Bon profit

Imatge: Casa Navàs 

La següent recepta, amb menú per a més de 100.000 persones, necessitarà:

Ingredients

• Un grapat de contaminació atmosfèrica DO Camp de Tarragona
• Un polsim de Còdol Educació
• Una cullerada d’interès pel patrimoni
• Un pessic de Sílvia Sagalà
• Una cullerada rasa d’ANS Educació
• Una tassa de Casa Navàs
• Unes gotes de Taller Baix Camp
• Un aiguabarreig d’inclusió social, activitats de lleure i entitats
• Un xic d’implicació per part de les escoles de Reus
• Un rajolí d’ajut de la Regidoria d’Educació

Elaboració

1. Comenceu fent l’amaniment. En un bol, poseu el grapat de contaminació que s’evidencia al documental de proximitat “És a l’aire”, dirigit per Christophe Sion i Santi Suárez-Baldrís.
2.  Afegiu-hi el polsim de Còdol Educació i aneu remenant amb calma i sense aturador, fins que finalment obtindreu la mescla de filosofia, ciència i art en un format ideal per treballar amb els joves de les escoles, tot creant un entrant d’art efímer amb un topping consciència mediambiental.
3. Seguidament, i per elaborar el primer plat, amasseu una base d’interès pel patrimoni local.
4. A continuació barregeu la massa amb un pessic de Sílvia Sagalà i una cullerada d’ANS Educació.
5. Afegiu-hi una tassa de Casa Navàs i deixeu reposar la mescla un temps prudencial.
6. Quan s’hagi compactat notareu que en surt la inclusió social. Guardeu-ne la meitat, i amb la que us queda acabeu de muntar el primer plat amb unes gotes de Taller Baix Camp.
7. Ara que ja teniu un primer plat amb una activitat inclusiva i que uneix les escoles de Reus amb el patrimoni arquitectònic que cal vetllar, és el moment que enllestiu el segon plat.
8. Per tant, agafeu la inclusió social que heu reservat del primer plat i feu-ne un aiguabarreig amb activitats de lleure i entitats reusenques.
9. Afegiu-hi un xic d’implicació per part de les escoles de Reus i el plat quasi estarà enllestit.
10. Ara tan sols us cal un rajolí d’ajut de la Regidoria d’Educació i que el poseu al forn. Deixeu passar més d’una legislatura (en cuina no podem mirar a curt termini, ja ho sabeu!) i quan comenceu a notar l’olor a nou públic ja ho tindreu!
11. Retireu el passaport cultural, feliciteu els dinamitzadors d’aquesta iniciativa que crea nous públics culturals entre els infants de les escoles de Reus… i endavant amb un menú llest per xalar durant molt de temps!
12. Espero que tots gaudiu d’aquest menú de timbal de cultura reusenca sobre crema d’educació amb esquitxos d’inclusió, gentilesa de tots els elements esmentats. Bon profit!

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Pit i amunt

Foto: Niepce

Per primer cop repeteixo en aquesta tribuna una menció a algú de qui ja he escrit abans. Però hi ha persones gamma extra que entren a la teva vida casualment i s’hi aferren per sempre, com els cordons de la pinya d’un castellàs, i que tot i que l’espai i el temps no juguin a favor de mantenir-nos falcats, l’esperit exerceix de crida constant i crea un lligam inexorable.

Montse Llussà, això em passa amb tu, xiqueta. I tot i que mai trec a passejar la meva vida privada, en faré una excepció i em despullaré una miqueta. Fa més de dues dècades (com passa el temps!) vam treballar plegats a Canal Reus, on presentaves El Magatzem i jo hi tocava la bateria. I per aquelles coses de la vida les rengles es van obrir, però va romandre l’estima. I tot i que els anys i els quilòmetres no juguen a favor, hem anat apuntalant un contacte breu, fugaç, ínfim però constant tot i les revinclades de la vida.

I arriba el 2017 i amb justícia tanquen la pinya i et nomenen pregonera i penses en mi i de sobte em recordo al Saló de plens amb un portàtil bastint amb música i efectes i sons el teu pregó radiofònic i després em veig plorant enmig de la teva tronada, envoltat de pólvora i cridòria. Un preludi del que vindria dos anys més tard, quan l’honor d’encendre-la va ser per mi. Agraïment infinit, alcalde Pellicer. Impossible d’oblidar, tocant el cel, moment gravat a la memòria i la pell.

Per això, estimada Montse, et vaig prometre eterna lleialtat. I parlo per mi però en nom de tot Reus, que sé que puc fer-ho en aquest cas, quan dic que des de la soca et volem escoltar de nou ben aviat. Que quedin enrere ja les ventallades i ens encomanis el teu somriure fent l’aleta a través de les ones o asseguts al Mercadal. Que et fem de crossa o de tap o del que convingui per tu, estimada. Força, somriures, valor i temps.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

No és dejà vu

Imatge: iStockPhoto

No és dejà vu. Que ho sembla. Perquè diríem que ja hi hem passat abans. Transitem de nou el mes de setembre amb un inici del curs escolar com sempre, però que no és el de costum. Aules a més de 30 graus en un aiguabarreig de canvi climàtic i inici precipitat, amb infants xops després del pati, anegats en suor en un tòrrid ambient més carregat que la llista de formacions que es presentaran a les properes eleccions municipals de 2023.

Llista de partits on hi veurem de nou en Sebastià Domènech. I no és dejà vu. Que és el de sempre amb el partit de sempre presentant-se com sempre però aquest cop disputant-se el vot amb Vox, socialistes i uns Ciutadans amb les seves darreres rebequeries, prèvies a la desaparició. Inaudit. La dreta nacionalista dispersant-se el vot al més pur estil esquerrà.

I mentrestant  Ryanair que torna amb cants de sirena venent la moto i l’avió de reobrir una base a Reus. Que no és dejà vu. Que pot semblar que ho hem vist abans. Però amb Michael O’Leary mai saps per on sortiran, i tan aviat podrem ser referent com un meme tipus “aeroport del abuelo Fabra”.

Parlant de ser referents. La cultura de Reus tampoc no és dejà vu. Que no passa res si afirmem que portem temps estancats i plana per l’aire, com un ocell de Ryanair, la necessitat de reforçar la capitalitat cultural de la ciutat. Cal fer un salt, ser més ambiciosos, que hi ha camins per explorar i ara és el moment d’explotar de nou.

I ja que ens hi posem, fem esclatar els clubs esportistes reusencs, que Ganxets de tenis taula, Reus Deportiu d’hoquei i Fundació Futbol Base segueixen imparables a pas d’elefant, amb pes i seguretat, fent camí. Que amb més empenta del públic els elefants ataquen amb més força. Fem afició, empenyem com abans, que no és dejà vu i cada lliga és nova.

Com noves són les botigues que van arribant a La Fira. Unes arriben, unes marxen. I sí, aquest cop és un dejà vu. Que ja ho hem viscut abans. Que venen per allargar l’agonia del que mai hauria d’haver estat i que es va haver de salvar per no deixar-ho com una enorme pèrgola fantasma. Que sí, que ho hem vist. Que Reus és comerç de botiga i de barri i de comarca. Que no volem ser centre comercial sinó posar el comerç al centre de tot. Que ho hem vist. Dejà vu.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

La capsa dels trons

Imatge ball de gitanes: Wikimedia commons

Consti que escric aquestes línies amb un casc posat, també ginolleres, coquilla i protector bucal, que el tema a tocar és material sensible i tinc totes les de rebre.

Abans d’obrir la capsa dels trons, però, falca publicitària sobre un tro concret: el de festa.
El passat Sant Pere va ser el darrer de la Jordina Almacellas ballant al seguici, després de tota una vida de dansa popular i somriures. La propera Misericòrdia serà la seva darrera actuació, i penjarà les espardenyes definitivament, després d’haver mogut l’esquelet amb tots i cadascun dels balls de la coordinadora de danses tradicionals del seguici. La comissió de protocol de Reus és la legítima autoritat que atorga aquesta distinció, i no seré jo qui desautoritzi. Tots els respectes. Però opino que fora just distingir tota una vida dedicada a dansar la nostra Festa Major amb el proper Tro de festa. Aquí queda la petició. Amb la major de les consideracions cap a la Comissió.

I també amb la més gran prudència i la millor de les intencions, ara sí que obro la capsa dels trons de l’actuació de lluïment. No per donar lliçons, no des d’una atalaia. No jutjant ni atacant ni amb mala fe. Com a públic de peu de carrer. Com a ganxet fan del seguici. Que pocs veïns m’hi trobo que comencin xalant amb la tronada i arribin al darrer castell desmuntat dels Xiquets. I convindran amb mi que l’escenari ideal seria que totes i tots gaudíssim de totes les actuacions. I això no passa. I el degoteig de públic que va marxant del Mercadal és constant i imparable. I els elements del seguici que actuen al final van perdent públic i més públic. I Mossèn Joan de Vic, els dos balls de bastons, les gitanes i l’Àliga, cada cop amb menys parròquia. He dit gitanes? Aprofito l’avinentesa per implorar el Tro de festa 2023 per la Jordina. Tanco la falca.

I el lluïment acaba deslluït, amb uns Xiquets de Reus actuant sota un injust sol de justícia, lluny de places plenes com un ou que són la millor llavor per noves generacions castelleres. I si de debò volem crear escola, que aquesta tradició arreli en els més petits cal que aquests els gaudexin, els castells, i de vegades costa aguantar sota l’assolellada, sense ombres, veient el públic marxant en degoteig insolat. Solucions? No seré jo qui senti càtedra i em posi toga de prescriptor dalt un pedestal. Preguntem, consultem, participem. I potser tot quedarà igual i santes pasqües. O potser es decideix limitar els balls a un per element. O obrir el saló de plens a aquells qui volen retre homenatges, i fer-los amb més calma i tots els honors. No soc jo qui ho ha de decidir però, pel que veig any rere any, crec que cal obrir aquesta capsa dels trons. Amb serenor i respecte, i empatia i carinyo. I parlem-ne. Com del proper Tro de festa, no?

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

No era això, Rosalia

Crec que no hi ha sospita de la meva admiració cap a la Rosalia, en molts aspectes: per la seva vàlua musical (l’entrevista analitzant Motomami amb el Jaime Altozano és una masterclass obligatòria per a qualsevol aficionat a la producció), per la innegable qualitat de la seva veu, per la revolució flamenca que va suposar el meravellós àlbum El mal querer, i perquè el disc Motomami és per mi un dels 20 millors àlbums de la història de la música popular espanyola (per no dir que és valent, agosarat, innovador… lluny de caure o en el flamenc 3.0 que esperàvem alguns o en el reggaeton facilon que esperaven tants).

Vaja, que en soc un fan.

Però, no, Rosalia, no era això. Vaig gaudir d’ El Mal Querer Tour el 2019 i en vaig sortir encantat però amb la sensació que hi havia poca música en directe. Tan sols El Guincho fent de DJ, disparant bases i tocant percussions electròniques. Una gira muntada amb presses aprofitant el hit del disc, ok. Però ara no, Rosalia. Has tingut tot el temps i recursos del món per muntar aquest Motomami Tour i no puc entendre que tan sols hi hagi 3 peces amb música en directe: la mateixa Rosalia tocant la guitarra a Dolerme i el piano en una increïble versió de Hentai que ens posa la pell de gallina, i una magnífica col·laboració al teclat d’un tal Llorenç que porta Sakura a un univers paral·lel. Em van caure llàgrimes com a punys. I ja està. la resta… karaoke.

Un espectacular muntatge de vídeo, de so, de 8 esplèndids ballarins, sí. Però i la música? Ho sento, no compro la moto (mai millor dit) que Motomami està produït a base de chops de veu, samplers i bases que no es poden interpretar en directe. Motomami té 13 temes musicals i al concert n’interpretes 32, Rosalia. I del mateix Motomami, i aprofitant que tens un teclista a la gira (per tocar un sol tema!) com a mínim el pots fer aparèixer a G3n15 i esborronar encara més al personal que com ho vas fer amb la música preenregistrada. O les Bulerías! No hi veus allà un cajon i una festa flamenca? O fins i tot Cuuuuuuuuute? No t’hi imagines un grup de batucada entrant a escena (ni que siguin els mateixos ballarins), i tothom percudint com a bojos? I què em dius de De plata? Per mi la millor interpretació vocal del concert, una espectacular peça flamenca extreta de Los Ángeles (que poc es parla d’aquesta meravell de disc, per cert!)… amb guitarra gravada.

Quina llàstima, quina oportunitat perduda. Un espectacle fantàstic, però no un concert. Una dèbil defensa d’un àlbum magistral. Més encara quan tanta gent hem vist canviar el paradigma de la música en directe a través de Sin cantar ni afinar tour, la gira de C.Tangana, que ja està definida com la millor gira en directe mundial en molts anys. La gira del Pucho ambé és un videoclip en directe com el de Motomami, també compta amb ballarins de luxe, també té un desplegament de mitjans descomunal… però ai las! hi té 30 músics (30!) a escena, que defensen, aquest cop sí, un àlbum com El madrileño que també está ple de chops, samplers i bases. Quin greu que em sap, però t’han guanyat per golejada, i això que no era ni una competició.

Si es vol, es pot. I em sorprèn molt per tu. Molt.
No era això, Rosalia, no era això.

Manotes

Imatge: Facebook de l’Àstrid Martin

Inicio aquestes línies tocat. Ja no tenim la Isabel Moreno repartint somriures i comentaris punyents entre naltros. I la trobarem molt a faltar. Una motomami que no tenia mai un no, que sempre hi era quan se la necessitava. Un petó, Isabel.

Precisament amb la Moreno parlàvem sovint de la necessitat que els barris de Reus visquin la cultura dels gegants de més a prop. Que els seus habitants no hagin de trepitjar el tomb de ravals per gaudir-ne. Que els barris no són Mordor. Els Peret Ganxet, els Gegants de l’Institut Pere Mata, els dels Alegre, el Primet del gran Ernesto Amores dels Fènix (de nou hi ets, Isabel, sempre convidant-los a les teves Parcel·les Casas!)… tots ells i altres gegants de barri formen una lliga paral·lela, l’Europa League ganxeta. Paral·lela perquè mai s’entrecreua amb els gegants de Champions, els estimats colossos del seguici festiu reusenc.

I com que costa tant que Mahoma vagi a la muntanya, les motomamis tornen a treure punys. I l’Àstrid Martin i la Carolina Lorenzo de la Colla Gegantera han liderat una proposta que encanta. La muntanya pot anar a Mahoma. I a la Colla podran complir aquella tasca social que tant anhelaven i que el protocol no feia possible. Que a Reus no hi ha impossibles. I si els titànics referents ganxets no poden, ens empesquem uns nous gegants que sí.

I sorgeixen els Manotes. Uns gegants que podran trepitjar els barris. I les escoles. I els esdeveniments solidaris. I que carai, que obrin el Carnaval, no? Imaginen un Ball del moc amb ells al capdavant? I fins i tot dignificar-ne la rua de pijames encapçalant un nou Carnaval on el mameluc ja no s’hi val? Uns gegants que podran ser portats per persones amb discapacitat, que obren la porta a nous gegants inclusius. Uns gegants que transgredeixen i que són esbojarrats i que qui hi trobi una referència de mal gust als Vitxets ja té dues feines, que la proposta de Manel Llaurador i Josep Maria Casas, una altra parella de gegants, per cert, és un espectacle creatiu.

I segur que la Isabel Moreno pensa des del Cel que és una immensa notícia que la Colla Gegantera jugui també a la lliga dels gegants de barri, i a veure si xino-xano aquestes dues vies paral·leles van trobant punts en comú. Diria que convergeixin, però em diran que pellicerejo. Al barri, Gegants, llarga vida als Manotes! Moreno, va per tu!

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Bucles, roses, mestres, medalles

Com són les coses. I els bucles. Fa tot just un any que els comentava en aquestes pàgines les meravelles de la iniciativa Roses de Reus, proposta cultural impulsada arran del projecte del Concurs Exposició Nacional de Roses del Centre de Lectura. De manera transversal, que és com funciona tot a la vida, se’n va prendre bona nota i l’ona expansiva va contagiar de perfum la ciutat sencera. Els vasos comunicants funcionen, i enguany la idea segueix desenvolupant-se. Seguim-ho. Prenguem nota. No som Girona, no sortim a la Teletrès. Però quan es fa bé, cal dir-ho, encara que no ens ho demanin. Com són les roses.

I em ve al cap una altra nova tradició, avalada pel seu 40è aniversari, tot i haver-se iniciat el 1974. L’Olimpíada Escolar de Reus, una bogeria del Joan Basora amb el suport del papa entre d’altres, sorgia també des d’una entitat concreta, en aquest cas el Reus Deportiu, i ha estat la ciutat un cop més qui se l’ha feta seva. Nostra. I ara l’Olimpíada Escolar és de tots. No hi comptem els 9 anys d’aturada, que la crisi no perdonava i la manca de projecte tampoc, i ha estat un crescendo de 40 edicions on la implicació d’alumnes, escoles, clubs, polítics i famílies ha estat una constant.

