Upper Reus. Al Sud també existim?

Imatge: NW - Revista de Reus

De tothom és conegut que la dualitat entre Nord i Sud ha dividit sempre les regions, no només per posició geogràfica, sinó també per d’altres factors amb més intervenció humana: riquesa-pobresa o inversió-deixadesa, per posar-ne dos dels exemples més recorrents. En coneixem els típics casos de llibre: Nord vs Sud-Amèrica, Corea del Nord vs Corea del Sud, Nord vs Sud d’Europa; i és evident que el tractament periodístic i les inversions que rebem al Camp de Tarragona són l’antítesi a terres gironines. Però a dins de Reus també existeix aquesta dicotomia?

Tracem una línia imaginària que seccioni Reus en dues parts: Nord i Sud de la Plaça del Mercadal. Upper Reus i Zona Sud. A simple vista, hom pot distingir passejant pels carrers de la ciutat que els locals comercials tancats abunden més a la Zona Sud que no pas a l’Upper Reus, en una tendència que malauradament sembla anar a l’alça. Seguim fent un vol, i ara la caminada ens acosta a les dues grans zones verdes de Reus: el Parc Sant Jordi al Nord i Mas Iglesias al Sud. El contrast també és notable. De fet si els anomenéssim “el parc net” i “el parc brut” sabrien discernir perfectament a quin estic fent esment, oi?

Però em diran que aquestes apreciacions són subjectives, així que farem la prova del cotó i visitarem el Geoportal de Reus, una magnífica web municipal on poden ubicar sobre el mapa ganxet tots i cadascun dels serveis que la ciutat ofereix als seus vilatans. D’entre la infinitat d’equipaments municipals que poden trobar-se dins el plànol interactiu, facin la selecció tan sols dels culturals, i veuran com la majoria apareixen de Mercadal en amunt. Cliquem seguidament a la recerca dels punts municipals de recàrrega elèctrica de vehicles? Hi veuran que a Upper Reus no tindran problemes per a carregar el seu cotxe elèctric. Però a la Zona Sud… figues d’un altre paner. Busquem ara on s’ubiquen la majoria de les les Oficines d’atenció ciutadana municipals i bingo! El gruix el trobarem al Nord de Reus un altre cop. I acabem el joc de les diferències tot cercant els espais de Participació i ciutadania. Cal que els digui on hi s’ubica la major part?

Aquesta polarització entre Nord i Sud de la ciutat és també evident en el nombre de col·legis electorals, en la ruta de la Cavalcada de Reixos, en una Fira Trapezi que carrega lleugerament cap amunt o en un Festival COS que quan surt del tomb de Ravals és per anar a Upper Reus. Fins i tot la sort de la Grossa ha seguit, un cop més, la ruta Nord, al Cachirulo del Carrer Ample. Tot i que, per aquesta vegada, això no depenia dels que ens gestionen.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Premi Imprescindibles 2019

Foto: José Carlos León

Començant a assumir el que va passar ahir: el premi al més Imprescindible a la gala Imprescindibles 2019 de Canal Reus i Vermuts Miró va ser per la campanya Joan Petit Reus 2019. 

Moltes gràcies a tothom qui ens ha votat i en especial gràcies a tothom que ha fet que aquesta edició sigui històrica, amb 56.000€ recaptats: companys de Junta Directiva, voluntaris, espònsors, Ajuntament, entitats, comerços, veïns, escoles… aquest Premi Al Més Imprescindible de 2019 és vostre, tant com del Reus Deportiu o la Fundació Amics Joan Petit Nens Amb Càncer.

Frozen. Reus és Arendelle

(text amb 37 referències a la pel·lícula FROZEN)

Fotografia: Mapio

Vivim al món de Frozen. Com l’Elsa, creem el gel des del no-res, ferim els germans per accident. ¿Com, si no, podríem explicar les picabaralles entre entitats comercials, esportives o veïnals? Ells són la nostra Anna, marcada amb la ferida del manyoc de cabells blancs de glaç. Gel que podria esdevenir escultura acaba distanciant persones i agrupacions. I no ha sorgit encara la figura d’un Kristoff local, un arreglador que es vegi amb ànim de conciliar aquests cors congelats, imperfectes, perduts al bosc. Però no perdrem la fe. Arendelle entoma flagells glacials, inundacions… i roman dempeus, impàvida. I Reus és l’Arendelle del Camp. Vol volar. Ens en sortirem. Mentrestant, i per sort, sempre hi haurà algun entranyable Olaf que ens regalarà rialles. Gràcies als Rius, Ariels, Sistarés, Amores, Casas, Bartolomés, De la Fuentes i tants evocadors de somriures, que ens feu viure en un estiu permanent dins un univers de gel.

Posats a glaçar, de fet, podríem congelar els lloguers del centre de Reus, per evitar que altres establiments centenaris com la sabateria Iglesias segueixin els funestos camins de les sastreries Quintana i Queralt, la llauneria Mata o els teixits Arbós. Armar la  Guàrdia Reial de Mattias en defensa del comerç local per foragitar els gegants de pedra que l’amenacen, amb aparença de centre comercial o de plataforma d’internet, però amb esperit de monstre de gel o de colós de pedra que llença rocs destructors als fràgils aparadors.

Però per sort a Arendelle no tot és fred. També com succeeix a Frozen II, el poder femení va guanyant terreny i cada cop més les dones avancen fermes i imparables per assolir vicealcaldies, presidències d’entitats, direccions de mitjans de comunicació o capitanies de colles castelleres. I arribarà el dia en què no caldrà parlar de paritats o de quotes de presència femenina. Massa lluny, però, encara ens queda massa lluny. Molt més enllà.

I mentres evoco un hivern etern penso en “Let it go”, en deixar-ho anar. I com sempre em passa amb la cançó, se m’esborrona la pell i els ulls se m’envidrien. Algunes coses mai canvien. Aleshores imagino. Els nostres Olafs particulars. El balcó de l’Ajuntament. La porta d’on surt l’amor. Trena sobre les espatlles. Mouen els braços. Creen flocs de neu. Pluja de volves al Mercadal. Vens a fer un ninot de neu? Reus és Arendelle.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Tu vida épica, de Magda Barceló

Fa uns quants anys, quan l’esquena em permetia dedicar diàriament una estona al ioga, assistia regularment a les classes de la gurú reusenca Montserrat Fortuny, a l’Escola de Ioga Iyengar Reus. Anar allà era com entrar en un oasi, i no només perquè la pràctica del ioga em feia descobrir-me a mi mateix a diari, sinó també perquè les persones que tenia al meu voltant tenien alguna essència especial. Gent tocada per l’espiritualitat, la inquetud per conèixer més de si mateixos, del món. Gent amb anhels. Tan sols la seva companyia ja era pur aliment per l’ànima. Arran d’aquest camí que vaig endegar amb el ioga, vaig descobrir altres sendes: la meditació, el fugir de la zona de comfort, l’anar sempre una mica més enllà d’on creus que pots arribar. Si, com diu l’ escriptor Eduard López Mercadé, dins el Jordi Salvadó hi viuen molts Jordis Salvadós, amb la porta que em va obrir el ioga encara van veure la llum més facetes de la meva evolució personal dins la meva existència.

Malaurament, però, l’operació que em van realitzar a l’esquena em va impedir seguir amb aquesta pràctica que tant de bé m’aportava, i vaig haver de cercar altres vies de connexió amb mi mateix. La natació, la pràctica al gimnàs en solitud a primera hora del matí… de manera que a poc a poc em vaig anar allunyant de la pràctica iogui i de tots els beneficis col·laterals que hi anaven lligats, com la meditació.

I us confesso aquesta intimitat perquè una de les persones a les quals jo observava amb curiositat i atenció era la Magda Barceló. Em cridaven molt l’atenció la seva parsimònia, la seva dedicació abnegada a la pràctica del ioga, el seu estar present però alhora amb certa tendència a estar com en una altra dimensió… i heus ací que per aquelles coses del destí, anys més tard el seu llibre Tu vida épica m’ha arribat a les mans, com un regal inesperat, en forma… de regal inesperat. I així ha estat, un regal inesperat.

Es tracta d’un llibre que es llegeix de manera molt amena (ull, no confondre amb simple: de simple no en té res!), amb capítols curts però que donen pas a llargues i profundes reflexions. Un llibre que ajuda al lector a prendre consciència de la nostra individualitat dins d’una constel·lació de persones interconnectades. Un llibre que ens posa davant dels nassos la pregunta Qui ets i qui vols ser?, la resposta de la qual ens acompanyarà la resta de la nostra vida. La raó de la nostra existència.

Recordeu allò que us he dit del ioga? Doncs traspua ioga a cada paràgraf, a cada síl·laba. El llibre de la Magda ens ensenya a mirar dins de nosaltres mateixos. I ho fa tot ubicant-nos dins d’una societat on constantment estem guaitant per la finestra als altres. Ens reorienta la mirada, ens enquadra, ens enfoca. És un vinyasa o concatenació d’asanes (postures), no de ioga sinó vitals.

Amb la lectura de Tu vida épica obrireu (o reobrireu) un diàleg amb vosaltres mateixos, amb el vostre passat, amb el vostre cos, amb els vostres anhels. Jo acabo de fer-ho i, sabeu què? Des que vaig començar a llegir-lo que he reprès la pràctica de la meditació diària. I només per això, ja ha valgut la pena. Justament allò que us deia: un regal inesperat.

La batalla de llegir l’Ulisses

Partim de la base que el mític llibre de James Joyce, Ulisses, és el llibre amb major índex d’abandonament del món. La seva lectura era, doncs, una batalla que caldria lliurar amb fermesa i convicció. Però tenia un as a la màniga. Coneixent-me i sabent que sóc tossut, aficionat als reptes, orgullós i metòdic, sabia que si m’ho proposava amb fermesa ho aconseguiria.

Però una guerra no es guanya si no hi vas prou preparat, i l’elecció de les armes era la clau que decidiria si em presentava al camp de batalla amb una bona disposició o ja partiria des de la feblesa estratègica. I és aquí on la vaig encertar de ple. La meva arma ha estat la traducció escollida: L’Ulisses de Carles Llorach-Freixes (Editorial Funambulista, Col·lecció lletraferits, 2018). Per a un reusenc de socarrel com jo era un sacrilegi no optar per la traducció de Joaquim Mallafrè (Leteradura, 1981). I així m’ho van fer saber la resta de ganxets que es van assabentar del pecat mortal que anava a cometre, ignorant la traducció més llaureada de la llengua catalana.

Però cal ser conscient de les pròpies limitacions i saber mirar més endavant, amb prou perspectiva com per saber sempre quin és l’objectiu. I allò que tenia clar era que no volia simplement “llegir” l’Ulisses. Volia LLEGIR l’Ulisses, entendre al màxim possible les constants escriptures de corrent de la consciència, els complicats monòlegs interiors, les lletres de cançons amagades dins els diàlegs, les referències constants a òperes, a Shakespeare, a refranys britànics o a política i cultura irlandeses. I tinc claríssim que amb la versió de Mallafrè m’hagués topat amb constants problemes de recepció del complicadíssim text de Joyce. 

No per casualitat es titlla a la traducció de Llorach-Freixes com a La primera aproximació a l’Ulisses per poder llegir després la versió de Mallafrè. I és que massa lectors han abandonat o no han gaudit prou l’obra mestra de Mallafrè. I justament per això la meva elecció. Perquè amb aquesta traducció ens trobem amb explicacions prèvies a cada capítol i notes a peu de pàgina que posen en context les expressions i abundants bromes, de tal manera que s’aconsegueix llegir l’Ulisses amb somriures constants. I es llegeix especialment amb plena consciència que no se’ns escapa cap dels milers d’ous de Pasqua que Joyce amaga en els subsubtextos de les pàgines del seu mític llibre. I en dono fe. Ha estat una lectura de 5 mesos, amb un llibre que m’ha acompanyat per tot arreu, a la recerca d’estones de pau i concentració per poder-lo anar afrontant amb la dignitat que es mereix l’empresa.

Els resums al principi de cada capítol d’aquesta versió ajuden a seguir el fil de la novel·la i a veure’m els paral·lelismes constants amb l’Odissea d’Homer: roques errants, sirenes, per què en uns capítols creuen aigües i què simbolitzen, què i per què mengen els protagonistes… Sense anar més lluny, reconec que del capítol de Les roques errants no n’hagués copsat ni un terç sense les explicacions prèvies i les constants notes a peu de pàgina. El mateix succeeix amb els trenta canvis d’estil literari que Joyce utilitza en el capítol del naixement de la criatura, en paral·lelisme amb el naixement i evolució de la prosa anglesa. O les veus i sons que resulten ser instruments afinant al capítol 11. I per suposat en el capítol final, les 59 pàgines de monòleg interior sense signes de puntuació. Tot això se m’hagués escapat amb Mallafrè. I gràcies a aquesta traducció, la de Mallafrè serà la propera que atacaré… això sí, d’aquí a uns quants anys, que la batalla ha estat molt dura. Però hem vençut.

