CorReus: no ens ho mereixem

Imatge: Pexels

Un any. 365 dies. El que triga la Terra a donar una volta al Sol. La durada d’un embaràs de tauró. El que hem trigat a oblidar a Clifton Onolfo. L’edat mitjana en què comencen a caminar els bebès. El temps que ens van vendre que duraria el tancament de l’oficina de Correos a la Plaça de la Llibertat. Des de febrer de 2020.

Dos anys. 24 mesos. El que triga una nau terrestre en arribar a Júpiter. La durada d’un embaràs d’elefant. El temps que Cal Gallissà porta reclamant que retirin els contenidors de brossa de davant del restaurant (i de Casa Navàs). L’edat d’or de les rebequeries dels bebès. El temps que haurem estat sense gaudir d’una Tronada. El temps que aviat farà que porta realment tancada. Des de febrer de 2020.

Durant tots aquests mesos hem hagut de patir la indignitat de les dues seus alternatives. Una, a la Plaça de l’estació de trens, massificada de persones en un espai tan petit que ni la pista de gel en cap de setmana. En plena pandèmia, on cal distància social i ventilació màxima. Rematada amb accessos impossibles per a cadires de rodes just quan a Reus venem que fem arquitectura feminista (sic).

Seu que comparteix característica amb l’oficina del sud de la ciutat: llargues cues de víctimes-usuaris que aguanten estoics vent i fred i més vent. Fins i tot hi ha qui creu que a la seu de Correos al carrer Bahia Blanca hi ha una administració de loteria. Que a Madrid no hi entenen d’Upper Reus i de Reus Sud, i ens tracten igual de malament a les dues meitats. I els pocs treballadors de l’oficina estatal de missatgeria pateixen perquè no donen abast. Són pocs, però sempre amb un somriure. Són el costat bo d’aquesta lamentable història, els de la rialla permanent i la paciència infinita.

Paciència que a naltros se’ns acaba. Més quan no ens obren aquestes precàries i superpoblades oficines en dissabte. Més quan el límit per recollir una carta és de 15 dies naturals, i a Madrid tant els en fot que aquí hi hagi ponts de quasi 5 dies i per tant perdem un terç del període màxim per recollir-lo. I els altres dos terços de termini són per jugar-se-la a quin dia trobar-hi menys cua, menys fred, menys vent… que les escales i els atapeïments hi són igualment.

I qui dia passa… dos anys empeny. Que no ens ho mereixem. Que només per això ja val la pena onejar una estelada i tenir un país propi, amb uns CorReus propis. Amb més empleats. Amb menys escales d’accés. Amb més dies d’obertura. Amb menys cues a la intempèrie. Amb més flexibilitat horària. Amb menys menysteniment.

Amb el mateix gran somrís dels seus benèvols funcionaris.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Un bri de llum

Imatge: Pexels

Tot i el canvi d’hora d’hivern (japarlaremdelmaleïtcabritaquiselivaacudirqueales18hsiguifosc) el sol ens porta llum i esperança i vitamina D i alegria al Mercadal a l’hora del vermut. Sembla que a poc a poc anem tornant a lloc i torna a costar trobar taula per menjar-se unes pataques de la Laurie en una terrasseta sense mascareta. O sense els contenidors de la brossa pudint al costat, oi Cal Gallissà?

I és que sembla que la normalitat torna a casa abans de Nadal, la filla pròdiga que ens permet recuperar finalment iniciatives populars i ciutadanes que per culpa del també maleït Coronavirus havíem hagut d’aparcar. I en aquest Novembre de Ressurrecció hem pogut homenatjar els nostres difunts visitant massivament el Cementiri, que ni a la pel·li Coco s’hi veia tanta disbauxa ramblera entre làpides i plumeros, i ens ha servit per a corroborar un any més que amb la normalitat hem recuperat també la impossibilitat d’arribar-hi decentment. Ja sigui perquè la caminada s’ha de fer a través d’una vorera lletja, petita, indigna per una ciutat com Reus. Ja sigui perquè l’aparcament se’ns queda lleig, petit, indigne per una ciutat com Reus.

Però va bola! Seguim rodant que l’Orfeó Reusenc i la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia han pogut reviscolar la rifa de la confitura, tradició clàssica que ha tornat com la Festa de l’Oli Nou, tradició contemporània. Però tornen. Un bri de llum. Regressen amb naltros per quedar-s’hi. Com la descoberta mensual de noves plantacions de marihuana, una d’aquestes noves tradicions del segle XXI que ja ha esdevingut nostrada i esperada entre els titulars de premsa.

I si parlem de titulars, la portada dels retorns ha estat la tornada de la Ganxet Pintxo, la demostració fefaent que hem passat pantalla. Que Reus reviu. Que com sempre darrerament és la ciutadania qui marca el ritme de la ciutat mentres des de la casa gran deixen fer i prenen nota i es pengen les medalles. Com la Marató de sang a Cal Massó. Com les sortides dels escolars pels carrers ganxets. Com els festivals culturals d’iniciativa privada. Com les vermutades solidàries populars. Oh, no! I com els petons a les senyores i les encaixades als hòmens, ai las! que amb això de la pandèmia i el gel hidroalcohòlic i les salutacions sense contacte bacterià jo em pensava, innocent, que havíem fet un progrés en salutacions no sexistes ni microbianes… però Sant Tornem-hi a recuperar-les. Això potser ja no calia.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Olívia

Hi ha persones que sembla que les hagis conegut tota la vida. Persones amb qui hi parles i hi somrius i hi comparteixes rialles i converses amb la major de les naturalitats, sense aturar-te a pensar quan, on, com les vas conèixer.

Em passa amb tu, Olívia. Bussejo anys enrere enrere i soc incapaç de saber si ens vam trobar per primer cop en algun esdeveniment relacionat amb la música, amb el teatre, ves a saber si amb l’educació. Tan sols tinc clar que és com si sempre hi haguessis estat. A tota hora amb la càmera a la mà i la rialla al rostre. Permanentment lluïnt paraules amables, energia desbordant.

I és que cada cop que passen coses a Reus (i mira que en passen, de coses a Reus!) apareixeu tu i la teva colla de fotoperiodistes-artistes, que allò que feu no és plasmar una realitat sinó redibuixar-la des dels vostres prismes. I acabeu venint la Laia Solanellas, l’Alfredo González, el  Fabián Acidres, l’Alba Mariné… i no tant sovint el Pere Toda, el Tjerk van der Meulen o el José Carlos León. Cadascun de valtros amb tant talent com l’anterior. I rieu, i us ho passeu bé, feu pinya i es nota que sou un club-família. I sovint els que estem a l’altra banda de la càmera, amb posat seriós i concentrat, barrinem on acaba el gremi i on comença l’amistat, desdibuixada amb la família. Sou una tribu.

Per això, trenco el costum d’escriure pensaments en aquesta revista per escriure’t una carta. També pensaments, és cert. Però aquest cop no llençant-los com faig cada mes a un pou del qual no en sé ni qui els treurà, message in a bottle, ni qui en llegirà les meves inquietuds. Aquesta vegada t’escric a tu, Olívia.

Perquè a través d’un reportatge a Canal Reus sobre la Cursa de la dona m’he assabentat del càncer contra el qual que estàs lluitant (aquest bitxo no té la menor idea d’amb qui s’ha anat a encarar, el molt il·lús). I t’he vist com sempre, enriolada, amb un somrís que et travessa la cara. Un semblant que aquest cop culmina amb la closca enlaire.

Però allò que m’impacta no és la teva imatge sense cabellera, sinó l’entrevista que et fan. Com el teu optimisme natural ha pres encara més força i s’ha empeltat de la teva energia. I aquesta suma d’entusiasme i robustesa m’emocionen perquè et veig forta. Perquè sé del cert que, per molt que ho estiguis passant malament, aquest puto càncer cabron ho haurà passat pitjor que tu quan el vencis. Muntanyes més altes hauràs encimbellat, pics més feréstecs hauràs conquerit. I t’escric per dir-te que, si mires avall en aquesta carena que ara t’ha tocar grimpar, ens hi veuràs a tots, absolutament a tots amb qui has compartit carcallades, empenyent-te amb tanta força com estima.

Perquè hi ha persones que sembla que les hagis conegut tota la vida. Com tu. Una més de la nostra tribu. Fins aviat, cuida’t molt, que naltros et cuidem en la distància, Olívia.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Noms i carrers

Imatge: Pexels

Descentralitzar. En parlava a l’article anterior referint-me a prendre decisions i fer co-responsables les entitats en el disseny del Reus que volem. També, en sentit més geogràfic, traslladar certs actes culturals i de Festa Major fora el rovell de l’ou, passat el Tomb de ravals.

I em permetran que segueixi en aquesta línia urbanística per comentar una de les notícies de l’estiu: els propers 30 carrers reusencs tindran nom de dona. Certament, és una urgència reparar que ni un 6% de les vies de Reus tinguin una placa en femení. És tan just com necessari revertir aquest desequilibri flagrant i començar no a compensar, sinó a ser proporcionals. Per això aplaudeixo la iniciativa de la Regidora d’Urbanisme, Marina Berasategui.

Ep! Això sí: he llegit del dret i del revés, per activa i per passiva, en vigília i matinada, amb aigua i copa de vi, el concepte ”urbanisme feminista” que  la Regidora ens ha exposat… i he patit diversos conats d’ictus en tractar d’entendre el concepte. No me n’he sortit. Que això de “facilitar la vida quotidiana, la cohesió i la integració social (···)  perquè afavoreixi la sensació de seguretat a tots els col·lectius i grups socials” té tant d’exclusivament feminista com de pràctiques són les miniboques dels contenidors grocs de la ciutat.

Parèntesi fet. Recupero el fil. Que em disperso més que un discurs de Ciutadans. Noms de dona. Bravo, bravissima. Cal apressar-nos a incorporar al nomenclàtor ganxet noms de catalanes internacionals: Joanes Raspall, Montserrats Caballés, Joaquimes Vedrunes, Rosers Capdeviles…

Urgeix també fer bandera del talent reusenc. La ceramista Neus Segrià. La llançadora olímpica Irache Quintanal. Les escriptores internacionals Rosa Pagès, Coia Valls i Marta Magrinyà. La geògrafa Josefina Oliva. La subcampiona del món de patinatge Laura Sánchez. L’atleta Núria Gil. La snowboarder Núria Castan. La padelista Ari Sánchez.

Però que aquesta necessitat de justícia femenina no ens faci perdre la memòria. Que tenim pendents homenatges a l’activista cultural Jaume Amenós.  A l’escultor Ramon Ferran. Al pioner de l’hoquei local Joan Orpinell.

I com que els honors s‘han de retre en vida, no oblidem els herois actuals de la cultura i l’esport: El tragamilles Jordi Cervera. El nedador olímpic Santiago Esteva. Els compositors referents internacionals Josep Maria Guix i Joan Magrané. L’atleta olímpic Gaietà Cornet. Els jugadors d’hoquei Campions del món Joan Sabater, Albert Casanovas i Raül Marín. El doble campió paralímpic Gerard Descarrega. Que no són dones, no.

Però són referents.

I tants que me’n deixo i ja demano disculpes i mirem la lluna i no el dit.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Descentralitzem

Imatge: Pexels

Sovint ens queixem, i amb raó, que TV3 actua com a televisió local de Barcelona, posant-nos al corrent a tots els catalans sobre els carrers barcelonins tallats per obres o el piromusical de la Mercè. I visualitzo la revenja. En Marc Càmara piratejant-los el senyal per emetre en directe el repartiment de coques amb cireres el dia de Corpus, que això ni la pandèmia ens ho ha pogut prendre.

I si anteriorment comentava que quan quelcom es fa bé, cal dir-ho, aquest n’és un exemple. Ep! No vull dir fer servir la Teletrès com a mitjà d’informació pels pixapins o com a requisit per poder formar part de l’elenc de les lectures dramatitzades del Teatre Fortuny. Em refereixo a salvar la celebració de Corpus reubicant-la a La Palma en diferents dies, per poder acollir així totes les escoles de Reus sense massificació. Bravo per la solució trobada, em trec el barret.

I penso que això ens ha de marcar el camí. No el de celebrar el Corpus destripant-lo en dies i duent-lo al Carrer Tívoli, evidentment, però sí el de començar a descentralitzar no només de Barcelona en fora, sinó també en clau ganxeta. La necessitat ha obligat i de vegades de mesures provisionals en surten propostes de futur: dur actes de la Festa Major a les escoles, al Parc de la Festa o al Mas Iglesias hauria de quedar-se. De retruc, a més, el sempre brut Parc de Mas Iglesias aquest cop ha hagut de ser netejat, en un win-win de xampany i galetes pel barri del roserar pansit. Si ara hi planten gespa ja s’assemblaria més al Parc Sant Jordi. Ai, no. Que no som Upper Reus.

Entenguem-nos. No cal fer ballar els Gegants al Barri Gaudí mentre la Mulassa saltironeja al Mas Pellicer. Però potser sí que és hora de treure la Cultura del tomb de ravals, i acostar-la a aquells que hi tenen un accés més limitat per la manca de recursos o tradició familiar. I tal i com el Trapezi s’ha apropat als patis de les escoles, podríem fer el mateix amb altres esdevenimentsl durant la resta de dies de l’any.

Posats a descentralitzar, què carai, ja que ens hi posem fem-ho del tot, i que no només sigui espacialment sinó amb capacitat de decisió. Escoltem més les entitats, les associacions, els autèntics protagonistes de la Festa i de l’art i la creació; reunim-los, concentrem-los, escoltem-los… i compartim amb ells la gestió. Participem.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Canto jo i la muntanya balla

Hi ha llibres que quan els acabes et quedes buit, buit i feliç, esperant-ne la relectura.
Passa poc.
I sé que vaig tard, tardíssim, però Canto jo i la muntanya balla m’ha tocat.
Tot i les enormes expectatives no m’ha defraudat gens ni mica, ans al contrari.

Un relat que barreja la dolçor amb la cruesa, que entrelliga personatges i et va deixant petites pistes que conviden a la relectura per acabar de refer puzzles, delicioses metàfores, històries màgiques i dilemes tan reals com els que ens ballen pel cap cada dia.

Moltes gràcies Irene Solà per aquesta meravella!

Tots som de Reus, al Versió RAC1

Sempre és un plaer tocar al Bartrina, amb un personal magnífic, i encara més fer-ho amb amics com la banda de l’Ariel Santamaria o els Koeman.

Però si a sobre ens ho passem de conya participant al Versió RAC1 i ens retrobem amb amics com la Montse Llussà… no té preu!

• 

• 

• 

• 

• 

• 

Eduquem

Imatge: Pexels

Exposava en l’article anterior que quan a Reus fem xarxa i ens entenem entre entitats, multipliquem el nostre potencial i ens catapultem cap a l’excel·lència, deixant entreveure de nou aquella ciutat capdavantera i referent que es va perdre, que es van deixar perdre.

Així, aquest mes de juny vull tornar a fer esment a un altre projecte mancomunat, aquest cop entre la Regidoria d’Ensenyament, la Diputació de Tarragona, l’Orquestra Camerata XXI – Ciutat de Reus, i tant la Fundació com el Consorci del Teatre Fortuny. Els parlo de “Cap infant sense Fortuny”, un projecte que el passat dia 8 va reunir més de 400 escolars de 6è de primària de deu escoles de la ciutat.

Amb la finalitat de donar a conèixer el patrimoni cultural reusenc i fomentar l’esperit crític, aquesta iniciativa no només ha acostat el nostre teatre estrella a les xiquetes i xiquets de Reus, sinó que de retruc ha traspassat fronteres musicals, reggaetons i DJs, regalant música culta als nostres infants. No oblidem que per molts d’ells serà el seu primer cop. El seu primer Fortuny. Potser el seu primer teatre. Tal vegada el seu debut escoltant Prokofiev. Amb sort, clàssica en directe. Qui sap si tot plegat.

I aquest és el camí. Cultura i educació anant de la mà. Que a Reus ja no som a temps de ser capdavanters en aquest tipus d’iniciatives, però que el fet d’arribar-hi tard no significa que no calgui insistir-hi. Persistir-hi. Assolir-ho. Invertir-hi. Creure-hi, a la fi. Que la Cultura comença a casa i continua a l’escola, i que cal assenyalar a llarg termini, molt més enllà encara que un Horitzó 32, per albirar una societat cultivada i que estimi la Cultura. 

Que l’escola és la clau de volta. I massa sovint quan es parla d’escola als mitjans és en clau negativa. Per això celebro cada any la portada de La Gran Nadala als mitjans. Els col·legis de Reus, notícia en positiu. I ves per on, justament aquest mes de juny també l’educació ganxeta ha estat titular optimista: el Consell Audiovisual Català ha premiat el projecte educatiu “Les dones també escriuen la història de l’art”, de Rosalia Anglada, Isabel Taixés i Ester Ferrando, professores de l’institut Gabriel Ferrater.

Més bones notícies que ens fan pensar que sí, que aquest és el camí.
Que quan les coses no m’agraden ho vomito, sí.
Però quan la feina es fa bé, cal alçar-se i aplaudir.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Roses de Reus

Imatge: Pexels

Reus, poble de la rosa. Marcats per elles. Galta d’Isabel Besora. Perfum i bellesa. Ganxetes heroiques. Anonimat. Infermeres, metgesses, mestres, vetlladores,  valentes que des de l’ombra omplirien un roserar de poncelles. Dolor i espines. Que la fama ha estat pels capolls. Roseta Mauri. Maria Rosa Molas. Només dues dones entre setanta retrats de fills il·lustres als passadissos del Saló de Plens. Les dues, roses. Ens en calen més.

Per això celebro la primera edició de “Roses de Reus”, iniciativa endegada per la Regidoria de Promoció de Ciutat, coincidint amb l’històric Concurs Exposició Nacional de Roses que organitza el Centre de Lectura i coordina en Rafel Ferré.

Façanes i espais singulars guarnits amb decoracions florals de roses naturals. Un camí que va endegar la Sílvia Sagalà embellint la Casa Navàs, un missatge del qual n’han pres el testimoni a can Tomàs Barberà. I una rosa rossa, la Montse Caelles, que ha fet de Reus un Fuenteovejuna on, per un cop, tots hem anat a una. 

El Centre de Lectura va posar les bases amb la seva clàssica mostra floral, i la proposta aglutinadora s’ha extès des de la Diputació de Tarragona a l’Institut d’Horticultura i Jardineria, passant per l’Escola d’Art i Disseny. Tot sempre guiat amb la cura i l’expertesa del personal de brigades i de l’Agència Reus Promoció. 

En una mostra que la unió fa la força, les entitats comercials de la ciutat s’han sumat a la iniciativa: Tomb de Reus, Unió de Botiguers i Pallol han regalat roses i decorat els seus aparadors, en una iniciativa on aquesta trinitat albira un bon futur d’unitat. En política es diu sovint: sumar, multiplica. Amb “Roses de Reus” o el Joan Petit Reus, demostració empírica: quan som capaços d’anar plegats, fem meravelles.

