Dir que no

Foto: Pep Aguadé

A les persones que no sabem donar un “no” per resposta ens succeeix una cosa: acostumem a tenir l’agenda ocupadíssima en mil i una activitats, ja sigui per inquietud pròpia o per sol·licitud de la gent que ens envolta. Persones que ens aprecien tant… que ens compliquen la vida i el calendari, evidentment amb la millor de les intencions.

Però la vida no es viu des del sofà de casa, sinó exprement-la i assaborint-la. Que només en vivim una, que sapiguem. I de tant en tant aquestes “obligacions” que ens vénen donades per la incapacitat de donar una negativa porten de retruc un regal amagat, un ou de Pasqua inesperat.

Ahir vaig cloure quatre dies tocant el cajón flamenc al Festival de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura. Parteixo de la base que mai els puc dir que no ni a la Teresa Aguadé ni a l’equip format per les seves encantadores profes de dansa. Ja fa molts anys que em tenen el cor robat. Però per aquelles coses de la vida, que això des del sofà mai es viu, aquests dies he anat rebent petits regalets d’aquells que són com pessics de carinyo. 

El tracte exquisit dels tècnics del Teatre Bartrina, adonar-me que aquelles jovenetes ballarines de fa anys ja entreveuen l’excel·lència en el ball, la deliciosa foto de regal del Pep Aguadé, la conversa amb ex-alumnes que em demostren que la música viu dins seu amb passió, la sort de poder albirar el talent d’algunes de les joves promeses de la dansa reusenca, la dolça realitat d’aquelles que ja comencen etapa com a ballarines professionals… i acabar la festa amb la millor de les cireretes: que la petita Clàudia, la ballarina de la casa, em regali una flor i un petó a dalt de l’escenari. 

Això sí que no té preu. Aquest és un dels premis a no saber dir que no.

Tornar a néixer

Quan t’acostumes a un dolor pots arribar a pensar  que ja forma part de tu, que és el teu estat natural. Això m’ha passat durant molts anys amb el mal d’esquena. Operat de les lumbars fa vint anys (sempre ho recordaré amb humor com el primer disc que vaig treure!), les lumbàlgies han estat una constant companya de viatge. Com un raspall de dents o un bon llibre, el mal d’esquena l’he dut amb mi a tot arreu.

Un dia, però, maleïda i afortunada tarda fa cosa de quatre anys, em van diagnosticar una segona hèrnia discal. El cel em va caure a sobre només d’imaginar-me de tornar a passar aquell tràngol postoperatori, on durant setmanes caminava com Las Muñecas de Famosa, robotitzat, carrer amunt i carrer avall. Per això de seguida vaig decidir que si feia falta remouria cel i terra… o em resignaria al dolor tot i haver de deixar els meus esports preferits. Però no volia tornar a passar per quiròfan.

I el ioga va aparèixer. Així, de sobte, com una recomanació d’un bon amic. No ho veia massa clar. Molt mental. Molt aturat. Quasi per iaios. Però agafant-m’hi com un ferro roent amb l’ esperança d’acabar amb aquells dolors cada cop més forts i freqüents. I van passar els dies, les setmanes… i ja no sé què és passar tot un cap de setmana al sofà amb l’esterilla. Ja no conec la darrera moda en antiimflamatoris. Ja no pateixo quan torno de fer esports agressius per la columna. I per suposat que ni aturat ni per iaios. Pura energia física… i mental, això sí. Ho celebro com un aniversari. Una nova vida des d’aleshores. Tornar a néixer. Literalment.

Beneeixo el dia en què vaig començar a fer ioga al carrer Jovellanos amb la Montserrat Fortuny, qui m’ha fet riure, dubtar i plorar, tot plegat en una sola classe. Qui m’ha obert una nova finestra que ni coneixia que existia. I ara, quan el mal d’esquena es creua amb mi pel carrer i ni em reconeix com a vell amic, assaboreixo els efectes secundaris que m’ha dut el ioga dins la seva motxilla. Major paciència. Més capacitat d’aguantar el patiment. No esperar res a canvi. Ser conscient del present. Pensar en el cos com en un temple. I un excés d’energia que, això sí, algun dia espero aprendre a canalitzar. Però això ja dóna per a una altra entrada del blog. O dues. 

