Necessito tocar

Fotografia: Centre de Lectura

No toco en públic amb cap de les meves formacions habituals des del 9 de febrer. Ni amb Alquimia flamenco, ni amb After Dark Trio, ni amb  Pe-Ta-Ca (Petit Taller de Cançons), ni amb el trio Brull-Salvadó-Mor, ni tampoc amb l’Ariel Santamaria.

D’altra banda, tinc la “sort” que no visc directament de la música. Afortunadament la feina de mestre em permet que la bateria, el cajon… siguin la meva afició a la qual hi dedico tantes hores des dels 16 anys. Però això no treu que necessiti tocar. No és que em vingui de gust, que m’agradi o que ho gaudeixi: és que NECESSITO TOCAR.

Els que em coneixeu personalment sabeu que dono una imatge molt extrovertida, comunicativa… però no sóc pas així. Molt sovint la meva manera d’expressar-me és a través de les baquetes, picant timbals i plats, o directament amb les mans i el cajon.

És per això que m’indigna tant haver hagut d’estar tants mesos aturat quan no es coneix encara cap cas de contagi per Covid-19 en cap acte cultural. I és que si algun col·lectiu ho ha fet especialment, això d’adaptar les mesures a les exigències que la situació requereix, aquest ha estat el sector de la Cultura.

Tot i així, ara que per fi endeguem aquesta desescalada en la qual ja podem començar a omplir teatres i escenaris… als artistes i promotors culturals encara se’ns posen pals a les rodes. No em refereixo als percentatges d’aforament (que també), sinó al confinament perimetral que impedeix, a la pràctica, que el públic pugui assitir als espectacles que es fan fora de la seva població de residència.

I això m’afecta. M’afecta i m’emprenya. El proper 12 de desembre (per fi!) toco de nou. I no serà un concert qualsevol, sinó que celebrarem els 15 anys d’ALQUIMIA FLAMENCO als esecnaris. Quinze són quinze, i mira que es diu aviat però com ha costat arribar-hi! Tenim preparat, gràcies a l’Isaac Albesa i el seu Festival Accents, un concert ple de col·laboracions i sorpreses. Artistes que ens han acompanyat durant aquests 15 anys pujaran a l’escenari del Teatre Fortuny per acompanyar-nos en aquesta festa. I ara ens trobem que alguns d’aquests músics, ballarins o cantaores/as no viuen a Reus i a dia d’avui no sabem si podran participar.

I el que és més greu: i aquells que ja han comprat l’entrada i tampoc viuen a Reus com hauran de fer-ho? Sense el “passaport cultural” que tant s’havia anunciat tot queda en dubtes i preguntes. Dubtes i preguntes que es van sumant al reguitzell d’interrogants sobre el Culturavirus que em corroeixen i indignen des de fa ja massa temps, mentre alguns cobren la pagueta còmodament des del despatx.

A la recerca del tren perdut

Imatge: Twitter Cultura Segura 

Xu-xuuuuuu, que el perdem!!! Xuuuuu que se’ns en va!!!

I així ha estat.

El tren de la Cultura al carrer ja ens ha passat de llarg, trucu-trucu i guaita que no el podíem tenir més a tocar. En una època en la qual calia que les institucions ens donéssin tanta protecció com confiança, xucu-xucu ja ens ha quedat enrere el moment d’aprofitar el Coronavirus i fer del Culturavirus una oportunitat. De portar la dansa, el teatre, la música, la creació plàstica… a peu de ciutadania.

Acostar les arts als barris – sempre els germans pobres fora del Tomb de Ravals- tot muntant espectacles en places i carrers. Fer-ho amb distància social. Donant exemple, que Cultura segura és més que un hashtag. Amb artistes locals. Amb ganes de sortir del pou, que més no n’hi havia. Ai, senyor revisor, que ens ha atropellat la inacció. 

Era el moment que les institucions donessin més suport que mai al talent reusenc, que demanéssim obrir espais per mostrar-hi allà les mil i una mostres de les habilitats dels creadors i intèrprets ganxets. Per part del col·lectiu cultural tot haguéssin estat facilitats. Un tren que haguéssim pogut empènyer entre tots. Però no ens hi van posar els raïls. Ni tan sols de via estreta.

Com va passar amb el nou tram del corredor del Mediterrani, una nova oportunitat passada de llarg, i amb el tancament de la línia de la costa el maleït virus ens ha descarrilat també per la via del no fer. Propera parada, destinació: Reus. Parada, sí, ben aturat tot durant mesos, no fos cas. Que  si no ens movem no ens equivoquem, però si no facilitem, impedim. Calia un maquinista. No demanàvem un AVE, ni un Tramcamp. Un Carrilet ja hagués fet el seu servei.

Però no anem a la recerca del tren perdut, que els plaers i els dies ens permetran anar a la recerca del temps recobrat, amb permís de Proust. Per sort sembla que estem despertant i tot d’iniciatives – per fi! – ara ens fan sentir com torna a xiular el tren, a cop de titular. Sempre seran bones notícies, sempre seran ben rebudes, i des de l’andana les aplaudim i encoratgem. Projecte Bartrina, Pla de Reactivació Econòmica i Social per la Cultura, Festival Psicurt, Paraules violetes a les biblioteques, Festival Accents, així com la represa del Cicle Grans Mestres, les visites guiades i els horaris habituals dels museus reusencs.

Com sempre a casa nostra, aquests trens arriben, però amb retard. Tot i això arriben, no els hem perdut. Celebrem-ho.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Molt soroll i ara el no res

Foto: Reus.cat via Reus Digital

Vagi per endavant que no formo part del club-dels-que-creuen-en-una-conxorxa-mundial-que-s’inventa-un-virus. Que quedi escrit que reconec que la Covid és aquí i que cal prendre mesures, actuar amb cautela i seguir les indicacions que ens fan arribar les autoritats sanitàries.

Però permetin-me que exerceixi el meu dret a la rebequeria, perquè escric trist. Trist i enfadat. Amb el pretext del Coronavirus s’ha produït una ofensiva directa al món de la Cultura, un embat on ajuntaments i entitats de caire públic han aprofitat -ui sí, sóc un malpensat, nyi, nyi, nyi – per estalviar part del seu pressupost tot suspenent esdeveniments artístics i festes majors. El Culturavirus com a arma de destrucció + IVA.

I em diran, amb raó, que aquí acostumo a parlar de Reus i que això que els comento és massa genèric. Cert. Però malauradament el Culturavirus s’ha extès en metàstasi cap el comerç i l’esport locals, en un atac de pànic que, amb total desmesura ha anat pregonant als quatre vents el missatge de “no vingueu a Reus, no consumiu a Reus” (sic). Missatge que no ha sortit de les cuines de certa premsa o dels fòrums d’internet. Ans al contrari, aquesta crida ha estat emesa des de la Conselleria de Salut, la mateixa institució que en teoria vetlla per naltros. Resultat? Piscines municipals i parcs infantils tancats. La campanya de botigues al carrer tècnicament  suspesa. Espectacles suspesos. Casals, campus esportius i entrenaments anul·lats… mentre la mateixa gent de Reus fugia de la ciutat per anar a comprar, beure i menjar fora vila. 

No els enganyaré: escoltar la Consellera Vergés ja m’encomana insegurat en qualsevol de les seves intervencions, però sentir-la parlar de Reus amb aquell alarmisme ha estat un torpede que ha envestit directament la línia de flotació cultural, comercial i esportiva. Entenc que, si la situació fos tan alarmant a casa nostra, l’Alcalde i el Regidor de Salut ganxets haurien estat fent compareixences constants, informant sobre la gravíssima pandèmia que ens assolava. I no ha estat així. 

I sí, convindran amb mi que ha estat poc afortunat enviar els ciutadans dels barris de Reus a fer-se els tests voluntaris del Covid a l’Hospital.
Mèèèèèu!
Si vols obtenir dades porta’ls les proves a casa, que Reus comença als barris, oi?
Però en tot cas els famosos cribratges han resultat en tan sols un 1% de ganxets positius per Covid. De debò calia alimentar la psicosi des de la mateixa administració? 

I ara ja és tard. Massa.
Els reusencs hem quedat tocats en un estiu de merda on hem perdut abraçades i somriures, les unes prohibides per llei, els altres ocults rere les mascaretes.
Però ens en sortirem, segur. Com sempre. Malgrat els pals a les rodes que de vegades ens posen alguns d’aquells que, diuen, ens cuiden.
Ep. Però des de Barcelona, no fos cas.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Generació extraordinària i una AMCA per recordar

Foto: Judit Fernández a El punt avui

No ho puc evitar, la Música és la meva debilitat. Joan Masdeu, Josep Maria Guix, Joan Magrané, Ariel Santamaria, Fito Luri, Miquel Vilella, la Banda Simfònica de Reus o la Cobla Reus Jove han anat escapant-se’m entre les línies que em plovisquegen. Iniciatives com el Vermut rumberu dels amics del CRAC o els desapareguts festivals Reus és flamenc o Rumba a Reus també han brollat entre reflexions i fuetades. I avui també miraré cap al pentagrama per parlar d’uns músics com a preludi, i d’una entitat per fer-ne la coda. 

I és que, a banda dels artistes esmentats anteriorment, a Reus s’hi està produint un fet històric. Creguin-me que no exagero per l’admiració que els professo, però és extraordinari que en el mateix context físic i temporal hi trobem una generació tan brillant com plena d’iniciativa que han tergiversat, en el millor dels sentits, el concepte de música tradicional, del seu aprenentatge acadèmic així com de l’actualització de la nostra Festa Major. Em refereixo evientment a l’Albert Galcerà, els germans Daniel i Albert Carbonell, els Jaumes Aguza i Cuartero, el Gerard Pouget, el Titus Prats… i seguiria. Un llistat de noms tan llarg com la carpeta de fotos del mòbil d’en Carles Pellicer, que han aconseguit que la música tradicional de Reus s’enlairi cap a una nova fase. Que hagin estat coetanis pot ser casual, però que entre ells hagin decidit associar-se per a dur a terme les tres res (reformar, revolucionar i reinventar), això és història viva, i en som testimonis.

I si el talent és la característica dels músics anteriors, la constància és el fet diferencial dels components de l’AMCA: l’Associació per la Música Creativa i Actual que enguany compleix 30 anys. Contra tot pronòstic, l’entitat presidida pel Javier Bergua ha anat acumulant l’organització de concerts i festivals, cobrint espais on les institucions públiques no han pogut (o volgut) arribar. Gràcies a l’AMCA gaudim d’un Reus Bues Festival que amb 26 edicions és tan viu com les jam sessions que encara trobem a La Palma. De mans de l’AMCA hem xalat amb les 15 edicions del Festival de Músiques d’Arrel d’Arreu del Món “ArReus”, de les 9 edicions del Festival Autúria de Cançó d’Autor o de La Mísera Corda. Iniciatives també desaparegudes, com els festivals citats anteriorment, però que no podem oblidar. Perquè no ho podem oblidar: l’ànima d’aquests esdeveniments va ser el Josep Maria Borràs “Pitus”, al qual enyorem tant com al també desaparegut Jordi Bonet. Ells ens van portar a Reus a la Big Mama, l’Steve de Swardt Trio, la Hook Herrera Blues Band, el trio Pardo-Benavent-Di Geraldo, l’Amadeu Casas. Pura mel. 

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Christina Rosenvinge al Poesia i Més

Ahir vaig gaudir d’una nit màgica. No només perquè finalment podia gaudir per primer cop, i amb unes ganes infinites, de la Música de la Christina Rosenvinge, sinó perquè era el meu primer concert com a públic després del confinament. Quina meravella.

Emmarcat dins el Festival Poesia i Més de Caldes d’Estrac, l’actuació de la Rosenvinge va ser tal i com l’esperava: propera, íntima, poètica, i amb molta llum. I és que, després del confinament i amb tanta por per part d’Ajuntaments i promotors necessitàvem tots, per fi, gaudir de la Música en directe. I vaja si ho vam fer… vaig acabar com un groupie demanant-li que em dediqués el llibre que he devorat aquest estiu!

I és que feia anys que no xalava tant veient una actuació. Sí, en sóc fan. La Christina ha estat el redescobriment d’aquest confinament, un petit far musical, i li professaré devoció eterna.

Enhorabona Eduard Escofet i Fundació Palau per la valentia de seguir amb el Festival de Poesia i Música, tot i la por que ens han imposat amb el Cultura Virus. Més poesia, si us plau!

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Raluy

Per força línies que s’hagin escrit sobre ells, poc s’haurà parlat del Circ Raluy Legacy, enganxats a Reus des del principi del confinament. I és que aquí a la ciutat estem acostumats a la visita periòdica del circ. Tant del de la carpa i els espectacles, que ens visita quan el calendari ho permet, com el del circ electoral dels candidats i les promeses que cada quatre anys ens ve a veure puntual. Sol, solet.

Però avui ens ocupem del primer dels circs. Aquell estol itinerant de caravanes que se’ns instal·la al paisatge ganxet, ja sigui al Parc Sant Jordi (el net, el d’UpperReus) o per sota del Mas Iglesias (el brut, el de la Zona Sud). En tot cas la crida de la carpa alçant-se és un reclam que senten xiquets i xiquetes de la ciutat. Sirenes. Escolta-les, o no.

Ara, però, ens trobem amb una pista de circ que no fa de pista ni fa de circ. Ni Ulisses ni Ítaca. Isolats des del principi del confinament, el personal del Circ Raluy Legacy se n’ha empescat mil i una per tal de fer productiu el seu sedentarisme involuntari. I és que el temps passa… o el podem fer passar. Que el curs avança tan ràpid com etern es fa l’hivern. I de naltros depèn que aquest temps sigui o no sigui fructuós.

Així doncs, de la resiliència n’han fet bandera i dia rere dia la família Raluy ha convertit el seu aïllament en una taca d’oli solidària que ha anat escampant-se més enllà de les llars reusenques. Des de les emissions gratuïtes dels seus espectacles a través de les xarxes fins la conversió de l’arena principal en un taller d’elaboració de mascaretes. Ja en resulta, de curiós. Fabricants de rialles elaborant ginys que amaguen el somriure de qui se’ls posen. Mascaretes que cobreixen els riures però obsequien salut.

Una salut solidària que ens regalen els Raluy Legacy i de la qual n’haurem de prendre nota. Cobrir-los d’agraïment tot omplint-los les butaques del seu nou espectacle: Todo lo cura . Quan tot això passi. El Coronavirus i el Culturavirus. Perquè de la punyalada que ha rebut la Cultura n’haurem de parlar. 

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Vinyolada

No tinc per costum anar comentant les actuacions (els bolos, com en diem naltros), però avui no és dia de costums.

Som precisament enmig d’una temporadeta on hi ha ha de tot, menys, precisament, allò al qual estem acostumats. Amb el Coronavirus no només hem hagut de recloure’ns a casa, sinó que hem vist com ens anaven desescalant a base de cedir a les demandes de la restauració, mentre un cop més es desatenien les crides del sector cultural.

Terrasses tan plenes com buides ens anaven quedant les agendes d’actuacions a músics, actors, rapsodes i més gent de la mala vida.

És per això que l’acte celebrat ahir a Vinyols i Els Arcs era molt més que una actuació: era un resorgiment. Hi ha ganes de Cultura. Ganes d’art. Ganes de reunir-nos al voltant d’uns acords, uns versos o unes pintures, no només de barrejar-nos entre terrasses i vermuts i mascaretes i ai qui s’ho imaginava això fa un any. Joan Vinyoli n’era el pretext, i quin pretext més de luxe. Però en podia haver estat qualsevol altre, sincerament. La crida d’ahir era un aquelarre multidisciplinar on la poesia, la pintura i la música van aplegar a tot de gent, de bona gent, just davant de la Sala Art Amill, tan exquisita com l’Elena Padrell.

Allà els amics del Safareig poètic de Reus, capitanejats per la Mònica de Dalmau, van oferir el seu talent com a rapsodes per recitar els versos de Vinyoli que posaven veu a les interessants dades de l’estudiós Pep Solà sobre la vida i obra del poeta barceloní. Vaig tenir l’honor que comptessin amb mi per posar-hi el meu granet de sorra (moltes gràcies Carme Andrade i Eduard López per tenir-me sempre present!), i Vinyoli va sonar i ressonar entre les veus dels rapsodes i les melodies del saxofonista Toni Pla Santamans i en Joaquín Murillo a la guitarra.

Però sempre hi ha una cirereta. Sempre. I tenir allà mateix a la Fina Veciana i la Nuri Mariné pintant les seves obres en directe per sortejar-les després… això no és una cirereta, això és un luxe. I la gent, que d’assaborir caramels en sap molt, va aplegar-se a Vinyols per gaudir de Vinyoli, de l’art i de la Cultura, per fi al carrer.

N’hi ha ganes, en tenim moltes, això comença de nou!

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

• 

(Re)Conèixer

Foto: Alfredo González al Diari de Tarragona

Si per a alguna cosa ha servit tot això del confinament i el coronavirus ha estat per a conèixer millor. Conèxier de nou. (Re)conèixer aspectes nostres i del nostre entorn que hi eren, però que no apreciàvem. 

Hem après a conviure amb un nou jo reclòs, en un exercici que per a alguns ha estat un retir i per d’altres una condemna, però que a tots ens ha encarat davant del mirall per a (re)conèixer noves cares d’aquesta polièdrica vida que tenim. Una vida que sovint transitem amb presses i que arran d’aquesta experiència hem hagut d’aprendre a calibrar, modificant el tempo del nostre metrònom intern, afluixant l’accelerador i gaudint de la velocitat de creuer. 

Ens hem hagut de (re)conèixer no només a naltros, sinó també als nostres veïns. Aquelles figures que sovint ens creuàvem sense ni saludar i amb els quals que de sobte hem coincidit al balcó, ja sigui a les 20h per aplaudir, o per tocar l’Himne a l’alegria cada migdia. Mai més ens hi relacionarem igual, els hem (re)conegut i això dibuixarà un nou camí que ara ens tocarà explorar.

Com també hem (re)conegut molts de nosaltres el nostre entorn més immediat. Encaparrats en visitar les mil meravelles del planeta a cop de Boeing, tancàvem els ulls a l’existència dels tresors amagats al costat de casa nostra. En aquest kilòmetre diari de passejada hem explorat masos i  camins als afores del nostre Reus, carrerons i perles amagades dins el casc urbà de la ciutat. Ens hem fet a naltros mateixos guies d’una Ruta local que ja no només inclou el Modernisme, sinó també joies en ple Pallol, Passeig Mata o barri Immaculada. (Re)conèixer el nostre Reus.

I mirem endavant, ara que ja veiem una llum al final del túnel, i veiem que encara ens haurem de (re)conèixer més. Com ens saludarem a partir d’ara quan ens trobem a la cua del Fortuny, Bravium o Bartrina, ja sense encaixades de mans. Com començarem a deixar enrere aquest costum arcaic dels petons a les noies, d’encaixades entre hòmens. Ens (re)coneixerem com a teletreballadors, descobrint noves facetes del nostre potencial, noves mancances de la nostra pretesa competència.

I quan tot hagi passat tornarem a seure al Mercadal per fer un cafè o un vermut. Però haurem de (re)conèixer que fins i tot el gust haurà canviat el nostre paladar.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Podria

Imatge: Facebook de Ramon Masip

Podria escriure de les ganes de plorar cada cop que he tornat de fer la compra setmanal entre mascaretes i guants i caps cots i molta distància i poques paraules.

Podria parlar de les imatges que en Ramon Masip ens ha ofert dia rere dia, amb un Reus trist, despoblat, desconegut. Des. Destot.

Podria despotricar dels meus veïns, que cada dia del confinament han sortit a passejar el fill, amenaçant-lo a ell i a la resta de residents de la comunitat amb quelcom tan poc menyspreable com la mort. 

Podria clamar per una primavera i un Sant Jordi al Mercadal, que espero cada any amb delit, i que enguany se m’escolaran entre xandalls, parets, videoconferències, correccions de deures.

Podria xerrar sobre el poc valor que donem a la cultura quan la regalem, amb la millor de les intencions, però restant-li consideració. 

Podria plànyer els autònoms, els petits comerciants i els paradistes dels dos mercats locals, a qui aquesta maleïda crisi ha seguit etzibant com un abusador en un carreró.

Però no vull. 

Ni vull ni em veig amb cor. 

Ni és el moment de fer-ho. 

Podria. 

Però no puc.

Perquè allò que ens cal ara és somriure i esperar el moment de sortir al carrer i poder trepitjar-lo des. Despreocupats. Desatemorits. I recuperar el temps perdut i les rialles amagades. Fer. Fer-ho tot. Recobrar. Compensar. Que ens tornin els cafès perduts a la Plaça Prim, els vermuts a la Casa Rull, el tomb de Ravals. Reprendre l’esport. Repetir trobades tants cops com convingui. Continuar l’aventura on la vam deixar. Trobar un Sant Jordi perdut, enginyar un nou Sant Pere que se’ns escapa. Amb l’esperança que a l’Ajuntament  estiguin planejant una Misericòrdia on ho recuperem tot, tot i tot .

Perquè allò que més vull és mirar als ulls als esgotats, expremuts, massa oblidats professionals de la salut. Als botiguers que han aguantat estoics. També els caixers i caixeres dels supermercats. Als periodistes dels mitjans que han permès que Reus seguís mostrant-se viu. A la Guàrdia Urbana, a Protecció Civil, als transportistes, als farmacèutics, als forners, als mestres que han hagut d’entrar de sobte en un angoixant món nou. Personal de neteja. Cercar la mirada de tothom que ha perdut la feina a mans d’un virus. Podria haver estat tot diferent. Podria haver estat pitjor. Potser. Podria.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

en ple confinament pel COVID19

Sant Jordi confinat

Il·lustració: Jordi Romero a la  NW - Revista de Reus d’abril de 2020

Un dels meus dies preferits de l’any és, sense dubte, Sant Jordi.

M’encanta viure’l a l’escola, envoltat de xiquets i xiquetes que viuen una jornada especial amb il·lusió. 

Després del col·le el gaudeixo enormement passejant pel Mercadal, envoltat per parades de llibres i roses, gaudint de converses creuades.

Mai m’hagués imaginat que un dia de Sant Jordi de 2020, amb una salut de ferro, em sentiria tan trist com avui.