Si bé el Concurs Exposició Nacional de Roses del Centre és, per se, tota una institució que abandera el nom de Reus i el fa més gran encara, és ben cert també que aquesta promoció transcorria en l’àmbit floral. Amb aquesta iniciativa agermanadora la marca de la rosa creix exponencialment, i la iniciativa del Centre de Lectura se’n beneficia també, a rebuf. Tothom hi guanya. Un win-win que ens ha de fer pensar que aquest és el camí. Més unió, més iniciatives conjuntes. Només així a Reus seguirem creixent i optant a una capitalitat perduda.

S’imaginen aquesta proposta a Girona? Hagués estat portada de tots els telenotícies. Però, ai las, l’hem fet a Reus i a Reus es queda. De fet, si hagués estat a Girona no només s’hi haurien implicat tants i diversos actors socials, sinó que hagués anat impulsada, a dues mans, per promoció de Ciutat i Cultura. Encara hi ha camí a fer.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Família Bravium

Foto: Bravium teatre, "Les delícies de la llar", 1997

Vaig tenir la sort que els meus pares m’apuntessin a l’extraescolar de teatre de petit, a l’escola. En una funció de fi de curs en Quico Cossials, director d’una companyia amateur d’exalumnes, em va veure actuar i em va fitxar. Als 13 anys me n’anava a fer bolos al costat del Josep Baiges. El ressò de la seva veuassa a escena. Encara m’impressiona. Finals dels 80.

Com són les coses, en una d’aquestes funcions algú em va veure a escena i va parlar de mi al director Miquel Fernández, qui em va cridar per fer un petit paper per una companyia de teatre juvenil. Ei! Necessito un actor per a un personatge secundari. És un bolo pel Bravium. “La desaparició de Wendy”. 1996. 

Com tornen a ser les coses, el President del Bravium, en Jaume Amenós, em veu actuar i em ve a buscar per incorporar-me a “Les delícies de la llar”, en un paper protagonista. Se la juga de ple amb aquell jovenet, que d’un dia per l’altre es troba entre bambolines al costat del mateix Amenós, de l’Enric Tricaz, del Jordi Boronat. Vertígen.

I m’incorporo a la família Bravium. Es succeeixen obres, bolos, invencions de l’Amenós… sempre aprenent de grans actors, actrius, persones meravelloses. Molts encara aquí, altres al record. Gràcies per tot, JorBor, Lourdes Pons, Joan Cucarull… 

El destí segueix jugant, i a “Terra baixa” coincideixo amb un altre admirat de la interpretació, en Jaume Ciurana. Em meravella cada dia. En Jaume treballa d’actor a Port Aventura i m’obre les portes a la primera feina d’actor professional, tres anys com tres dècades d’aprenentatge gràcies a les improvisacions amb qui els dos Jaumes, Amenós i Ciurana, xalàvem tant a escena.

L’Amenós ens deixa. Una abraçada amb el Baiges, els dos plorant, un dels moments més emotius que he viscut. Un altre? Carregar a les espatlles el seu taüt, cap a la Prioral. Lourdes Domènech, això queda per sempre. 

El silenci.

Un cafè al bar de l’entitat. Pocs a taula. Cares moixes. I què, ara? Suggereixo al Ferran Figuerola, etern Secretari i mà dreta de l’Amenós, ser el relleu natural per ser President. Ho madurarà. Munta el seu equip. La família creix. La del Bravium, i la personal. També augmenten els meus bolos com a músic, i com que no sóc omnipresent (Pellicer, com t’envejo!), deixo de fer teatre però no vull renunciar al Bravium. És casa. Em comprometo a portar les xarxes socials i a ajudar a coordinar les Varietées de Sant Pericu. I fins avui.

Perquè tot torna al Bravium. El Bravium sempre torna. És per això que sobre el seu desnonament no puc exposar la meva opinió personal. Molts ja han escrit, i molt bé, sobre els fets. Jo? No puc. Són família.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros