una vegada més a Upper Reus els estan gaudint des de fa mesos, però ara per fi ja els tenim a la resta de la ciutat. I amb els nous contenidors, per fi l’obertura s’ha ampliat a un tamany digne. Que ja no ens tornarem a empastifar enmig del carrer. Ja no haurem de fer exercicis gimnàstics per intentar fer passar grans envasos per diminuts forats. Ja no ens recordarem amb malícia de la família del llumeneres que fa uns quants anys va contractar aquests contenidors amb entrades lil·liputenques. Anar a llençar la brossa ja no serà una gimcana de força, habilitat i risc. I per fi tornarem a casa sans i estalvis. Per fi sense taques. Per fi sense amargor ni mala llet. O almenys no més de l’habitual, vaja.

A qui hagi fet la proposta de canvi de contenidors amb llurs boques augmentades, el meu agraïment etern. Contacti’m, si us plau. Que té un vermut pagat al Mercadal. Per fi.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

En tenim ganes

Foto: Twitter Marta Galimany

En tenim ganes. Vaja, almenys jo. Moltíssimes. Em moro de ganes que arribi ja la primavera, que l’hivern se’m fa cada cop més fred i això de no prendre el sol o fer un vermut al Mercadal com que em desgasta. Em? Ens. Ens erosiona com a còdols. I no som pedres, que som persones. Ganes que vingui ja aquella desfilada de colors a la roba, la professó de mànigues curtes i ulleres de sol, el Sant Cristo Gros de la coca amb cireres i  la Festa Major de Sant Pere. Que d’enguany no passa. Que n’hem pres bona nota. Que a Valls han tirat pel broc gros i apa tohom llençant-se al carrer i vinga festa i som-hi desfilades i gens de carpes i aquí no passa res. I en tenim ganes, i ens ho hem apuntat. Amb tinta indelebe. I no voldrem ser menys. I esperem un Corpus i una festa Major que ens facin oblidar aquest malson que ja acaba, que tenim ganes de veure’ns els somriures, i somriure veient festivals al carrer. De Setmana Santa, de Sant Jordi, les ganes són les mateixes. Quines ganes d’entrar a l’autopista de la normalitat i accelerar i córrer més encara i que ningú ens aturi, carai! Sense peatges, sense multes, sense més límit que el que ens imposi el cos. O el seny. Tantes ganes en tenim que no hi ha dia que no llegim els digitals com qui obre la nevera a mitja nit, cercant allò que saps que no hi és, però que desitges. I encara no. I avui no encara. Però en tenim tantes ganes! Ganes i ganes i gana de ganes i set de ganes de menjar-nos Reus i beure’ns el món i allò que convingui. Que quan volem som imparables. I tornem a mirar amunt. Tornem a guaitar els veïns de dalt . Que no és contra ells, que el que sentim no s’anomena obsessió. Que és que ho fan bé. Que si a Valls poden, naltros també. I si allà bategen una instal·lació com a Pista d’atletisme Marta Galimany, a Reus tenim polilleugers i espais i talent i il·lustres per donar i vendre. Que els veïns de sota també tenim ganes de treure pit. De treure pit i escurçar restriccions. Ganes de més. Més de tot, del que convingui, però que vingui. Serà per ganes!

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Benvingudes

Benvingut any Ferrater. I és que, després d’un 2017 on vam ser Capital Catalana de la Cultura, un soufflé amb ingredients locals i internacionals que va resultar ser un èxit, tot es va desinflar en intentar repetir fórmula amb els “anys de”. Música i dansa, titulars de 2018 i 2019 que van quedar en anuncis: molt soroll per no res. Afortunadament el 2021, tot i la pandèmia, ja ens va deixar entreveure un Pròleg Gabriel Ferrater que albira grans esperances pel 2022 que arrenca. Aquest any sí, la cultura ha de tornar a ser protagonista i referent. Les expectatives són altes. Molt. Des d’aquí el millor dels desitjos a l’Associació Gosar Poder i a tothom qui els segueixi en l’estela d’aquest Any Ferrater que engega amb els primers actes.

Benvingut TramCamp. Una altra estació també es deixa entreveure, passats el túnel de l’especulació i l’avenc de les promeses. Tot indica que finalment 2022 serà l’any d’inici de la primera fase del tramvia del Camp de Tarragona. 20 anys més tard, benvingut, i que no quedi en prometences. No volem més “anys de”. Ja hem tingut prou soufflé, i n’estem tips.

Benvinguda Mònica Cid. Em permetran que la rebi com si fos a casa. Perquè Canal Reus me la sento una mica la meva llar, i aprofito aquesta tribuna que m’ofereix en Francesc Domènech, exdirector de la televisió local, per expressar-li la meva enhorabona. A la nova Directora no li desitjo sort perquè no li’n cal. Es troba una tele exquisidament organitzada pel seu predecessor, Sergi Vallhonrat, amb una plantilla renovada i enèrgica, i si d’alguna cosa la Mònica en té amb escreix, és energia. Passió. No dubto que amb aquest combustible la màquina entrarà en una nova etapa, una nova estació amb sorpreses a l’andana.

Benvinguda Tronada. I és que dos anys sense tu han estat molts. Massa. Creuarem els dits i posarem tants ciris a Sant Pere com convingui perquè, també aquest any sí, recuperem la teva olor de pòlvora al Mercadal. Que t’hi acompanyi la Coia Ballesté des d’un London Express. Que tenir la joia d’haver encès la darrera Tronada de Sant Pere, el 2019, creguin-me, no és un honor que em faci especial il·lusió.

Benvinguda escola en català. Perquè sembla mentida que el 2022 els monolingües pretenguin imposar, a cop de denúncia, una quota de llengua castellana a les escoles. Demostren la seva ignorància, no només del català, sinó també de la realitat educativa a casa nostra. Els infants juguen al pati en castellà i realitzen els deures de Llengua Catalana… en castellà. Què volen aquesta gent? Contra la irrealitat, benvinguda insubmissió. I ja posats. Aprofitant l’avinentesa. Benvingut President Puigdemont. Que sigui aquest l’any del teu retorn de l’exili.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros