Noms i carrers

Imatge:Wikimedia Commons

Descentralitzar. En parlava a l’article anterior referint-me a prendre decisions i fer co-responsables les entitats en el disseny del Reus que volem. També, en sentit més geogràfic, traslladar certs actes culturals i de Festa Major fora el rovell de l’ou, passat el Tomb de ravals.

I em permetran que segueixi en aquesta línia urbanística per comentar una de les notícies de l’estiu: els propers 30 carrers reusencs tindran nom de dona. Certament, és una urgència reparar que ni un 6% de les vies de Reus tinguin una placa en femení. És tan just com necessari revertir aquest desequilibri flagrant i començar no a compensar, sinó a ser proporcionals. Per això aplaudeixo la iniciativa de la Regidora d’Urbanisme, Marina Berasategui.

Ep! Això sí: he llegit del dret i del revés, per activa i per passiva, en vigília i matinada, amb aigua i copa de vi, el concepte ”urbanisme feminista” que  la Regidora ens ha exposat… i he patit diversos conats d’ictus en tractar d’entendre el concepte. No me n’he sortit. Que això de “facilitar la vida quotidiana, la cohesió i la integració social (···)  perquè afavoreixi la sensació de seguretat a tots els col·lectius i grups socials” té tant d’exclusivament feminista com de pràctiques són les miniboques dels contenidors grocs de la ciutat.

Parèntesi fet. Recupero el fil. Que em disperso més que un discurs de Ciutadans. Noms de dona. Bravo, bravissima. Cal apressar-nos a incorporar al nomenclàtor ganxet noms de catalanes internacionals: Joanes Raspall, Montserrats Caballés, Joaquimes Vedrunes, Rosers Capdeviles…

Urgeix també fer bandera del talent reusenc. La ceramista Neus Segrià. La llançadora olímpica Irache Quintanal. Les escriptores internacionals Rosa Pagès, Coia Valls i Marta Magrinyà. La geògrafa Josefina Oliva. La subcampiona del món de patinatge Laura Sánchez. L’atleta Núria Gil. La snowboarder Núria Castan. La padelista Ari Sánchez.

Però que aquesta necessitat de justícia femenina no ens faci perdre la memòria. Que tenim pendents homenatges a l’activista cultural Jaume Amenós.  A l’escultor Ramon Ferran. Al pioner de l’hoquei local Joan Orpinell.

I com que els honors s‘han de retre en vida, no oblidem els herois actuals de la cultura i l’esport: El tragamilles Jordi Cervera. El nedador olímpic Santiago Esteva. Els compositors referents internacionals Josep Maria Guix i Joan Magrané. L’atleta olímpic Gaietà Cornet. Els jugadors d’hoquei Campions del món Joan Sabater, Albert Casanovas i Raül Marín. El doble campió paralímpic Gerard Descarrega. Que no són dones, no.

Però són referents.

I tants que me’n deixo i ja demano disculpes i mirem la lluna i no el dit.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Descentralitzem

Imatge:Wikimedia Commons

Sovint ens queixem, i amb raó, que TV3 actua com a televisió local de Barcelona, posant-nos al corrent a tots els catalans sobre els carrers barcelonins tallats per obres o el piromusical de la Mercè. I visualitzo la revenja. En Marc Càmara piratejant-los el senyal per emetre en directe el repartiment de coques amb cireres el dia de Corpus, que això ni la pandèmia ens ho ha pogut prendre.

I si anteriorment comentava que quan quelcom es fa bé, cal dir-ho, aquest n’és un exemple. Ep! No vull dir fer servir la Teletrès com a mitjà d’informació pels pixapins o com a requisit per poder formar part de l’elenc de les lectures dramatitzades del Teatre Fortuny. Em refereixo a salvar la celebració de Corpus reubicant-la a La Palma en diferents dies, per poder acollir així totes les escoles de Reus sense massificació. Bravo per la solució trobada, em trec el barret.

I penso que això ens ha de marcar el camí. No el de celebrar el Corpus destripant-lo en dies i duent-lo al Carrer Tívoli, evidentment, però sí el de començar a descentralitzar no només de Barcelona en fora, sinó també en clau ganxeta. La necessitat ha obligat i de vegades de mesures provisionals en surten propostes de futur: dur actes de la Festa Major a les escoles, al Parc de la Festa o al Mas Iglesias hauria de quedar-se. De retruc, a més, el sempre brut Parc de Mas Iglesias aquest cop ha hagut de ser netejat, en un win-win de xampany i galetes pel barri del roserar pansit. Si ara hi planten gespa ja s’assemblaria més al Parc Sant Jordi. Ai, no. Que no som Upper Reus.

Entenguem-nos. No cal fer ballar els Gegants al Barri Gaudí mentre la Mulassa saltironeja al Mas Pellicer. Però potser sí que és hora de treure la Cultura del tomb de ravals, i acostar-la a aquells que hi tenen un accés més limitat per la manca de recursos o tradició familiar. I tal i com el Trapezi s’ha apropat als patis de les escoles, podríem fer el mateix amb altres esdevenimentsl durant la resta de dies de l’any.

Posats a descentralitzar, què carai, ja que ens hi posem fem-ho del tot, i que no només sigui espacialment sinó amb capacitat de decisió. Escoltem més les entitats, les associacions, els autèntics protagonistes de la Festa i de l’art i la creació; reunim-los, concentrem-los, escoltem-los… i compartim amb ells la gestió. Participem.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Canto jo i la muntanya balla

Hi ha llibres que quan els acabes et quedes buit, buit i feliç, esperant-ne la relectura.
Passa poc.
I sé que vaig tard, tardíssim, però Canto jo i la muntanya balla m’ha tocat.
Tot i les enormes expectatives no m’ha defraudat gens ni mica, ans al contrari.

Un relat que barreja la dolçor amb la cruesa, que entrelliga personatges i et va deixant petites pistes que conviden a la relectura per acabar de refer puzzles, delicioses metàfores, històries màgiques i dilemes tan reals com els que ens ballen pel cap cada dia.

Moltes gràcies Irene Solà per aquesta meravella!

Tots som de Reus, al Versió RAC1

Sempre és un plaer tocar al Bartrina, amb un personal magnífic, i encara més fer-ho amb amics com la banda de l’Ariel Santamaria o els Koeman.

Però si a sobre ens ho passem de conya participant al Versió RAC1 i ens retrobem amb amics com la Montse Llussà… no té preu!

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Eduquem

Imatge:Wikimedia Commons

Exposava en l’article anterior que quan a Reus fem xarxa i ens entenem entre entitats, multipliquem el nostre potencial i ens catapultem cap a l’excel·lència, deixant entreveure de nou aquella ciutat capdavantera i referent que es va perdre, que es van deixar perdre.

Així, aquest mes de juny vull tornar a fer esment a un altre projecte mancomunat, aquest cop entre la Regidoria d’Ensenyament, la Diputació de Tarragona, l’Orquestra Camerata XXI – Ciutat de Reus, i tant la Fundació com el Consorci del Teatre Fortuny. Els parlo de “Cap infant sense Fortuny”, un projecte que el passat dia 8 va reunir més de 400 escolars de 6è de primària de deu escoles de la ciutat.

Amb la finalitat de donar a conèixer el patrimoni cultural reusenc i fomentar l’esperit crític, aquesta iniciativa no només ha acostat el nostre teatre estrella a les xiquetes i xiquets de Reus, sinó que de retruc ha traspassat fronteres musicals, reggaetons i DJs, regalant música culta als nostres infants. No oblidem que per molts d’ells serà el seu primer cop. El seu primer Fortuny. Potser el seu primer teatre. Tal vegada el seu debut escoltant Prokofiev. Amb sort, clàssica en directe. Qui sap si tot plegat.

I aquest és el camí. Cultura i educació anant de la mà. Que a Reus ja no som a temps de ser capdavanters en aquest tipus d’iniciatives, però que el fet d’arribar-hi tard no significa que no calgui insistir-hi. Persistir-hi. Assolir-ho. Invertir-hi. Creure-hi, a la fi. Que la Cultura comença a casa i continua a l’escola, i que cal assenyalar a llarg termini, molt més enllà encara que un Horitzó 32, per albirar una societat cultivada i que estimi la Cultura. 

Que l’escola és la clau de volta. I massa sovint quan es parla d’escola als mitjans és en clau negativa. Per això celebro cada any la portada de La Gran Nadala als mitjans. Els col·legis de Reus, notícia en positiu. I ves per on, justament aquest mes de juny també l’educació ganxeta ha estat titular optimista: el Consell Audiovisual Català ha premiat el projecte educatiu “Les dones també escriuen la història de l’art”, de Rosalia Anglada, Isabel Taixés i Ester Ferrando, professores de l’institut Gabriel Ferrater.

Més bones notícies que ens fan pensar que sí, que aquest és el camí.
Que quan les coses no m’agraden ho vomito, sí.
Però quan la feina es fa bé, cal alçar-se i aplaudir.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Roses de Reus

Imatge:Wikimedia Commons

Reus, poble de la rosa. Marcats per elles. Galta d’Isabel Besora. Perfum i bellesa. Ganxetes heroiques. Anonimat. Infermeres, metgesses, mestres, vetlladores,  valentes que des de l’ombra omplirien un roserar de poncelles. Dolor i espines. Que la fama ha estat pels capolls. Roseta Mauri. Maria Rosa Molas. Només dues dones entre setanta retrats de fills il·lustres als passadissos del Saló de Plens. Les dues, roses. Ens en calen més.

Per això celebro la primera edició de “Roses de Reus”, iniciativa endegada per la Regidoria de Promoció de Ciutat, coincidint amb l’històric Concurs Exposició Nacional de Roses que organitza el Centre de Lectura i coordina en Rafel Ferré.

Façanes i espais singulars guarnits amb decoracions florals de roses naturals. Un camí que va endegar la Sílvia Sagalà embellint la Casa Navàs, un missatge del qual n’han pres el testimoni a can Tomàs Barberà. I una rosa rossa, la Montse Caelles, que ha fet de Reus un Fuenteovejuna on, per un cop, tots hem anat a una. 

El Centre de Lectura va posar les bases amb la seva clàssica mostra floral, i la proposta aglutinadora s’ha extès des de la Diputació de Tarragona a l’Institut d’Horticultura i Jardineria, passant per l’Escola d’Art i Disseny. Tot sempre guiat amb la cura i l’expertesa del personal de brigades i de l’Agència Reus Promoció. 

En una mostra que la unió fa la força, les entitats comercials de la ciutat s’han sumat a la iniciativa: Tomb de Reus, Unió de Botiguers i Pallol han regalat roses i decorat els seus aparadors, en una iniciativa on aquesta trinitat albira un bon futur d’unitat. En política es diu sovint: sumar, multiplica. Amb “Roses de Reus” o el Joan Petit Reus, demostració empírica: quan som capaços d’anar plegats, fem meravelles.

Si bé el Concurs Exposició Nacional de Roses del Centre és, per se, tota una institució que abandera el nom de Reus i el fa més gran encara, és ben cert també que aquesta promoció transcorria en l’àmbit floral. Amb aquesta iniciativa agermanadora la marca de la rosa creix exponencialment, i la iniciativa del Centre de Lectura se’n beneficia també, a rebuf. Tothom hi guanya. Un win-win que ens ha de fer pensar que aquest és el camí. Més unió, més iniciatives conjuntes. Només així a Reus seguirem creixent i optant a una capitalitat perduda.

S’imaginen aquesta proposta a Girona? Hagués estat portada de tots els telenotícies. Però, ai las, l’hem fet a Reus i a Reus es queda. De fet, si hagués estat a Girona no només s’hi haurien implicat tants i diversos actors socials, sinó que hagués anat impulsada, a dues mans, per promoció de Ciutat i Cultura. Encara hi ha camí a fer.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Família Bravium

Foto: Bravium teatre, "Les delícies de la llar", 1997

Vaig tenir la sort que els meus pares m’apuntessin a l’extraescolar de teatre de petit, a l’escola. En una funció de fi de curs en Quico Cossials, director d’una companyia amateur d’exalumnes, em va veure actuar i em va fitxar. Als 13 anys me n’anava a fer bolos al costat del Josep Baiges. El ressò de la seva veuassa a escena. Encara m’impressiona. Finals dels 80.

Com són les coses, en una d’aquestes funcions algú em va veure a escena i va parlar de mi al director Miquel Fernández, qui em va cridar per fer un petit paper per una companyia de teatre juvenil. Ei! Necessito un actor per a un personatge secundari. És un bolo pel Bravium. “La desaparició de Wendy”. 1996. 

Com tornen a ser les coses, el President del Bravium, en Jaume Amenós, em veu actuar i em ve a buscar per incorporar-me a “Les delícies de la llar”, en un paper protagonista. Se la juga de ple amb aquell jovenet, que d’un dia per l’altre es troba entre bambolines al costat del mateix Amenós, de l’Enric Tricaz, del Jordi Boronat. Vertígen.

I m’incorporo a la família Bravium. Es succeeixen obres, bolos, invencions de l’Amenós… sempre aprenent de grans actors, actrius, persones meravelloses. Molts encara aquí, altres al record. Gràcies per tot, JorBor, Lourdes Pons, Joan Cucarull… 

El destí segueix jugant, i a “Terra baixa” coincideixo amb un altre admirat de la interpretació, en Jaume Ciurana. Em meravella cada dia. En Jaume treballa d’actor a Port Aventura i m’obre les portes a la primera feina d’actor professional, tres anys com tres dècades d’aprenentatge gràcies a les improvisacions amb qui els dos Jaumes, Amenós i Ciurana, xalàvem tant a escena.

L’Amenós ens deixa. Una abraçada amb el Baiges, els dos plorant, un dels moments més emotius que he viscut. Un altre? Carregar a les espatlles el seu taüt, cap a la Prioral. Lourdes Domènech, això queda per sempre. 

El silenci.

Un cafè al bar de l’entitat. Pocs a taula. Cares moixes. I què, ara? Suggereixo al Ferran Figuerola, etern Secretari i mà dreta de l’Amenós, ser el relleu natural per ser President. Ho madurarà. Munta el seu equip. La família creix. La del Bravium, i la personal. També augmenten els meus bolos com a músic, i com que no sóc omnipresent (Pellicer, com t’envejo!), deixo de fer teatre però no vull renunciar al Bravium. És casa. Em comprometo a portar les xarxes socials i a ajudar a coordinar les Varietées de Sant Pericu. I fins avui.

Perquè tot torna al Bravium. El Bravium sempre torna. És per això que sobre el seu desnonament no puc exposar la meva opinió personal. Molts ja han escrit, i molt bé, sobre els fets. Jo? No puc. Són família.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Vestir-se de dona

M’encanta la proposta de la Cia. Manuel Liñan trencant la perspectiva de gènere.
Em fa pensar que quan a Canal Reus Televisió vam fer el número dels gigolós hi ha qui ens va acusar de masclistes…

Pedres, roc, enderrocs

Imatge: Miquel Mora i Ivan Anaya - Unesco Tarragona

Un edifici noucentista. És patrimoni. Memòria i respecte. Són matrimoni.

Però el debat no és tan simple. Certament ens vam quedar de pedra en assabentar-nos de l’enrunament de l’edifici noucentista del carrer Sant Llorenç. I la primera reacció, empedreïda, va ser tirar la primera pedra cap a la Regidora d’Urbanisme, la Marina Berasategui. L’ase dels cops. Calia? Mirem enrere. 

Un edifici de propietat municipal que a mida que han anat passant els anys, i de manera demolidora, ha anat perdent també vigència, esplendor i seguretat. Una façana a la qual ningú ha donat importància fins que no ha estat massa tard i ara hem vist que era (relativament) valuosa. Arquitectònicament, no massa. Sentimentalment, molt. I un interior, ai las!, i aquí sí que ens ha fet més mal que pedra seca, amb unes rajoles hidràuliques coronades amb roses de Reus com a pedres precioses.

Si parlem de seguretat, és evident que demolir era ja l’única opció possible. Si parlem de patrimoni… ja hem fet tard al debat. No ens posem pedres al fetge, mirem endavant. Com podem evitar que l’afer es repeteixi, que no calgui derruir més herència, que no ens en tornem a fer set pedres?

Participant. Comunicant.

No és excusa haver anunciat l’esfondrament en al·legacions públiques. Tota pedra no fa paret i aquest procediment és ja del segle XX, per no anar més cap a l’edat de pedra. Aquesta és l’oportunitat reusenca d’endegar un procés participatiu en urbanisme i patrimoni. Que tingui continuïtat. Que els catalans de les pedres en fem pans. No llenço la pedra a la Regidora de Participació, Montserrat Flores, i n’amago la mà. No pas. No és qüestió d’una sola casa, d’una sola legislatura. Pensem a llarg termini. Escoltem les veus dels entesos, donem la paraula a l’expertesa de ciutadans responsables com Espais Ocults. Creem Regidors de barri que pregonin als veïns qualsevol novetat a través de procediments més propers: trobades, col·loquis, fent xarxa.

Només donant veu als veïns, comunicant-nos-hi mirant als ulls i no penjant taulers d’al·legacions, ens podrem passar per la pedra antigues inèrcies, ensorrar procediments obsolets. Acostar la política a la ciutadania. Evitar imatges que fan mal fins i tot a qui té el cor més dur que una pedra: rajoles hidràuliques trobades en un contenidor, destruides, pel Miquel Mora i l’Ivan Anaya de l’Associació d’amigues i amics de la UNESCO a Tarragona.

Paraula i pedra solta no tenen volta, mirem endavant i construim participació arran de l’enderroc.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

101 dàlmates (sobre els 100 exemplars de la NW LA REVISTA DE REUS)

No. No farem crítica de cinema. Tot i que de vegades Reus podria ser el guió d’una pel·lícula, amb ventades pròpies dels films catastròfics (“ArmaReusddon”) o sales de festa que obren i obren i obren en temps de COVID (“Resacón en Los Ravales”).

101 dàlmates són el número de gossets que la malvada Cruella De Vil segrestava per fer-se un abric de pell d’animals. Talment com 101 és el número d’exemplars publicats fins a dia d’avui de la NW La Revista de Reus, nom de la qual també fa referència al nostre estimat-i-odiat-alhora aire Mestral del Nord-Oest.

I no acaben aquí les similituds: el centenar (+1) de cadells de dàlmata aconsegueixen escapolir-se de la perversa villana gràcies a una xarxa de lladrucs entre gossos britànics que posen el bup al cel per tal de trobar els petits segrestats, i no s’aturen fins que ho aconsegueixen. I convindran amb mi que, tot i que no burden, l’equip de la NW ha aconseguit també trenar una xarxa tant de col·laboradors com de continguts. 

Miro enrere com si només fes quatre dies que m’arribava a les mans una nova revista amb en Pau Ferran a la portada, el gener de 2012. No els enganyaré si els dic que em va deixar bocabadat la impecable factura amb la qual estava editada, l’elegància del seu disseny i la qualitat tant dels reportatges com de les signatures que acompanyaven els articles. La vaig devorar quasi literalment, i aquell número 1 de la NW em va durar menys que una promesa de Clifton Onolfo.

Amatent vaig esperar el segon exemplar, no fos cas que una flor no fes estiu, i el magnífic número amb l’Aïda Folch a la portada em va confirmar com a fan absolut de la revista, la qual mensualment llegia (llegeixo) amb tant interès com afany. Es consolidava l’aventura endegada pel Joan Carrión, el Quico Domènech, el Cèsar Compte, la Cori Sebastià, el Josep Vera i la Natàlia Borbonès.

És per això que el dia que el tàndem Compte-Domènech em van proposar de tenir el meu raconet en aquestes pàgines em vaig sentir honorat. El meu nom al costat de tots aquests col·laboradors als quals admiro i llegeixo amb devoció? Definitivament “Lo imposible” s’assolia, com a la pel·lícula, i des d’aleshores em sento com un més dels 101 dàlmates de la família de la NW La revista de Reus, trencant-me el cap feliçment cada quatre setmanes per saber què els explicaré i com fer-ho, per arribar mínimament al llindar de qualitat d’aquest gran equip.

Per 101 números més, i que cap Cruella De Vil ens converteixi en abric.