Què se n’ha fet de…

Imatge: Wikimedia commons

Les Ganxetes del Pòrtia?

Molts som els que enyorem les seves accions reivindicatives en clau d’art urbà. Lluita i bellesa que bullien plegades, artilleria de cabdells i agulles de llana, meravelloses sorpreses que brollaven com bombolles pels callats carrers de la ciutat que les allotjava. 

Torneu, Ganxetes, ens feu falta.

El món de Reus?

El blog del veí Josep Baiges era el pregó que a diari ens informava en temps real de les novetats reusenques. A través del seu web ens n’assabentàvem dels èxits (i defuncions) del teixit associatiu i el talent de la ciutat. Perquè en Baiges ens parlava de persones. Noms i cognoms. Renoms. Malnoms el dia que es llevava especialment mordaç. I això no ho trobem en cap altre espai. Ens cals, Baiges, també ens fas falta.

Decide?

Pepa Labrador i Juan Carlos Sánchez, els defenestrats caps de Ciudadanos a Reus van marxar tal i com van incorporar-se a la política municipal: fent soroll. Però a la manera més shakesperiana tot va quedar en un no res. Pura literatura, una provatura que no dura. Van reinventar-se en Decide per plantar cara a les urnes als seus antics aliats taronges – tot i que més aviat són transparents, atès el seu discurs mediocre i desconnectat del dia a dia ganxet –  i els reusencs van decidir no donar-los confiança. Potser batejar-se com a centreesquerra va ser agosarat. A Reus ja tenim força botigues que venen motos i no hi havia mercat per a una més.

Les teixidores?

Com les Ganxetes del Pòrtia, un altre grup liderat per dones valentes i emprenedores marcava l’agenda local. Un grup d’opinió i debat que reivindicava les aportacions de les dones reusenques d’altres generacions. Visualitzava la dona, el debat. Aportava tertúlies, xerrades. I de sobte, mutis. Desteixides? No, si us plau. No voldríem pensar que, un cop les principals impulsores del col·lectiu han obtingut quotes de poder a través de la carrera política se’ls han acabat les idees. No voldríem creure que Les teixidores era una plataforma de visualització de les dones… del partit. No voldríem.

Francesc Vallès?

Va venir. Va perdre. Va marxar. Ni Juli Cèsar en versió Monty Phython ho hauria fet millor. Alguns diuen que la seva veu encara ressona, les nits de Tots Sants, al Saló de Plens. Li importava tant Reus que, en tornar de Madrid i no assolir l’alcaldia va estimar-se més deixar la política.

El dissenyador dels contenidors grocs per a envasos?

Aquesta ment maquiavèlica que des de fa anys provoca baralles i esquitxades de líquids i bosses acumulades al terra per culpa d’unes boques tan petites que ni un ninja seria capaç d’entaforar-hi els seus residus plàstics sense sortir-ne danyat. Encara és viu? Aquí ho deixo.

De dir-se Misericòrdia i quatre propostes

Imatge: Twitter de la Coia Ballesté

Reprenc la temàtica que la veïna de pàgines Coia Ballesté llençava a la NW Revista de Reus tot just el mes passat. Al fet d’anomenar-se Misericòrdia, Coia, Cori, Missi o Micoia servidor només hi veu avantatges. M’explicaré:

En primer lloc, i dubto que algú gosi negar-ho, els de Reus som tant de Reus que aprofitem la mínima ocasió per glossar la nostra vila, en especial quan som fora de casa  o quan parlem amb algú de la població veïna, la que té els teatres mig oberts i va tancant monuments per la deixadesa del manteniment. Doncs bé, algú que és anunciat amb el nom de la rosa ho té més fàcil que ningú, atès que la pregunta “Misericòrdia? I això d’on ve?” acostuma a anar acompanyada d’una oda al reusenquisme.

Una altra virtut és la de poder gaudir de dia festiu en la pròpia onomàstica. I creguin-me que sé de què els parlo. Dir-se Jordi i que el dia més bonic de l’any a Catalunya sigui laborable no és l’escenari més idíl·lic, en especial quan allò que el cor et demana és passar tantes hores com puguis al Mercadal, entre literatura i somriures i roses i salutacions.

És per això que m’atreveixo a posar quatre propostes sobre la taula, per tal d’incentivar entre els ganxets i ganxetes la recuperació del nom femení més nostrat. Un nom que llueixen moltes reusenques però que malauradament fa 12 anys que ja ningú utilitza per inscriure a les seves filles al cens. I convindran amb mi que Missi no pot anar pel mateix camí que Tecla, oi? Quantes Tecles coneixen i quantes Coris. No cal dir res més.

En primer lloc, suggereixo  un bon descompte per les que es diguin Misericòrdia en tots aquells esdeveniments culturals d’organització municipal. Només caldria presentar el DNI on es verifiqui aquest nom i gaudir del descompte en concerts de Festa Major, festivals i altres iniciatives de pagament.

De la mateixa manera, també animo els espais municipals de pagament a que les variants de Micoia es beneficïin d’entrada gratuïta en museus, exposicions, visites guiades, el mateix Gaudí Centre…

Com veuen, la butxaca podria ser una molt bona manera d’acabar de convèncer a qui s’estigui plantejant de posar el nom de la rosa a sa filla, per la qual cosa la tercera mesura que els apunto és un petit descompte en els impostos municipals de les Misericòrdies. Un regal que els pares i mares farien a les seves nenes, a mig termini, exactament uns 16 a 18 anys després del naixement.

I finalment, una iniciativa que no toca la butxaca però sí l’ànima: un sorteig anual entre totes les Misericòrdies per poder participar en una de les enceses de la Tronada. Vinga, siguem honestos. No em diguin que no es plantejarien molt seriosament la possibilitat d’anomenar Coia a la propera filla o neta?

Renéixer

Buidor. Silencis que retronen. Carrers desocupats. Ep, però amb àngel. Agost inclement a la ciutat. Fugim. Deixem Reus pels perennes. Encara ressona la darrera tronada. Pam enguany ha durat més, pam on ets, remor? Ja no queda ningú. Calor que esborrona. Buidor que aclapara. Tan sols unes passes en la llunyania ens desperten memòries pretèrites, de cridòria mediterrània, però ara Reus és Sibèria, nostàlgia. On ets, Mercadal? On pares, pare? Més records que treuen el cap entre moments, raconets i llambordes. Pel Carrer Vilar hi jugava. Pel Santa Teresa hi, tant se val. Res serà el mateix. Tot passa. També passarà aquest agost de fredor. D’incertesa i de presa, de pèl, de decisions, de consciència. O ara o mai. Cafè amb gel i a creuar dits perquè el nou Regidor tal aquest cop sí que tingui present qual. I anar passant. Passin i vegin. Mercadeig. Matar lentament. Posar una pilota blaugrana en un escut roig-i-negre. Muts. Van treure el Deportiu i no va passar res. Ara ja és tard. I a la gàbia. L’escanyament portava mesos, ara tan sols resta esperar. Mans al cap, però era abans quan feia falta. I no es va dir res. És agost i no es diu res. Ni cal. Sobren les paraules i falten les persones. Polèmica. Un vermut. Hi ha qui parla massa. I fora de test. Trobar a faltar. Enyor. I arribarà en breu el moment que a Reus esperàvem, despertar brogent amb les passes dels que tornen, rum-rum i tap-tap i una Casa Navàs que ens depara més sorpreses, i quasi al davant un Ajuntament que ens crida i ens desconcerta i tot passa alhora. Pèrdua. Àngels Ollé. Haurem de mirar endavant. I buscarem una il·lusió que ara mateix se’ns amaga entre el retorn a la rutina. I tornarem a enamorar-nos del poble de la rosa, transportant-nos de nou pel tomb de ravals i descobrint un dia més aquell patrimoni que ens crida però que amaguem. Aixecarem el cap. Façanes. Trencadissos. Esgrafiats, barbacanes. I ens deixarem seduir de nou pel Mira’t de les pantalles i tot es posarà a lloc. Perquè Reus és casa. Reus es casa, cada setembre, de nou. Reus no es cansa de captivar-nos. Reus és arrel i és Fènix i lluirà i ens sobrepassa. Passi el que passi, setembre sempre serà renéixer.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

50.000 gràcies i 3 notícies

Fotografia: Institut de Recerca Vall d’Hebron

Quan vaig perdre el papa per culpa del càncer vaig prometre’m de fer el possible per lluitar-hi. Perquè si enyorar un pare és dur, no vull ni imaginar què deu ser perdre un fill.

Per això avui tinc 3 grans notícies, que m’omplen de felicitat:

1a) Demà el Reus Deportiu farem entrega a la Vall d’Hebron Research Institute (VHIR) dels 50.000€ que porta recaptats en aquesta edició del #JoanPetitReus. 

Heu llegit bé: 50.000 euros que la ciutat de Reus hem recaptat per lluitar contra el #càncerinfantil.

MOLTES GRÀCIES a tothom que heu posat el vostre petit gra de sorra.

2a) La Fundació Amics Joan Petit Nens amb Càncer m’ha proposat incorporar-me a la institució com a Patró representant de les Comarques de Tarragona. És un honor acceptar-ho i ser així un dels 7 Patrons de la Fundació a Catalunya. 

3a) i si encara no heu pogut fer la vostra aportació i voleu que els 50.000€ encara es facin més grans, la UNIÓ DE BOTIGUERS DE REUS comença demà una campanya #GegantóOnTour amb 32 establiments solidaris que aniran acollint el Gegantó i l’urna solidària fins a principis de 2020.

Això és tot. Ja ho veieu. De l’enyor, de la pèrdua de vegades en surt molta llum. 

I si una cosa està ben clara és que Reus sempre respon, i en positiu. 

Reus sí que mai falla.

50.000 gràcies!

Arriben, es queden o se’n van

Acaba un curs escolar i en comença un de polític. I en aquest garbuix d’anades i vingudes cal posar atenció en tots aquells que arriben. Políticament parlant els que s’incorporen són gairebé els mateixos, canviant alguns noms, però amb la novetat que a Ciudadanos hi arriben cares noves. Escric el nom del partit en castellà per facilitar-ne la lectura a la seva portaveu, la qual potser el primer que hauria d’haver fet abans de prendre possessió del càrrec hauria estat repetir davant d’un mirall (un espejo, Débora) el nom del seu partit en català. Fins a pronunciar-lo correctament. De prendre part en algun element del seguici festiu ja en parlaríem més endavant. Pas a pas.

I parlant dels elements festius, aquí també n’hi ha que arriben. I no parlem de noves incorporacions al bestiari popular, que si seguim fent-lo créixer acabarem empalmant els balls de lluïment amb el “Passi-ho i fins l’any que ve”. Els que arriben són els nois, i a poc a poc ho fan amb naturalitat. Fa un parell d’anys s’incorporava l’Albert Salas al Ball de cercolets i enguany el Cesc Oliva ha fet el mateix amb el Ball de gitanes. Paulatinament els homes es van escolant en el món de la dansa popular, fins fa poc reservat a les dames. I esperem que succeeixi el mateix, però a la inversa, amb la Diputació, on a dia d’avui ens hi representen només 7 dones davant de 20 senyors.

I els que es queden? No només es mantenen sinó que s’hi refermen. Al Consistori evidentment, però també a la Festa Major. Es queda la Nit de fer l’índiu, per exemple, una proposta que amb només cinc anys a les seves esquenes ja ha esdevingut bandera de la nit de la rauxa reusenca. Els mags de la Colla Gegantera i els amics del CRAC van treure’s del barret un truc que s’ha consolidat com a un dels números estrella de Sant Pere. I si cinc en celebra la Nit de fer l’índiu, deu en compleixen Dames i vells. Una altra de les iniciatives de recent incorporació que ja s’ha disposat com un clàssic a través de les goles incisives de La Gata Borda.

I com que la vida és un cercle, acabo com començava, amb política municipal. Ara però sobre alguns dels que se’n van, amb un pensament per tres Regidors que han realitzat una enorme tasca en els darrers anys: Joaquim Enrech, Jordi Cervera i la meva debilitat Maria Dolors Sardà han treballat com una formigueta, guarnits d’un somriure permanent. Que la seva rialla sigui part del seu llegat, que s’atansen temps incerts.