Obrim somriures

Foto: Pol Benach

Avui ha estat un gran dia, tot i la ciàtica que em té tancat a casa. Estic molt ogullós  d’haver sortit una estona per posar un granet de sorra en aquest patrocini benèfic entre el Reus Deportiu i la Fundació Bara. Amb aquest patrocini el 1r equip d’hoquei lluirà el logotip de la Fundació, gratuïtament, de manera que encara pugui fer-se més visible la seva bona tasca, especialment reconeguda arran del premi IMPRESCINDIBLES de Canal Reus TV.

Evidentment el dia que el Reus Deportiu tingui un sponsor que pagui la quantitat que creiem oportuna per lluir al frontal de la samarreta, el logo de la Fundació serà reubicat de manera preferent. Cal fer bandera de la seva tasca que tant dóna als xiquets i xiquetes de Reus. A més, el Club cedirà gratuïtament uns dies les seves instal·lacions a la canalla de la Fundació, i els permetrà l’entrada gratuïtament als partits d’hoquei tant a ells com als seus monitors/es, sempre que els horaris siguin aptes per a nens i nenes, evidentment.

A banda, per Nadal els jugadors del 1r equip d’hoquei visitaran la Fundació per desitjar-los unes bones festes i, qui sap, portar-los alguna joguina de part d’algun patge!

Qualsevol ajuda cap als més desafavorits és poca, i el centenar de nens, nenes i joves que veuran el 1r equip d’hoquei amb el logo de la Fundació que els dóna berenar i reforç escolar gratuïtament… això no té preu.

Només aquest fet ja dóna sentit a la meva entrada a la Junta Directiva del Reus Deportiu, el club del cor del papa.

Va per tu, papa, segur que n’estàs tan orgullós com jo!

EDICIÓ POSTERIOR: 

Mesos més tard aquesta iniciativa va rebre el Premi Reus Esport i Ciutat als VALORS ESPORTIUS, de mans de l’Ajuntament de Reus.

8 de setembre de 2017

Reptes zen

Foto: AlejandroLinaresGarcia, via Wikimedia Commons

El dia a dia ens amaga petits regals que sovint ens passen inadvertits, són perles amagades en la rutina. Aquests carmels de realitat ens poden fer sentir presents en el moment, gaudir d’estar en l’ara i l’aquí. Sovint els busco, o deixo que em trobin, i aquests petits instants de la quotidianitat esdevenen tresors.

Us convido a un tastet d’aquests “reptes zen” que almenys per a mi són pura mel. 

Que us vagin de gust!

• Mai repeteixo la mateixa ruta dos cops seguits. La millor manera d’evitar la rutina és, senzillament, fugint-ne. Quan passem sovint pels mateixos carrers, quan seguim el mateix itinerari… acostumem a posar el pilot automàtic i passem a perdre’ns tot allò que ens envolta. Per tant, res més fàcil que no repetir dues vegades el mateix camí. Tan senzill com anar per un camí i tornar per un altre. Com fer petites variacions al recorregut i canviar un carreró per una cantonada. Aquest senzill repte aconsegueix el miracle que cada cop que caminem ens apareguin noves sorpreses, nous detalls.

• Un de ben fàcil: cada cop que vegis una bouganvilla (la planta que tens a la foto de dalt) inspira i somriu. I si no estàs conduint i pot permetre-t’ho… tanca els ulls. Instants de màxima serenor.

• Menjada zen. Una de les menjades de la setmana, fer-la en absolut silenci. I, a poder ser, tancant els ulls i assaborint més estona de l’habitual cada mossegada. Pels que tenim petits a casa, aquest repte més que zen és utòpic… per això val la pena reservar-se un esmorzar ben matiner, si convé. Val molt la pena!

I no atabalo més. Amb aquests petits reptes ja hi ha molta feina a fer… i els resultats són immediats. Gaudir d’estar vius. Fixar-nos en els detalls de tot allò que ens envolta. Trobar color a allò que el dia a dia ens converteix en transparent. Ho provem?

La gran nadala

Foto: Canal Reus TV

Feia tot just dos mesos que no escrivia cap entrada al blog. Des que va marxar el papa que tenia poques ganes de compartir les habituals inquietuds que em fan rum-rum en el dia a dia. Però un any més, i ja en van quatre, Reus va a tornar a ser notícia als mitjans de comunicació; i per res relacionat amb la corrupció o les trames a les quals ens hem hagut d’anar acostumant.

Ahir la notícia era el món de l’ensenyament, i concretament el musical, anant tots a la una per fer de La Gran Nadala un acte multitudinari amb la participació de totes les escoles de Reus. Poc més de 1.400 alumnes de Primària cantant a cappella. Una autèntica bogeria. Això de reunir a tanta canalla en un espai obert, sense acompanyament musical ni assajos previs… no ho veia clar. De bojos. I amb aquestes paraules, literalment, vaig contestar per primer cop a la proposta de la Patrícia Fernández, fins fa molt poc directora de Canal Reus TV i impulsora de La Gran Nadala i del magnífic (i incansable!) equip de la tele; el qual, per cert, ha vist com amb el Sergi Vallhonrat això de ser jefe no va de la mà amb tenir mala bava: és un tio amb un caràcter extraordinari, li anirà molt bé! 

Però com que no sé dir que no (com ja us explicava en aquesta entrada del blog) vam tirar endavant… i quatre anys més tard podem dir que La Gran Nadala és ja un imprescindible del Nadal reusenc.

Sense dubte, aquesta bogeria és – a banda de per la dedicació de l’equip que capitaneja la increïble Carlota Martí – gràcies a la passió i la dedicació dels i de les mestres de música de la ciutat de Reus. Un col·lectiu de treballadors incansables que tampoc saben dir que no. Per això enguany celebrarem el 20è aniversari (que es diu aviat!) del Fem Coral, magníficament dirigit per l’Anton Colom, en una altra de les bogeries musicals d’aquest meravellós món de la música a les escoles de Reus.

I si des d’aquest blog sovint reparteixo canya cap al món polític, també és cert que no em cauen els anells per reconèixer les iniciatives valentes i compromeses. I amb La Gran Nadala (igual com passa amb el Fem Coral), l’aposta de la Regidoria d’Ensenyament i de Política Lingüística de l’Ajuntament de Reus, abanderada per la Maria Dolors Sardà i la seva escudera la Raquel Prius, és total. Hi han cregut des del primer moment i el seu suport a l’organització de Canal Reus TV ha estat sempre total. Només així podríem haver comptat amb l’ajuda impagable de la Guàrdia Urbana, de les Brigades Municipals, de Protecció Civil, de Creu Roja… i tantes àrees municipals que han posat el seu granet d’arena.

Per això, i amb poques ganes d’escriure el blog, necessitava donar les gràcies a tots aquests col·lectius. Gràcies per fer que Reus sigui portada, per un dia, en positiu. Fent viva la música i l’escola!

Sempre endavant. Fins sempre, papa!

Gràcies, Molts gràcies. En nom de la família, i després del dia d’ahir, només podem dir-vos gràcies. Sabíem que el papa era una persona estimada, però la quantitat de mostres d’afecte que ahir vam rebre ens va deixar esgotats, dolçament esgotats, perquè almenys jo personalment mai havia vist aquella quantitat de flors, de persones anant a donar una abraçada, de batalletes explicades amb un somriure i un record als llavis.

Ell era el marit, era el papa, el germà, el tiet, el sogre, el consogre, era l’avi Miquel… però també era el “Saquito” que venia detergents, era el del Reus Deportiu, el del Grup Filatèlic, el Salvadó que venia seguros Plus Ultra, el cap de Convergència quan van treure 10 regidors de 25, el que contractava els famosos a les verbenes de St Joan de fa tants anys, el de la Junta de l’Ermita de Puigcerver, el de la Fira de Reus i de Tortosa, el dels “Deus de Reus” que tanta il·lusió li va fer… El papa era també aquell senyor tan simpàtic d’Hisenda, el Salvadó de les 60.000 plaques de cava, un dels fundadors de l’Olimpíada Escolar.

Va ser tantes persones en una de sola que ningú podrà dir que “va passar” per la vida. El papa “es va menjar” la vida. I amb patates, a mossegades. Fents amics per allà on anava. Perquè era també l’amic Miquel. Hi ha tants amics avui aquí, tants… que heu fet màgia i convertit el dia més trist de la nostra vida en un dels més feliços. No en tingueu cap dubte. I això no us ho sabrem agrair mai.

Un bon amic seu ahir em deia que el papa era com el julivert, que es posa a tots els plats i no deixa mai mal gust de boca. I així era. Només cal veure la diversitat de flors que ahir l’envoltaven. Tantes i de de tantes procedències! Però us vull comentar una coseta que no em puc quedar a dins. Ahir al Tanatori vaig sentir parlar d’injustícia, d’una mort massa jove, de quin fàstic de vida. No ho diguem, això. Una injustícia és enterrar un fill, és morir sense haver pogut gaudir prou, és no poder-se acomiadar d’aquells que t’envolten. I el papa no només se’n va anar tranquil, envoltat de la gent que s’estimava, dient-nos adéu amb una abraçada abans de marxar; sinó que ho va fer sabent-se també estimat per la família i molts, molts amics. 

El papa va viure la vida de manera plena, intensa i feliç fins al final. I això ho sabeu perquè li haureu llegit articles a premsa no fa ni un mes, perquè potser us l’havíeu trobat fa poc pel carrer i us feia el gest de “tot bé, tot molt bé” (“estic millor que mai, els va dir a les infermeres l’últim cop que va parlar amb elles!”), o perquè éreu “víctimes” dels seus incansables whatsapps, com els que us va estar enviant fins tot just 24h abans de deixar-nos. 

I és que la vida s’hauria de mesurar en qualitat, i no pas en quantitat. Si no parlem d’anys sinó d’amics, d’experiències i passions viscudes, de bons records lligats a vivències… veurem que la seva vida ha estat llarga. Llarga i intensa. No pensem en anys, doncs. La vida és QUALITAT, no quantitat o temps. I el papa ens va donar una lliçó fins el darrer moment. Que la vida cal viure-la de manera apassionada, alegre, com una taronja que hem d’exprémer fins la darrera gota per no deixar-ne ni una al got.

Que aquestes llàgrimes de pena que avui vessem siguin llàgrimes d’alegria per haver format part d’aquesta aventura que ha estat la vida del papa. Recordem-lo, és el que ell voldria, i fem-ho amb una rialla als llavis. Siguem feliços, com ho va ser ell. Somriem, fem el gest que “estem bé, millor que mai”. Perquè som vius, i tenim molt de camí encara per recórrer, duri el temps que duri (això és secundari!) però que sigui un camí viscut amb intensitat, ple de vida, i sempre amb un somriure. Sempre endavant. Com va fer el papa. Sempre amunt. Sempre. Per sempre. I fins sempre. 

Església de Sant Francesc, 15 de setembre de 2015

Dir que no

Foto: Pep Aguadé

A les persones que no sabem donar un “no” per resposta ens succeeix una cosa: acostumem a tenir l’agenda ocupadíssima en mil i una activitats, ja sigui per inquietud pròpia o per sol·licitud de la gent que ens envolta. Persones que ens aprecien tant… que ens compliquen la vida i el calendari, evidentment amb la millor de les intencions.

Però la vida no es viu des del sofà de casa, sinó exprement-la i assaborint-la. Que només en vivim una, que sapiguem. I de tant en tant aquestes “obligacions” que ens vénen donades per la incapacitat de donar una negativa porten de retruc un regal amagat, un ou de Pasqua inesperat.

Ahir vaig cloure quatre dies tocant el cajón flamenc al Festival de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura. Parteixo de la base que mai els puc dir que no ni a la Teresa Aguadé ni a l’equip format per les seves encantadores profes de dansa. Ja fa molts anys que em tenen el cor robat. Però per aquelles coses de la vida, que això des del sofà mai es viu, aquests dies he anat rebent petits regalets d’aquells que són com pessics de carinyo. 

El tracte exquisit dels tècnics del Teatre Bartrina, adonar-me que aquelles jovenetes ballarines de fa anys ja entreveuen l’excel·lència en el ball, la deliciosa foto de regal del Pep Aguadé, la conversa amb ex-alumnes que em demostren que la música viu dins seu amb passió, la sort de poder albirar el talent d’algunes de les joves promeses de la dansa reusenca, la dolça realitat d’aquelles que ja comencen etapa com a ballarines professionals… i acabar la festa amb la millor de les cireretes: que la petita Clàudia, la ballarina de la casa, em regali una flor i un petó a dalt de l’escenari. 

Això sí que no té preu. Aquest és un dels premis a no saber dir que no.

Tornar a néixer

Quan t’acostumes a un dolor pots arribar a pensar  que ja forma part de tu, que és el teu estat natural. Això m’ha passat durant molts anys amb el mal d’esquena. Operat de les lumbars fa vint anys (sempre ho recordaré amb humor com el primer disc que vaig treure!), les lumbàlgies han estat una constant companya de viatge. Com un raspall de dents o un bon llibre, el mal d’esquena l’he dut amb mi a tot arreu.

Un dia, però, maleïda i afortunada tarda fa cosa de quatre anys, em van diagnosticar una segona hèrnia discal. El cel em va caure a sobre només d’imaginar-me de tornar a passar aquell tràngol postoperatori, on durant setmanes caminava com Las Muñecas de Famosa, robotitzat, carrer amunt i carrer avall. Per això de seguida vaig decidir que si feia falta remouria cel i terra… o em resignaria al dolor tot i haver de deixar els meus esports preferits. Però no volia tornar a passar per quiròfan.

I el ioga va aparèixer. Així, de sobte, com una recomanació d’un bon amic. No ho veia massa clar. Molt mental. Molt aturat. Quasi per iaios. Però agafant-m’hi com un ferro roent amb l’ esperança d’acabar amb aquells dolors cada cop més forts i freqüents. I van passar els dies, les setmanes… i ja no sé què és passar tot un cap de setmana al sofà amb l’esterilla. Ja no conec la darrera moda en antiimflamatoris. Ja no pateixo quan torno de fer esports agressius per la columna. I per suposat que ni aturat ni per iaios. Pura energia física… i mental, això sí. Ho celebro com un aniversari. Una nova vida des d’aleshores. Tornar a néixer. Literalment.

Beneeixo el dia en què vaig començar a fer ioga al carrer Jovellanos amb la Montserrat Fortuny, qui m’ha fet riure, dubtar i plorar, tot plegat en una sola classe. Qui m’ha obert una nova finestra que ni coneixia que existia. I ara, quan el mal d’esquena es creua amb mi pel carrer i ni em reconeix com a vell amic, assaboreixo els efectes secundaris que m’ha dut el ioga dins la seva motxilla. Major paciència. Més capacitat d’aguantar el patiment. No esperar res a canvi. Ser conscient del present. Pensar en el cos com en un temple. I un excés d’energia que, això sí, algun dia espero aprendre a canalitzar. Però això ja dóna per a una altra entrada del blog. O dues. 

Suspesos en religió

Tinc temporades en què reso a diari. Quan me’n vaig a dormir intento vèncer el darrer atac de son per tenir un últim pensament en forma de pregària per les persones que m’han envoltat durant el dia. Aquelles que m’han ajudat, les que m’han enriquit… i també aquelles amb qui he tingut algun xoc o tensió. Agrair i perdonar. Fruit de la meva educació cristiana aquestes pregàries són les de la meva tradició més propera, però si enlloc de reusenc fos de Bombai recitaria un Karaagre Vasate, si fos de Rabat un Salah. Al cap i a la fi totes les religions són el mateix, tot i que amb matisos de forma. No facis als altres allò que no vulguis que et facin a tu. Aquest és el denominador comú a qualsevol doctrina, aquest és un lema per a viure en un món de pau. 

Per això l’església catòlica espanyola suspèn estrepitosament si pretén augmentar els fidels a les seves files. Suspèn si pretén donar exemple de com afrontar aquests temps de precarietat i pèrdua de drets socials i laborals adquirits ja fa temps. Encara no ens havíem recuperat de l’esglai en conèixer el nou piset de Rouco Varela quan l’Església torna a ser el focus d’atenció amb el nou enfocament de la matèria de Religió amb la inefable Llei Wert. O el que és el mateix, intentar passar a la història no per mèrits pròpis sinó per la pura polèmica mediàtica. Com un Salvador Sostres o un Alfonso Rojo qualsevol. (Nota mental: no oblidem que en Wert era tertulià televisiu, i que cabra avesada a saltar, fa de mal desvesar).

Fer entrar la Religió a l’aula és una decisió molt personal, per suposat. Però això no implica que les aules hagin de ser esglésies. La Religió hauria de ser un punt de mira diferent, però complementari, als valors de respecte i amor per l’altre. Pretendre que a l’escola ignorem les altres religions per centrar-nos només en la Catòlica és un error tan gran com negar l’aptitud de la dona per a exercir càrrecs de responsabilitat dins la Institució. Intentar que la Religió esdevingui Catequesi té tan poca credibilitat al segle XXI com el vot de castedat (del vot de pobresa ja no cal parlar-ne, Rouco Varela l’ha violat de manera escandalosa). L’escola és un espai de convivència, i com a tal és imprescindible que parlem de les creences dels companys que se’ns asseuen al costat. Perquè els agnòstics, els cristians, els musulmans, els evangelistes… i fins i tot els ateus més acèrrims tenim molt en comú: el missatge és el mateix. No fem als altres allò que no voldríem que ens fessin a nosaltres. 
Així de senzill, que de vegades ens compliquem massa la vida.

La veu de Reus

Foto de Xavi Jurio al ReusDigital

Admiro les persones que viuen apassionades, aquelles persones entregades a una causa i que es desviuen per tot allò que els enamora. En Josep Baiges és una d’elles. Sé que no li agradarà gens llegir aquestes línies, precisament ell que glossa sobre tot allò que s’esdevé al món de Reus, però aquest cop haurà d’acceptar que ara li toca a ell ser l’objectiu de les mirades que es llencen des d’un altre blog.

Fa molts anys que el conec, i ja posats a fer-lo enrojolar posem-nos-hi bé i que s’acabi de sentir incòmode, no? Les coses o es fan bé o millor no es fan. Corrien els finals dels 90 a La Salle Reus. Els alumnes d’EGB gaudíem un cop l’any de l’obra de teatre que ens representava la Companyia Indivisa manent, amb un elenc format per exalumnes del centre, dirigits per l’entranyable Quico Cossials. Caram, com els admirava! En aquells temps d’adolescència, grans i pa amb xocolata jo feia teatre com a extraescolar, i al·lucinava amb el talent del Joan Gomis (avui un dels caps visibles de l’Orfeó Reusenc), de la Montse Giralt (excel·lent guia turística reusenca) i de… La Veu. La Veu era el Frank Sinatra ganxet. No només per la seva planta i encant, sinó perquè impressionava. Vaja si impressionava. Era en Josep ´Sinatra´Baiges. La Veu. Per aquelles cosetes que té la vida, capriciosa i juganera, un bon dia el director Cossials em va veure actuar amb els petits i em va proposar que fes teatre amb ells. Amb els grans? Els meus ídols! Imagineu-vos el primer assaig al costat d’ells… i de La Veu. Acollonit és poc. Però no cal dir que des del primer dia, i tot i els anys de diferència (o potser precisament per això) em van tractar com a un més. I aquí va començar una relació que s’ha perllongat durant quasi 30 anys, on la meva admiració cap a ell, amb el dia a dia no ha anat pas a menys, ans al contrari. En termes musicals parlaríem d’in crescendo.

I és que en Josep s’ha reinventat constantment, sempre a la recerca de la millor via per on conduir aquesta passió que comentava. A Canal Reus TV amb el Pertot a Reus, posteriorment fent-se un nou format amb El món de Reus, per acabar modificant aquest món de Reus que avui ja és un terme polisèmic: un antic programa de TV local, un blog de lectura obligada, un hashtag que condensa l’actualitat local. Un nou mot ja incorporat a un vocabulari col·lectiu d’aquest poble nostre que ens enamora. No satisfet amb aquesta metamorfosi, el nostre Sinatra particular, en la seva constant recerca per tal de posar el focus zenital sobre el talent reusenc, va endegar els Premis Enganxen, avui dia Premis Enganxen Amenós. I se seguirà reinventant, no en dubtem pas.

Perquè aquesta és una altra de les seves virtuds. En un Reus on una de les aficions locals, a banda de l’hoquei i l’associacionisme, és l’esport de fer capelletes per trinxar el veí, ell ha fet de la glossa al talent tot un quadre costumista on cercar-hi reusenquisme en estat pur. Passió. La passió per Reus, per l’Amenós, per l’obra de son pare l’artista Josep Maria Baiges i també la passió per l’ensenyament (en especial pel musical, ai Marijo, quant t’hem d’agrair els mestres de música per fer del Pep un dels nostres!). Ho dic sovint. Que els homenatges es fan en vida, caram. Que les persones que estimen mereixen que els mostrem quant les estimem. Fem-li una distinció a l’alçada d’un campanar. I ja posats, que la Petra Clàudia li canti amb aquella veu seva però que ja és tan nostra. Vaja, com la d’en Pep. 

I quin duet vocal que seria! Frank Sinatra i Ella Fitzgerald amb un toc de menjarblanc.

Sobre en Fito Luri, perquè estem vius

Em considero una persona força activa a les xarxes socials, si bé també és cert que no acostumo a compartir-hi massa informació personal, i menys encara les vivències interiors que m’inquieten o emocionen en el dia a dia. Però feia temps que tenia l’anhel de compartir algunes reflexions que no vull que arrelin soles dins meu, així que amb l’any que engeguem he decidit incorporar un blog a la meva web www.jordisalvado.com , i no se m’acut una millor inauguració que despullar els sentiments que darrerament he viscut a flor de pell, tot preparant el proper disc en directe d’en Fito Luri.

Com a reusenc apassionat per la cultura local, tocar al Teatre Bartrina (o actuar-hi, tot i que per manca de temps ja fa uns anys que vaig aparcar la vessant d’actor) sempre em genera molt de respecte. Però si a sobre ja saps a priori que les entrades s’han exhaurit i hi haurà un ple de gom a gom… aleshores ja entra en joc també un plus de vertígen. D’altra banda, la gravació d’un disc evidentment també imposa força, i si a sobre aquest disc s’enregistra en directe, on no es poden corregir els errors i t’ho jugues tot a una sola carta… no ens enganyarem, el cangueli ja augmenta de manera exponencial.

Però aquesta vegada no n’hi ha cap, de pressió. M’explico: ja fa uns 20 anys que tinc la sort de conèixer en Fito Luri, el qual em va posar la pell de gallina només amb la primera nota que va cantar al meu costat. Ho vaig explicar ja a l’escenari del Bravium Teatre el dia que vaig tenir l’honor d’entregar-li al mateix Fito un dels Premis Enganxen (avui Premis Amenós, una canvi de nom magnífic), fantàstica iniciativa de l’incansable reusenquista Josep Baiges. Com ja sabeu aquests darrers mesos en Fito ens ha tingut amb l’ai al cor, més encara a les acaballes de 2014, quan l’estimat Jaume Amenós ens ha deixat tan tocats baixant el tel·ló per darrer cop. Però quan el sentireu cantar, ja sigui el diumenge al Bartrina, ja sigui escoltant el disc d’aquí a uns mesos si Déu vol, ai quan el sentireu cantar! Estic convençut que us emocionareu com encara ho faig jo a la bateria quan als assajos veig i sento que en Fito és aquí, que no ens el prenen, no. Que aquesta malaltia que a alguns ens toca tant (massa) de prop, que ens ha entristit els darrers dos mesos i que tant de mal ha fet a la Cultura de Reus… aquest maleït càncer ara i aquí no hi té cabuda. I a vosaltres la pell també se us posarà de gallina com em va passar fa 20 anys i com encara visc als assajos.

Així que diumenge no viurem ni un concert, ni una gravació, ni vertígen ni respecte. Cap pressió. Diumenge cantarà. Cantarem. Cantareu tots en una celebració a la vida. Perquè som vius. 

Així de senzill, vius.