I em permetran que m’aturi en un col·lectiu. I no, no m’acusin de corporativisme, si us plau, que sé veure els defectes del sistema i de la professió, i no em cauen els anells per mirar-los davant el mirall. Però ara no toca, que deia l’estadista que també mirava, però cap a una altra banda. Parlem avui dels mestres. Sí. Aquell col·lectiu del qual tothom opina, permanentment sota judici per part d’altri, amb i sense arguments, amb llurs vacances com a recorrent arma llencívola a les seves curtides esquenes.

Si els atletes són el motor d’una Olimpíada Escolar, suportats pel xassissos dels clubs esportius, conduïts per les mans dels nostres gestors en política i esport… la gasolina que permet l’èxit d’un viatge com aquest són els docents. I aquests no van tan preuats.

La seva il·lusió per l’esport, per l’educació i per fer xalar els seus alumnes amb una experiència única a la vida com uns Jocs Olímpics d’àmbit local, els mestres de les escoles de Reus (ai, las, no totes!, com pot ser?) brinden amb un somriure les seves hores no laborals per acomboiar els infants dels seus centres. I això no té preu. Però fan massa vacances, clar!

Que no, que no va d’això. No va del dit, va de la lluna. Que va d’il·lusió, de vocació, d’esport, de valors, de reusenquisme. De bogeries que esdevenen tresors de ciutat.

Gràcies, mestres, sou de medalla d’or, amb un sou de bronze.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Sopar Solidari 2022

Ja fa una pil·la d’anys la Maria Adzerias i l’Albert Morelló van enviar-me un whats:
“Jordi, has de venir a una reunió d’un projecte molt interessant, vine i ho veus”.
Jo, que soc molt creient, i més quan la font és de tanta fiabilitat i solvència, cap allà que vaig anar. I en aquestes que em veig a la Parròquia de Sant Bernat Calvó, assegut en una reunió coordinada pel Lluis Miquel Pérez, amb un grup de persones liderades per Mossèn Ignasi Olivé que organitzaven un sopar solidari pel tercer món.

I des d’aleshores. Any rere any aquest enorme equip organitzem una festa a la parròquia on diversos artistes venen a actuar solidàriament i una munió de gent paga una entrada solidària per veure en Xavier Graset presentant una festa on cada la recaptació va a parar a alguna finalitat solidària amb els més necessitats del tercer món.

La pandèmia va canviar moltes coses, i a naltros també ens va afectar. La darrera edició, el 2019, va destinar la recaptació a Reus Refugi, que enguany vindran a explicar-nos com van treure servei de l’ajuda recaptada. Mossèn Ignasi ja no és el rector de la parròquia, i ara Mossèn Joan Brulles n’és el responsable. I el nostre Coordinador ara és President del Centre de Lectura i, com que no es pot bilocar, em va proposar que li fes el relleu. I això que la resta de membres de l’equip que ho accepten. I així que aquí em tenen. I un servidor, que no sap dir que no, il·lusionat al màxim amb l’edició del proper dissabte.

Enguany el lema és SOLIDARITAT COMPARTIDA, perquè per primera vegada la recaptació solidària no serà per a una sola destinació. De manera excepcional enguany anirà a ajudar als 480 infants necessitats de “La casa de l’alegria” a Maputo (Moçambic), i també a un Centre d’acollida de refugiats ucraïnesos que les Germanes de la Consolació tenen a Eslovàquia. Les dues ajudes les coordinarà l’ONG Delwende, i ens encantarà que ajudeu a omplir la parròquia el proper dissabte.

Entrades a la venda per 12€ els adults, 6€ les xiquetes i xiquets, a l’escola Maria Rosa Molas o a través del telèfon 977756415, de la mateixa parròquia. Ens veiem dissabte a les 20h!

Motomami

Imatge: iStock photo

Reus es transforma. Tot es transforma. Papallones esparses pel carrer. Carretons de llibres amb rodes. Llibertat i nova era. És a ser lliures que ens volem hàbils, i sempre ens han manat hòmens?

Doncs motomami. Motomami,  MOTOMAMI. Que només hi ha risc si hi ha alguna cosa a perdre. Ara és hora d’estar alerta, motomami, ara que l’alcalde Pellicer també es transforma. És tot un batlle i home de bé, Ariel, escrivies, a favor de la felicitat. Flor de Sakura, doncs, que ser una popstar mai et dura. El poeta deia que cal abandonar una matèria quan ja s’ha dominat. Doncs una nova era. La meva, maki; la teva en Kawasaki, i així ens transformem. I Reus s’ha de transformar. Valenta, hora pel canvi, talent femení i reinventar-se, va lenta, sí. Nova, era.

Teresa, Noemí. Qui sap si Sandra? Una motomami és molt seva i es transfoma. Sí, que tot canvia: tela i tisores, agafa-la i talla-la. Que ara toca dona. El poble de la rosa dirà el que li fuig, motomami. Dones amb responsabilitats, dones donant la cara, dones al davant, papallones volant i dones liderant. Determinades, les dones i els dies.

L’Àgata, la Mònica del Reus, la Mònica de la tele, l’Empar, la Patrícia, l’Àstrid, la Carme de la Reddis, la Carme del Centre, la Fina, la Carlota. Motomamis. Que et poden ride com a la seva bike. Que per ser intel·ligent, se n’ha de voler ser, i serà el seu any. Ara és Ferrater. Que és el moment de l’esport femení? Motomami. I que s’hi sumin l’Ari, la Irache, la Núria de l’snow i la Núria del trail. Molt bé l’homenatge. Fantàstica la web. Creada i oblidada el mateix any. 21. Les flames són boniques perquè no tenen ordre, i el foc és bonic perquè tot ho trenca.

I jo em transformo. Em contradic perquè em transformo, motomami. També és l’Any. 22. Igualment el que més m’importa en el món són tres coses: ser lúcid, estimar i ser estimat. No diré res de mi. I destruim amb gust les obres anteriors per donar pas a les següents, que al cel i a l’infern hi anem tot sols.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

C.Tangana… impressionat

Fa ja diversos mesos que el Xavier Menduiña em va fer una recomanació: l’havia sorprès molt gratament l’entrevista que en Jordi Basté li feia al C.Tangana a El món a RAC1.

Francament, a mi aquest nom de Tangana em sonava molt llunyà, en l’àmbit de la música urbana, el rap… camps que no em criden especialment. Però com que al Menduiña no és fàcil sorprendre’l, no vaig dubtar un moment a indagar a veure qui carai era aquest C.Tangana.

I vaig descobrir El madrileño. Un d’aquells àlbums que pots escoltar del dret, de l’inrevés, i al qual sempre, sempre, sempre li trobes nous detalls i referències i segones lectures i màgia amagada. Una fusió de pop, de bachata, de reggaeton, de rock dur, de corridos, d’urbana, de son, de flamenc, de bossanova, rumba catalana… una amalgama impecablement treballada per un disc que ha estat qualificat un dels 5 millors discs llatins del segle XXI. Jo faig un pas més enllà i el considero al TOP 10 dels discos llatins de tota la història. IMPRESCINDIBLE.

Superat i sorprès després del primer prejudici, i erroni prejutjament per part meva, el següent pas era descobrir-ne el directe. Vaig tenir la sort de pode aconseguir entrades pel seu concert al Palau Sant Jordi i aquesta vegada, vaig anar-hi amb una actitud diferent a la de quan el vaig descobrir: sense cap idea preconcebuda. I tot i així… la sorpresa va ser majúscula.

Quin directe, per l’amor de Déu! Més de 30 músics a l’escenari: agrupació de corda, conjunt de vent-metall, percussions llatines, bateria, cantaores i tocaores flamencs… Un actor en un rol (no vull fer spoiler) que t’atrapa durant les dues hores de vetllada. Unes col·laboracions habituals a un nivell increïble (La húngara, El niño de Elche, la familia Carmona…) i uns convidats excepcionals com Estopa, Jorge Drexler o Kiko Veneno. Només hi faltava l’Alizzz, el geni que fa de base a tot aquest pastís infinit de capes delicioses.

Tot això amb un muntatge audiovisual espectacular, i no per desplegament de mitjans a l’estil gran banda de pop i pirotècnia i llums i colors. No. Un vidoclip rodat a temps real en pla seqüència i viscut en directe des de les grades. Una comunió perfecta. La premsa ho ha definit sense exagerar: un nou paradigma de la música en directe.

De debò, deixeu-me fer de Menduiña: us el recomano, sorprès, meravellat. Digerint encara.