Suspesos en religió

Tinc temporades en què reso a diari. Quan me’n vaig a dormir intento vèncer el darrer atac de son per tenir un últim pensament en forma de pregària per les persones que m’han envoltat durant el dia. Aquelles que m’han ajudat, les que m’han enriquit… i també aquelles amb qui he tingut algun xoc o tensió. Agrair i perdonar. Fruit de la meva educació cristiana aquestes pregàries són les de la meva tradició més propera, però si enlloc de reusenc fos de Bombai recitaria un Karaagre Vasate, si fos de Rabat un Salah. Al cap i a la fi totes les religions són el mateix, tot i que amb matisos de forma. No facis als altres allò que no vulguis que et facin a tu. Aquest és el denominador comú a qualsevol doctrina, aquest és un lema per a viure en un món de pau. 

Per això l’església catòlica espanyola suspèn estrepitosament si pretén augmentar els fidels a les seves files. Suspèn si pretén donar exemple de com afrontar aquests temps de precarietat i pèrdua de drets socials i laborals adquirits ja fa temps. Encara no ens havíem recuperat de l’esglai en conèixer el nou piset de Rouco Varela quan l’Església torna a ser el focus d’atenció amb el nou enfocament de la matèria de Religió amb la inefable Llei Wert. O el que és el mateix, intentar passar a la història no per mèrits pròpis sinó per la pura polèmica mediàtica. Com un Salvador Sostres o un Alfonso Rojo qualsevol. (Nota mental: no oblidem que en Wert era tertulià televisiu, i que cabra avesada a saltar, fa de mal desvesar).

Fer entrar la Religió a l’aula és una decisió molt personal, per suposat. Però això no implica que les aules hagin de ser esglésies. La Religió hauria de ser un punt de mira diferent, però complementari, als valors de respecte i amor per l’altre. Pretendre que a l’escola ignorem les altres religions per centrar-nos només en la Catòlica és un error tan gran com negar l’aptitud de la dona per a exercir càrrecs de responsabilitat dins la Institució. Intentar que la Religió esdevingui Catequesi té tan poca credibilitat al segle XXI com el vot de castedat (del vot de pobresa ja no cal parlar-ne, Rouco Varela l’ha violat de manera escandalosa). L’escola és un espai de convivència, i com a tal és imprescindible que parlem de les creences dels companys que se’ns asseuen al costat. Perquè els agnòstics, els cristians, els musulmans, els evangelistes… i fins i tot els ateus més acèrrims tenim molt en comú: el missatge és el mateix. No fem als altres allò que no voldríem que ens fessin a nosaltres. 
Així de senzill, que de vegades ens compliquem massa la vida.

La veu de Reus

Foto de Xavi Jurio al ReusDigital

Admiro les persones que viuen apassionades, aquelles persones entregades a una causa i que es desviuen per tot allò que els enamora. En Josep Baiges és una d’elles. Sé que no li agradarà gens llegir aquestes línies, precisament ell que glossa sobre tot allò que s’esdevé al món de Reus, però aquest cop haurà d’acceptar que ara li toca a ell ser l’objectiu de les mirades que es llencen des d’un altre blog.

Fa molts anys que el conec, i ja posats a fer-lo enrojolar posem-nos-hi bé i que s’acabi de sentir incòmode, no? Les coses o es fan bé o millor no es fan. Corrien els finals dels 90 a La Salle Reus. Els alumnes d’EGB gaudíem un cop l’any de l’obra de teatre que ens representava la Companyia Indivisa manent, amb un elenc format per exalumnes del centre, dirigits per l’entranyable Quico Cossials. Caram, com els admirava! En aquells temps d’adolescència, grans i pa amb xocolata jo feia teatre com a extraescolar, i al·lucinava amb el talent del Joan Gomis (avui un dels caps visibles de l’Orfeó Reusenc), de la Montse Giralt (excel·lent guia turística reusenca) i de… La Veu. La Veu era el Frank Sinatra ganxet. No només per la seva planta i encant, sinó perquè impressionava. Vaja si impressionava. Era en Josep ´Sinatra´Baiges. La Veu. Per aquelles cosetes que té la vida, capriciosa i juganera, un bon dia el director Cossials em va veure actuar amb els petits i em va proposar que fes teatre amb ells. Amb els grans? Els meus ídols! Imagineu-vos el primer assaig al costat d’ells… i de La Veu. Acollonit és poc. Però no cal dir que des del primer dia, i tot i els anys de diferència (o potser precisament per això) em van tractar com a un més. I aquí va començar una relació que s’ha perllongat durant quasi 30 anys, on la meva admiració cap a ell, amb el dia a dia no ha anat pas a menys, ans al contrari. En termes musicals parlaríem d’in crescendo.

I és que en Josep s’ha reinventat constantment, sempre a la recerca de la millor via per on conduir aquesta passió que comentava. A Canal Reus TV amb el Pertot a Reus, posteriorment fent-se un nou format amb El món de Reus, per acabar modificant aquest món de Reus que avui ja és un terme polisèmic: un antic programa de TV local, un blog de lectura obligada, un hashtag que condensa l’actualitat local. Un nou mot ja incorporat a un vocabulari col·lectiu d’aquest poble nostre que ens enamora. No satisfet amb aquesta metamorfosi, el nostre Sinatra particular, en la seva constant recerca per tal de posar el focus zenital sobre el talent reusenc, va endegar els Premis Enganxen, avui dia Premis Enganxen Amenós. I se seguirà reinventant, no en dubtem pas.

Perquè aquesta és una altra de les seves virtuds. En un Reus on una de les aficions locals, a banda de l’hoquei i l’associacionisme, és l’esport de fer capelletes per trinxar el veí, ell ha fet de la glossa al talent tot un quadre costumista on cercar-hi reusenquisme en estat pur. Passió. La passió per Reus, per l’Amenós, per l’obra de son pare l’artista Josep Maria Baiges i també la passió per l’ensenyament (en especial pel musical, ai Marijo, quant t’hem d’agrair els mestres de música per fer del Pep un dels nostres!). Ho dic sovint. Que els homenatges es fan en vida, caram. Que les persones que estimen mereixen que els mostrem quant les estimem. Fem-li una distinció a l’alçada d’un campanar. I ja posats, que la Petra Clàudia li canti amb aquella veu seva però que ja és tan nostra. Vaja, com la d’en Pep. 

I quin duet vocal que seria! Frank Sinatra i Ella Fitzgerald amb un toc de menjarblanc.

Sobre en Fito Luri, perquè estem vius

Em considero una persona força activa a les xarxes socials, si bé també és cert que no acostumo a compartir-hi massa informació personal, i menys encara les vivències interiors que m’inquieten o emocionen en el dia a dia. Però feia temps que tenia l’anhel de compartir algunes reflexions que no vull que arrelin soles dins meu, així que amb l’any que engeguem he decidit incorporar un blog a la meva web www.jordisalvado.com , i no se m’acut una millor inauguració que despullar els sentiments que darrerament he viscut a flor de pell, tot preparant el proper disc en directe d’en Fito Luri.

Com a reusenc apassionat per la cultura local, tocar al Teatre Bartrina (o actuar-hi, tot i que per manca de temps ja fa uns anys que vaig aparcar la vessant d’actor) sempre em genera molt de respecte. Però si a sobre ja saps a priori que les entrades s’han exhaurit i hi haurà un ple de gom a gom… aleshores ja entra en joc també un plus de vertígen. D’altra banda, la gravació d’un disc evidentment també imposa força, i si a sobre aquest disc s’enregistra en directe, on no es poden corregir els errors i t’ho jugues tot a una sola carta… no ens enganyarem, el cangueli ja augmenta de manera exponencial.

Però aquesta vegada no n’hi ha cap, de pressió. M’explico: ja fa uns 20 anys que tinc la sort de conèixer en Fito Luri, el qual em va posar la pell de gallina només amb la primera nota que va cantar al meu costat. Ho vaig explicar ja a l’escenari del Bravium Teatre el dia que vaig tenir l’honor d’entregar-li al mateix Fito un dels Premis Enganxen (avui Premis Amenós, una canvi de nom magnífic), fantàstica iniciativa de l’incansable reusenquista Josep Baiges. Com ja sabeu aquests darrers mesos en Fito ens ha tingut amb l’ai al cor, més encara a les acaballes de 2014, quan l’estimat Jaume Amenós ens ha deixat tan tocats baixant el tel·ló per darrer cop. Però quan el sentireu cantar, ja sigui el diumenge al Bartrina, ja sigui escoltant el disc d’aquí a uns mesos si Déu vol, ai quan el sentireu cantar! Estic convençut que us emocionareu com encara ho faig jo a la bateria quan als assajos veig i sento que en Fito és aquí, que no ens el prenen, no. Que aquesta malaltia que a alguns ens toca tant (massa) de prop, que ens ha entristit els darrers dos mesos i que tant de mal ha fet a la Cultura de Reus… aquest maleït càncer ara i aquí no hi té cabuda. I a vosaltres la pell també se us posarà de gallina com em va passar fa 20 anys i com encara visc als assajos.

Així que diumenge no viurem ni un concert, ni una gravació, ni vertígen ni respecte. Cap pressió. Diumenge cantarà. Cantarem. Cantareu tots en una celebració a la vida. Perquè som vius. 

Així de senzill, vius.

Create your website with WordPress.com
Per començar
A %d bloguers els agrada això: