Generació extraordinària i una AMCA per recordar

Foto: Judit Fernández a El punt avui

No ho puc evitar, la Música és la meva debilitat. Joan Masdeu, Josep Maria Guix, Joan Magrané, Ariel Santamaria, Fito Luri, Miquel Vilella, la Banda Simfònica de Reus o la Cobla Reus Jove han anat escapant-se’m entre les línies que em plovisquegen. Iniciatives com el Vermut rumberu dels amics del CRAC o els desapareguts festivals Reus és flamencRumba a Reus també han brollat entre reflexions i fuetades. I avui també miraré cap al pentagrama per parlar d’uns músics com a preludi, i d’una entitat per fer-ne la coda. 

I és que, a banda dels artistes esmentats anteriorment, a Reus s’hi està produint un fet històric. Creguin-me que no exagero per l’admiració que els professo, però és extraordinari que en el mateix context físic i temporal hi trobem una generació tan brillant com plena d’iniciativa que han tergiversat, en el millor dels sentits, el concepte de música tradicional, del seu aprenentatge acadèmic així com de l’actualització de la nostra Festa Major. Em refereixo evientment a l’Albert Galcerà, els germans Daniel i Albert Carbonell, els Jaumes Aguza i Cuartero, el Gerard Pouget, el Titus Prats… i seguiria. Un llistat de noms tan llarg com la carpeta de fotos del mòbil d’en Carles Pellicer, que han aconseguit que la música tradicional de Reus s’enlairi cap a una nova fase. Que hagin estat coetanis pot ser casual, però que entre ells hagin decidit associar-se per a dur a terme les tres res (reformar, revolucionar i reinventar), això és història viva, i en som testimonis.

I si el talent és la característica dels músics anteriors, la constància és el fet diferencial dels components de l’AMCA: l’Associació per la Música Creativa i Actual que enguany compleix 30 anys. Contra tot pronòstic, l’entitat presidida pel Javier Bergua ha anat acumulant l’organització de concerts i festivals, cobrint espais on les institucions públiques no han pogut (o volgut) arribar. Gràcies a l’AMCA gaudim d’un Reus Bues Festival que amb 26 edicions és tan viu com les jam sessions que encara trobem a La Palma. De mans de l’AMCA hem xalat amb les 15 edicions del Festival de Músiques d’Arrel d’Arreu del Món “ArReus”, de les 9 edicions del Festival Autúria de Cançó d’Autor o de La Mísera Corda. Iniciatives també desaparegudes, com els festivals citats anteriorment, però que no podem oblidar. Perquè no ho podem oblidar: l’ànima d’aquests esdeveniments va ser el Josep Maria Borràs “Pitus”, al qual enyorem tant com al també desaparegut Jordi Bonet. Ells ens van portar a Reus a la Big Mama, l’Steve de Swardt Trio, la Hook Herrera Blues Band, el trio Pardo-Benavent-Di Geraldo, l’Amadeu Casas. Pura mel. 

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Christina Rosenvinge al Poesia i Més

Ahir vaig gaudir d’una nit màgica. No només perquè finalment podia gaudir per primer cop, i amb unes ganes infinites, de la Música de la Christina Rosenvinge, sinó perquè era el meu primer concert com a públic després del confinament. Quina meravella.


Emmarcat dins el Festival Poesia i Més de Caldes d’Estrac, l’actuació de la Rosenvinge va ser tal i com l’esperava: propera, íntima, poètica, i amb molta llum. I és que, després del confinament i amb tanta por per part d’Ajuntaments i promotors necessitàvem tots, per fi, gaudir de la Música en directe. I vaja si ho vam fer… vaig acabar com un groupie demanant-li que em dediqués el llibre que he devorat aquest estiu!

I és que feia anys que no xalava tant veient una actuació. Sí, en sóc fan. La Christina ha estat el redescobriment d’aquest confinament, un petit far musical, i li professaré devoció eterna.

Enhorabona Eduard Escofet i Fundació Palau per la valentia de seguir amb el Festival de Poesia i Música, tot i la por que ens han imposat amb el Cultura Virus. Més poesia, si us plau!

Raluy

Per força línies que s’hagin escrit sobre ells, poc s’haurà parlat del Circ Raluy Legacy, enganxats a Reus des del principi del confinament. I és que aquí a la ciutat estem acostumats a la visita periòdica del circ. Tant del de la carpa i els espectacles, que ens visita quan el calendari ho permet, com el del circ electoral dels candidats i les promeses que cada quatre anys ens ve a veure puntual. Sol, solet.

Però avui ens ocupem del primer dels circs. Aquell estol itinerant de caravanes que se’ns instal·la al paisatge ganxet, ja sigui al Parc Sant Jordi (el net, el d’UpperReus) o per sota del Mas Iglesias (el brut, el de la Zona Sud). En tot cas la crida de la carpa alçant-se és un reclam que senten xiquets i xiquetes de la ciutat. Sirenes. Escolta-les, o no.

Ara, però, ens trobem amb una pista de circ que no fa de pista ni fa de circ. Ni Ulisses ni Ítaca. Isolats des del principi del confinament, el personal del Circ Raluy Legacy se n’ha empescat mil i una per tal de fer productiu el seu sedentarisme involuntari. I és que el temps passa… o el podem fer passar. Que el curs avança tan ràpid com etern es fa l’hivern. I de naltros depèn que aquest temps sigui o no sigui fructuós.

Així doncs, de la resiliència n’han fet bandera i dia rere dia la família Raluy ha convertit el seu aïllament en una taca d’oli solidària que ha anat escampant-se més enllà de les llars reusenques. Des de les emissions gratuïtes dels seus espectacles a través de les xarxes fins la conversió de l’arena principal en un taller d’elaboració de mascaretes. Ja en resulta, de curiós. Fabricants de rialles elaborant ginys que amaguen el somriure de qui se’ls posen. Mascaretes que cobreixen els riures però obsequien salut.

Una salut solidària que ens regalen els Raluy Legacy i de la qual n’haurem de prendre nota. Cobrir-los d’agraïment tot omplint-los les butaques del seu nou espectacle: Todo lo cura . Quan tot això passi. El Coronavirus i el Culturavirus. Perquè de la punyalada que ha rebut la Cultura n’haurem de parlar. 

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Vinyolada

No tinc per costum anar comentant les actuacions (els bolos, com en diem naltros), però avui no és dia de costums.

Som precisament enmig d’una temporadeta on hi ha ha de tot, menys, precisament, allò al qual estem acostumats. Amb el Coronavirus no només hem hagut de recloure’ns a casa, sinó que hem vist com ens anaven desescalant a base de cedir a les demandes de la restauració, mentre un cop més es desatenien les crides del sector cultural.

Terrasses tan plenes com buides ens anaven quedant les agendes d’actuacions a músics, actors, rapsodes i més gent de la mala vida.

És per això que l’acte celebrat ahir a Vinyols i Els Arcs era molt més que una actuació: era un resorgiment. Hi ha ganes de Cultura. Ganes d’art. Ganes de reunir-nos al voltant d’uns acords, uns versos o unes pintures, no només de barrejar-nos entre terrasses i vermuts i mascaretes i ai qui s’ho imaginava això fa un any. Joan Vinyoli n’era el pretext, i quin pretext més de luxe. Però en podia haver estat qualsevol altre, sincerament. La crida d’ahir era un aquelarre multidisciplinar on la poesia, la pintura i la música van aplegar a tot de gent, de bona gent, just davant de la Sala Art Amill, tan exquisita com l’Elena Padrell.

Allà els amics del Safareig poètic de Reus, capitanejats per la Mònica de Dalmau, van oferir el seu talent com a rapsodes per recitar els versos de Vinyoli que posaven veu a les interessants dades de l’estudiós Pep Solà sobre la vida i obra del poeta barceloní. Vaig tenir l’honor que comptessin amb mi per posar-hi el meu granet de sorra (moltes gràcies Carme Andrade i Eduard López per tenir-me sempre present!), i Vinyoli va sonar i ressonar entre les veus dels rapsodes i les melodies del saxofonista Toni Pla Santamans i en Joaquín Murillo a la guitarra.

Però sempre hi ha una cirereta. Sempre. I tenir allà mateix a la Fina Veciana i la Nuri Mariné pintant les seves obres en directe per sortejar-les després… això no és una cirereta, això és un luxe. I la gent, que d’assaborir caramels en sap molt, va aplegar-se a Vinyols per gaudir de Vinyoli, de l’art i de la Cultura, per fi al carrer.

N’hi ha ganes, en tenim moltes, això comença de nou!

(Re)Conèixer

Foto: Alfredo González al Diari de Tarragona

Si per a alguna cosa ha servit tot això del confinament i el coronavirus ha estat per a conèixer millor. Conèxier de nou. (Re)conèixer aspectes nostres i del nostre entorn que hi eren, però que no apreciàvem. 

Hem après a conviure amb un nou jo reclòs, en un exercici que per a alguns ha estat un retir i per d’altres una condemna, però que a tots ens ha encarat davant del mirall per a (re)conèixer noves cares d’aquesta polièdrica vida que tenim. Una vida que sovint transitem amb presses i que arran d’aquesta experiència hem hagut d’aprendre a calibrar, modificant el tempo del nostre metrònom intern, afluixant l’accelerador i gaudint de la velocitat de creuer. 

Ens hem hagut de (re)conèixer no només a naltros, sinó també als nostres veïns. Aquelles figures que sovint ens creuàvem sense ni saludar i amb els quals que de sobte hem coincidit al balcó, ja sigui a les 20h per aplaudir, o per tocar l’Himne a l’alegria cada migdia. Mai més ens hi relacionarem igual, els hem (re)conegut i això dibuixarà un nou camí que ara ens tocarà explorar.

Com també hem (re)conegut molts de nosaltres el nostre entorn més immediat. Encaparrats en visitar les mil meravelles del planeta a cop de Boeing, tancàvem els ulls a l’existència dels tresors amagats al costat de casa nostra. En aquest kilòmetre diari de passejada hem explorat masos i  camins als afores del nostre Reus, carrerons i perles amagades dins el casc urbà de la ciutat. Ens hem fet a naltros mateixos guies d’una Ruta local que ja no només inclou el Modernisme, sinó també joies en ple Pallol, Passeig Mata o barri Immaculada. (Re)conèixer el nostre Reus.

I mirem endavant, ara que ja veiem una llum al final del túnel, i veiem que encara ens haurem de (re)conèixer més. Com ens saludarem a partir d’ara quan ens trobem a la cua del Fortuny, Bravium o Bartrina, ja sense encaixades de mans. Com començarem a deixar enrere aquest costum arcaic dels petons a les noies, d’encaixades entre hòmens. Ens (re)coneixerem com a teletreballadors, descobrint noves facetes del nostre potencial, noves mancances de la nostra pretesa competència.

I quan tot hagi passat tornarem a seure al Mercadal per fer un cafè o un vermut. Però haurem de (re)conèixer que fins i tot el gust haurà canviat el nostre paladar.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Podria

Imatge: Facebook de Ramon Masip

Podria escriure de les ganes de plorar cada cop que he tornat de fer la compra setmanal entre mascaretes i guants i caps cots i molta distància i poques paraules.

Podria parlar de les imatges que en Ramon Masip ens ha ofert dia rere dia, amb un Reus trist, despoblat, desconegut. Des. Destot.

Podria despotricar dels meus veïns, que cada dia del confinament han sortit a passejar el fill, amenaçant-lo a ell i a la resta de residents de la comunitat amb quelcom tan poc menyspreable com la mort. 

Podria clamar per una primavera i un Sant Jordi al Mercadal, que espero cada any amb delit, i que enguany se m’escolaran entre xandalls, parets, videoconferències, correccions de deures.

Podria xerrar sobre el poc valor que donem a la cultura quan la regalem, amb la millor de les intencions, però restant-li consideració. 

Podria plànyer els autònoms, els petits comerciants i els paradistes dels dos mercats locals, a qui aquesta maleïda crisi ha seguit etzibant com un abusador en un carreró.

Però no vull. 

Ni vull ni em veig amb cor. 

Ni és el moment de fer-ho. 

Podria. 

Però no puc.

Perquè allò que ens cal ara és somriure i esperar el moment de sortir al carrer i poder trepitjar-lo des. Despreocupats. Desatemorits. I recuperar el temps perdut i les rialles amagades. Fer. Fer-ho tot. Recobrar. Compensar. Que ens tornin els cafès perduts a la Plaça Prim, els vermuts a la Casa Rull, el tomb de Ravals. Reprendre l’esport. Repetir trobades tants cops com convingui. Continuar l’aventura on la vam deixar. Trobar un Sant Jordi perdut, enginyar un nou Sant Pere que se’ns escapa. Amb l’esperança que a l’Ajuntament  estiguin planejant una Misericòrdia on ho recuperem tot, tot i tot .

Perquè allò que més vull és mirar als ulls als esgotats, expremuts, massa oblidats professionals de la salut. Als botiguers que han aguantat estoics. També els caixers i caixeres dels supermercats. Als periodistes dels mitjans que han permès que Reus seguís mostrant-se viu. A la Guàrdia Urbana, a Protecció Civil, als transportistes, als farmacèutics, als forners, als mestres que han hagut d’entrar de sobte en un angoixant món nou. Personal de neteja. Cercar la mirada de tothom que ha perdut la feina a mans d’un virus. Podria haver estat tot diferent. Podria haver estat pitjor. Potser. Podria.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros
en ple confinament pel COVID19

Sant Jordi confinat

Il·lustració: Jordi Romero a la  NW - Revista de Reus d’abril de 2020

Un dels meus dies preferits de l’any és, sense dubte, Sant Jordi.

M’encanta viure’l a l’escola, envoltat de xiquets i xiquetes que viuen una jornada especial amb il·lusió. 

Després del col·le el gaudeixo enormement passejant pel Mercadal, envoltat per parades de llibres i roses, gaudint de converses creuades.

Mai m’hagués imaginat que un dia de Sant Jordi de 2020, amb una salut de ferro, em sentiria tan trist com avui.

La festa pijama

Imatge: Canal Reus TV

A Reus ja ho tenim això. Som d’extrems. Tan bon punt enllacem trenta-dos anys d’alcaldes socialistes com investim Pellicer durant tres mandats. I ves que no en siguin quatre. O comprem la promesa electoral de renovar el Mercat i que el desmantellin uns mesos després. Passa el mateix amb el Carnestoltes. 

Certament tenim un Carnaval de Reus amb actes brillants com el Cantaval o el Ball del Moc. Trobades gastronòmicofestives originals i participatives com l’Expo-Profit. Divertimentos com el Càsting. Tots ells posant any rere any a Reus dins el mapa de poblacions amb Carnavals tan dignes com creatius. Que no és fàcil. Premis Gueus. Disfressada d’escultures. Rua mortuòria. El millor de tot: hi ha marge de millora. Demostrat enguany amb l’hilarant espectacle del Pregó de Sa Majestat el Rei Carnestoltes LX. Els Farts d’Olla, La Trepa Bimbirimboies i especialment els Rebullits Teatre han posat el llistó molt alt per les futures edicions d’aquest esdeveniment. 

I si des de fa uns anys hi ha un esdeveniment que desperta l’admiració de tothom, el Sant Cristo Gros de la qualitat carnavalesca ganxeta, aquest està en mans de la Germandat dels Set Pecats Capitals. Amb el seu Ball del Carnestoltes i els Set Pecats, que ara ja és nostre, hom ha pogut passejar pels carrers de Reus i transportar-se enmig de Venècia sense sortir del tomb de ravals. Elegant proposta amb un vestuari, unes màscares i una coreografia impecables, coronada pel saber fer dels músics del grup Staccato. Ens treiem el barret.

Però, com bé dèiem, yin i yang, rosa i Pelli, aquí ens enamoren els pols oposats. I, tot just un es recupera de l’astorament de veure un roig Carnestoltes dansant pels carrers amb els Set Dansaires Pecadors, que ens arriba la festa del pijama. Una rua mal anomenada de lluïment, un catàleg ambulant de mamelucs i recipients per beure alcohol amb major o menor dissimul. Reus no mereix un acte d’aquest nivell.

Reformulem aquest esdeveniment, indigne, pobre, exemple de mala praxis. Donem-li una volta. I ja posats, siguem més fidels a la nostra història, lluny de pijames, festes holi i embriaguesa. Recobrem la Guerra dels tomàquets. Recuperem la publicació satírica Tururut viola. Investim un nou Anzame. Traiem-nos de la màniga del pijama un passi especial carnavalesc de Dames i Vells. Promoguem un llençament de pastissos de nata als Regidors que s’hi avinguin, amb recaptació solidària. Que la transgressió ens marqui el calendari, carai, que Carnestoltes és un cop l‘any.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Joan Masdeu. Orígens

Foto: Tjerk van der Meulen

Aquests dies commemorem els 25 anys de la sortida del primer disc dels Whisky’ns Cullons. Un quart de segle, que es diu aviat. Vint-i-cinc anys lluint el nom de Reus per tots els escenaris de Catalunya. Però l’efemèride es remunta a més enllà de les noces de plata,  i vaig tenir la sort de ser-hi present. 

1992. Jocs Olímpics. Independència de Bòsnia sense enxamplar la base. Estrena de Como agua para el chocolate. L’AVE Madrid-Sevilla. I en unes golfes d’una travessera de l’Avinguda La Salle hi assajaven els Terrado 26. Grup de rock de i per a adolescents. No populars encara, però ja un referent pels que aleshores començàvem en aquest món caòtic  magnètic romàntic de la música. Fa dos anys que estudio bateria però no he tocat mai encara amb cap formació, i la vida i la sort em fan creuar a l’escola amb el baterista Toni Díaz. L’amistat creix i allí m’hi teniu. Cada cap de setmana als assajos de Terrado 26, d’espectador. Xalant. Aprenent. Admirant.

I els plega el guitarrista, i els arriba el Cesc a fer una prova, acompanyat de son pare. Agrada i es queda, i ens explica que prové d’un grup d’Els Pallaresos anomenat Whisky’ns Cullons. Riem, caram com us dèieu! I el Joan, que sempre ha estat un observador, una esponja, un eclèctic, n’adopta el nom i neix la nova banda. Es presenta amb la nova formació un 25 d’abril a La Palma, compartint cartell amb Nus. Un debut on hi toquem un solo de bateria a quatre mans al costat del Toni. I la bola va començar a rodar, vertiginosa. Arriba Al·leluia Records, volen cap a Barcelona. Segon canvi de nom cap al ja definitiu Whisky’ns. I la resta ja la coneixeu: Toc al dos, Lila i fins al Reus-París-Londres de 2007.

L’estil del Joan Masdeu va evolucionant fins arribar a tenir aquell aroma propi que te’l fa reconèixer en sentir-lo només uns segons. Els Beatles sempre hi són presents. Se’ls assaboreix vuit dies a la setmana. Només és amor. Un sabor de mel. I han passat els anys i en Joan segueix allà, que és aquí. No vivint de la música, expressió lletja i prosaica. Viure de, no. Viure amb la música, en la música. I que sigui per molts anys més xalant, aprenent. L’admirem.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Upper Reus. Al Sud també existim?

Imatge: NW - Revista de Reus

De tothom és conegut que la dualitat entre Nord i Sud ha dividit sempre les regions, no només per posició geogràfica, sinó també per d’altres factors amb més intervenció humana: riquesa-pobresa o inversió-deixadesa, per posar-ne dos dels exemples més recorrents. En coneixem els típics casos de llibre: Nord vs Sud-Amèrica, Corea del Nord vs Corea del Sud, Nord vs Sud d’Europa; i és evident que el tractament periodístic i les inversions que rebem al Camp de Tarragona són l’antítesi a terres gironines. Però a dins de Reus també existeix aquesta dicotomia?

Tracem una línia imaginària que seccioni Reus en dues parts: Nord i Sud de la Plaça del Mercadal. Upper Reus i Zona Sud. A simple vista, hom pot distingir passejant pels carrers de la ciutat que els locals comercials tancats abunden més a la Zona Sud que no pas a l’Upper Reus, en una tendència que malauradament sembla anar a l’alça. Seguim fent un vol, i ara la caminada ens acosta a les dues grans zones verdes de Reus: el Parc Sant Jordi al Nord i Mas Iglesias al Sud. El contrast també és notable. De fet si els anomenéssim “el parc net” i “el parc brut” sabrien discernir perfectament a quin estic fent esment, oi?

Però em diran que aquestes apreciacions són subjectives, així que farem la prova del cotó i visitarem el Geoportal de Reus, una magnífica web municipal on poden ubicar sobre el mapa ganxet tots i cadascun dels serveis que la ciutat ofereix als seus vilatans. D’entre la infinitat d’equipaments municipals que poden trobar-se dins el plànol interactiu, facin la selecció tan sols dels culturals, i veuran com la majoria apareixen de Mercadal en amunt. Cliquem seguidament a la recerca dels punts municipals de recàrrega elèctrica de vehicles? Hi veuran que a Upper Reus no tindran problemes per a carregar el seu cotxe elèctric. Però a la Zona Sud… figues d’un altre paner. Busquem ara on s’ubiquen la majoria de les les Oficines d’atenció ciutadana municipals i bingo! El gruix el trobarem al Nord de Reus un altre cop. I acabem el joc de les diferències tot cercant els espais de Participació i ciutadania. Cal que els digui on hi s’ubica la major part?

Aquesta polarització entre Nord i Sud de la ciutat és també evident en el nombre de col·legis electorals, en la ruta de la Cavalcada de Reixos, en una Fira Trapezi que carrega lleugerament cap amunt o en un Festival COS que quan surt del tomb de Ravals és per anar a Upper Reus. Fins i tot la sort de la Grossa ha seguit, un cop més, la ruta Nord, al Cachirulo del Carrer Ample. Tot i que, per aquesta vegada, això no depenia dels que ens gestionen.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros
Create your website at WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: