Grans persones

Foto: Pol Benach

Em permetran que torni a parlar del Joan Petit Reus 2019. Els prometo que serà la darrera vegada. Paraula. Però no puc deixar de fer el meu petit homenatge a les 400 i escaig persones que s’han implicat en aquest macroesdeveniment reusenc. Les grans persones del Joan Petit.

Més de 400 voluntàries i voluntaris que han posat tot el seu cor en aconseguir que la recaptació de donatius per la Fundació Joan Petit Nens Amb Càncer sigui, i la xifra encara no està tancada, un rècord total. Pràcticament el doble de la recaptació mitjana aconseguida  a les poblacions anteriors. Més de 31.500€ que continuen creixent i que aniran a parar íntegrament a la recerca en càncer infantil. 

Em refereixo a la Lliga contra el càncer de les Comarques de Tarragona. A la Coordinadora de danses tradicionals. Als alumnes d’ESO de La Salle, Sant Josep i Mare Molas. Als membres dels col·lectius Ajuda’ns a ajudar o Pont de Solidaritat. Als integrants dels esplais La Mulassa, Fem-nos amics Monstant Cim, de la mà del Punt de voluntariat de Reus. Col·lectius tots ells liderats per persones extraordinàries que no miren si una activitat els reporta o no beneficis. Que no fiscalitzen si es parla més o menys d’ells o de les seves entitats. Gent bona.

De la mateixa manera, una sèrie d’empreses han cedit part del seu temps, de la seva feina, fins i tot dels seus beneficis, per fer de la ciutat de Reus un terratrèmol de solidaritat, amb el Reus Deportiu com a epicentre. Mereixen un gran reconeixement tota la família de Cal Sendra, Forn Huguet, Forn Sistaré, Cafès Brasilia, Granja Gaià, San Miguel, Coca-Cola, Impremta Rabassa, Òptiques Teixidó i per suposat els artistes autors d’una deliciosa fideuà per a 1.000 persones: els restaurants El 8, Casa Coder i Lizarran. I els mitjans que s’han bolcat com si el Joan Petit fos seu: Canal Reus, La Nova Ràdio, Ràdio Reus SER i Reus Digital. Mai els ho sabrem agrair prou, sempre seran la primera opció a l’hora de triar una marca. La demostració que darrera una gran empresa hi ha sovint una gran persona.

Punt i a part pels que venen ara. Ja els vaig dedicar un article. Són la família Mèdici de Reus. I és que la família Prats, l’ànima de Vermut Miró, han tornat a col·locar el llistó del compromís solidari ganxet en la cota més alta. Només ells, amb l’organització de la Vermutada, van aportar la quantitat de 5.000€, que es diu aviat, a la recerca en oncologia pediàtrica. Sense paraules.

I acabo amb les mares i pares de la secció d’hoquei base del Reus Deportiu, la Fundació Privada Reddis, la Cucafera, el Lleó petitRebullits teatre, en Juanjo Viña, la Paula Elias, en Josep Baiges, en Fito Luri… què dir d’ells? Entitats i persones que una vegada més han demostrat que, quan ens hi posem, a Reus fem coses extraordinàries. 

No coneixen el no. Perquè mentre uns parlen, els altres actuem. 

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Encendre la Tronada de Sant Pere

Foto: Dolors Busquets - Niepce

Com a reusenc no tinc paraules per descriure el que vaig sentir ahir en poder encendre la Tronada de Sant Pere 2019.

Bé, sí. 

Paraules d’agraïment per l’Alcalde Carles Pellicer per haver-me concedit aquest enorme privilegi, i per les seves paraules de reconeixement a la meva “militància reusenca” en l’acte d’entrega de les vares.

Evidentment també he de donar les gràcies a tothom que s’ha deixat enredar per algunes de les aventures que els he proposat… aixi com als que m’han enredat en les seves.

Gràcies Canal Reus, Reus Deportiu, Fundació Amics Joan Petit Nens Amb Càncer, Regidoria d’Educació, Sergi Vallhonrat, Patrícia Fernández, Carlota Martí, Mònica Balsells, Joan Torner, Maria Dolors Sardà i Raquel Prius. 

Un bocinet d’aquesta tronada és vostra.

VISCA REUS!

De monges i capellans

Foto: Pont de solidaritat

En les darreres setmanes he trepitjat dues esglésies diferents de Reus, no perquè sigui home de Missa, sinó perquè m’hi ha portat dos esdeveniments de la sempre atapeïda agenda ganxeta: la cultura i la solidaritat.

En el cas de l’esdeveniment cultural, a la Parròquia del Barri de Sant Josep Obrer, s’hi recuperava la Visió poètica de la Setmana Santa: Miscel·lània poètico-musical, cinc anys més tard de la seva darrera representació. Un esdeveniment creat el 1996 pel Diaca Mn. Estanis Figuerola, que reuneix a rapsodes de Bravium Teatre, els Armats de la Reial Congregació de la Puríssima Sang, la  Banda de Cornetes i Timbals de la Confraria de St. Pere Apòstol i a diversos músics reusencs. Poesia, música, saetes i marxes de Setmana Santa es donen la mà en un acte al qual li desitjo que finalment es refermi en el calendari anual d’actes de la Setmana Santa reusenca. 

La solidaritat em va fer assistir a un altre temple, curiosament també fora del rovell de l’ou reusenc. Allò de “Reus comença als barris” aquest cop era més que una simple promesa que ens venen cada quatre anys, però que ja mai ens creiem. A la Parròquia de Sant Bernat Calvó (sí, Calvó, amb ve baixa tal i com s’escrivia històricament, finalment recuperat de manera oficial), de les mans de Mossèn Ignasi Olivé i de Mossèn Pep Moreno. Dues persones properes, lluitadores, reivindicatives. Les ànimes del Sopar Solidari que des de fa 22 anys organitza Pont de Solidaritat, una ONG de les que no fa soroll, de les que no envia comunicats polemistes als mitjans, de les que fa la feina en silenci i amb la discreció com a bandera.

Presentat pel Xavier Graset, veí d’aquestes pàgines i compromès altruistament amb aquest esdeveniment des de fa una pil·la d’edicions, el Sopar Solidari reuneix cada any a artistes que interpreten les seves obres per una bona causa, de manera desinteressada. Un altre bon exemple d’esdeveniment que cal mimar i mantenir. A l’esdeveniment, i als seus impulsors.

I és que certament l’Església és tristament notícia cada cert temps a causa d’algun cas d’abusos per part d’algun mossèn mala persona. Però aquests casos esporàdics no ens poden emmascarar la realitat: que el món religiós és ple de bona gent que dedica la seva vida als altres, que es desviu per les persones més necessitades i per la ciutat. 

Mossèn Anton Roquer, al cel sia, va ser un activista al qual la Festa Major li deurà sempre el Ball solemne de l’Àliga al Santuari de Misericòrdia. El Prior Joan Antoni Cedó va obrir les portes de Sant Pere als Gegants pel tradicional concert de Festa Major de l’Orfeó Reusenc. Ja els he comentat la tasca dels Mossèns Olivé i Moreno. I com ells, capellans i monges dediquen les 24 hores de la seva vida, des de l’anonimat, a l’ajuda dels més necessitats. No generalitzem per quatre fills de puta.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Joan Petit

Fotografia: Olívia Molet al Reus Digital

En Joan era un xiquet de Blanes, el petit de la casa, el coneixien com a Joan Petit. Apassionat de l’hoquei, el practicava a totes hores fins que li van diagnosticar un càncer que a poc a poc va anar prenent-li l’energia, que no la il·lusió. Ja hospitalitzat, des del llit no deixava d’entrenar en l’esport que l’emocionava: amb una petita cullera de fusta jugava a fer gol en un got de plàstic, amb una bola de paper. Malauradament aquell partit el va perdre, però el matx del Joan Petit no va acabar aquí.

La Fundació Amics Joan Petit Nens Amb Càncer va endegar una mena de pròrroga que vetlla per més recursos en oncologia pediàtrica. I la duen a terme d’una manera meravellosa: amb una festa-torneig on 400 nens i nenes d’entre 3 i 6 anys de tot Catalunya juguen el seu primer partit d’hoquei, cada any en una ciutat diferent. Una celebració que comporta una enorme implicació per part d’esportistes, entitats, esplais escoltes, restauradors, empresaris, artistes… que voluntàriament amenitzen la jornada de la canalla.

Mesos abans d’aquest dia inoblidable, la ciutat acollidora organitza tot d’ actes previs que recapten fons per la recerca en càncer infantil, alhora que divulga tant els hàbits saludables com els beneficis de l’esport. 

Dissabte 1 de juny Reus serà la seu del 19è Joan Petit, gràcies a la magnífica entesa de l’Ajuntament de Reus amb el Reus Deportiu. I abans de la data màgica vostès podran ser partícips del conjunt d’actes que els prepararan des de les regidories d’Esports, Salut, Benestar, Ensenyament, Participació i Cultura. Perquè no és un esdeveniment del club esportiu roig-i-negre, sinó que ha de ser una manifestació de la ciutat sencera.

Així que aprofito aquest altaveu i els demano: donin suport al Joan Petit. 

Organitzin vostès també actes en benefici de la Fundació. 

Cedeixin material per la rifa benèfica. 

Recaptin. 

Fem xarxa amb la resta d’entitats. 

Perquè per sort el càncer no guanya tots els partits, però el càncer infantil és encara més cruel. I amb més recursos en la recerca, tots podem marcar-li un gol. Enguany tots som Reus, tots serem Joan Petit. 

Li fem un gol al càncer?

Publicat al Reus Digital el 5 d’abril de 2019

Edició posterior:
El JOAN PETIT REUS 2019 va tancar-se a Reus amb una recaptació rècord de 56.006,96€

20 de març de 2020

Tria VOX

Fotografia: Eco Republicano

Escriure un article mensual sobre Reus pot ser realment angoixant. No per la manca d’idees, perquè si algun defecte destaca a la nostra ciutat és que constantment ens trepitgem els esdeveniments els uns als altres, sinó per haver de triar sobre quin succés escriure. Direm que la programació d’activitats atenent a les agendes de les altres entitats no seria el nostre punt fort, precisament. O que a Reus fem bullir tant l’olla que al final l’agenda esdevé un fogó múltiple.

Tanmateix, aquest solapament d’esdeveniments el patim en totes les vessants, tot i que la cultural n’és el paroxisme, amb dos i tres i quatre espectacles al mateix temps en espais diferents. El súmmum d’aquesta estressant agenda ganxeta es dóna quan fins i tot es solapen els actes d’altres sectors, com passava fa unes setmanes amb dues conferències sobre el món de l’ensenyament: una a la Fundació Reddis i l’altra a la Sala Santa Llúcia. I, a no ser que es digui Carles Pellicer i tingui el do de la ubiqüitat, el bon reusenc es passa el dia valorant si acudir a un esdeveniment o millor assistir a l’altre. Triar. I d’això van les meves lletres avui. De triar.

Perquè s’acosten les eleccions municipals i plana la possibilitat que per primera vegada la dreta més dura arribi a assolir la vara  de l’alcaldia. Una dreta que vol impedir el dret del poble català, i per tant del reusenc, a decidir què en vol fer del seu propi destí. Seguir lligat al Reino de España o provar sort en una República Catalana, que com deia el Mosso de moment “no existe, idiota”. En tot cas és una decisió que ha de prendre (o hauria de fer-ho) el mateix poble interessat. Però no acaba aquí la cosa. Amb una hipotètica alcaldia taronja començaria l’espanyolització de l’escola catalana. O perdria importància el nostre seguici (comptin vostès amb els dits d’una mà quants d’ells formen part d’aquestes iniciatives festives). Tot i que ben mirat potser el salvaríem amb una renovada “actuación de lucimiento con el león, el basilisco, el dragón y los chiquillos de Reus” (i ja que s’hi posen, almenys que n’escurcin la durada, si us plau).

És per això que, donat que la històrica divisió de les esquerres i el sobiranisme continua en la seva dinàmica, ara potser va sent hora que les dretes es trenquin també com sabem fer tan bé els indepes i els de l’esquerra en general. Que ells també hagin de triar. No els ho posem fàcil, partim-los el vot i que la Llei d’Hondt faci la resta. Impulsem VOX REUS. I si convé que algú faci com va fer en Pellicer en la primera campanya de la CORI i els pagui els cartells per poder així debilitar els partits rivals. Fem-los triar. 

O CAJA O FAJA.

VOTA VOX, PORQUE EN REUS ENGANCHAMOS. 

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Ballarina

Fotografia: Canal Reus

Hi havia una vegada una xiqueta que ballava com els àngels. Tothom admirava els seus grand jetés, els seus battements… i l’animaven a mostrar el seu art per tot arreu. Havia de volar lluny. El seu pare, que era de Reus, li transmetia els valors de la dansa: la disciplina, l’esforç, l’exigència. Era evident que la personalitat de la nena també tenia arrels a Reus: amestralada: genïuda, tossuda, escolpida amb el més pur ADN ganxet.

Ballava i ballava, i despertava admiració per allà on volaven les seves sabatilles de puntes. Dansava i dansava, i entre fouetté i fouetté, molt ràpidament va ser cridada a l’Scala de Milà. Girava i girava, i el voleiar del seu tutú va meravellar l’Òpera de París. Els somnis esdevenien realitat i la seva figura brillava a la Ciutat de la llum. Primera ballarina! Aquella noieta, mallorquina però que exercia de reusenca i feia bandera del poble de la rosa, era la figura més important de la dansa, tant que els impressionistes van voler representar la seva màgia en els seus quadres. Degas, Manet, Renoir… dibuixaven arabesques amb aires de mestral. Passaren els anys i la jove dehessa del maillot, respectada i estimada a París, va esdevenir una velleta estimada per tothom. Professora de dansa amb caràcter vitalici al Conservatori de l’Òpera de París. Morí allà. Encara la recorden. Encara l’estimen. 

I així acaba la història de com una xiqueta va passar de practicar els tendus en una barra de ballet on amb prou feines hi arribava a esdevenir un referent mundial en el lloc més alt del món de la dansa. 

Però no. Certament aquest no és el final del nostre relat. Al cap d’un temps a Reus, el seu Reus estimat, el seu nom va començar a brillar. Tard però entre espurnes i guspires, Roseta Mauri va acabar sent un referent a la ciutat. Un carrer. Un institut. Un Premi Internacional de Dansa convocat per la Fundació del Teatre Fortuny. Un Premi-Beca que l’Associació de Professors de Dansa de les Comarques de Tarragona organitza, tot just aquest mes de gener, per encoratjar les petites Rosetes Mauri a seguir les seves passes. Un llibre dedicat a la seva persona, a sis mans, a càrrec de la Maria Lluïsa Amorós, la Teresa Llorach i la Carme Puyol.

I així fou com el talent reusenc fou finalment reconegut. Passarà igual amb Joan Magrané? Ramon Ferran? Pere Calderó? Josep Maria Guix? Jaume Amenós? El temps, i els nostres polítics, diran. I conte explicat, encara no ha acabat.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Fum, fum, fum

Imatge: Lluís Serra Pla - Domesti-K

A vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum.

A vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum,

han sortit com a bolets tanques i obrers, tanques i obrers;

la resposta és ben senzilla: hi ha eleccions en quatre dies!

Fum, fum, fum!

Venen les municipals, fum, fum, fum.

Venen les municipals, fum, fum, fum,

i corrents tots els partits van a fer taules de treball:

Escola, salut, cultura… i en uns mesos tot s’atura.

Fum, fum, fum!

Aquí a baix a Mas Iglesias, fum, fum, fum. 

Aquí a baix a Mas Iglesias, fum, fum, fum

portem cinc anys ben brutets i molt fosquets, i molt fosquets

i ara ens tapen una bassa, per fer rumba catalana.

Fum, fum, fum!

Qui dirà més gran mentida? Fum, fum, fum.

Qui dirà més gran mentida? Fum, fum, fum,

ja remuguen Ciutadans, amb poc cabal, amb poc cabal,

“a l’escola catalana no hi fan llengua castellana!”.

Fum, fum, fum!

Anem molt de solidàries, fum, fum, fum. 

Anem molt de solidàries, fum, fum, fum,

però no juguem partits benèfics de La Marató.

Després fem amb Ciutadans Consells d’Administració.

CUP, CUP, CUP!

Passin unes santes festes, fum, fum, fum.

Passin unes santes festes, fum, fum, fum.

Faci fred, facil calor, volguts lectors i subscriptors,

Passin el Nadal molt bé, ens retrobem al gener!

Fum, fum, fum!

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Mort (sobre el dol perinatal)

Foto: Olívia Molet - Diari Més

Per moltes hores que li robem al dia, malauradament no tenim el do de la ubiqüitat. Voldríem ser, de cos present, en molts més esdeveniments del nostre Reus hiperactiu, i alhora voldríem formar part, de cor estant, en moltes més entitats del nostre Reus associatiu. 

Però creguin-me si els dic que aquests dies m’he assabentat d’una entitat a la qual cap dels seus membres n’hagués volgut signar el formulari de pertinença. Es tracta de Dol d’estels, una associació creada pel Carles i l’Anna, una parella que va perdre un dels seus fills abans que el petit Martí pogués ni tan sols acabar el període de gestació. Dol d’estels és, doncs, un Grup d’Ajuda Mútua que pretén acollir i acompanyar a les famílies en el dol de la seva pèrdua, conscienciar a la societat de la realitat de la mort gestacional. I emociona saber que hi ha qui, un cop superat el dol perinatal (si aquest mai s’arriba a superar), bolca les seves bones intencions en ajudar l’altri. El món és ple de gent magnífica, i a Reus en tenim grans mostres. Prenguem exemple del Carles i l’Anna, perquè com es diu a la pel·lícula Coco “Només es mor quan s’oblida”. Sí, fins i tot als petits que no han arribat a néixer, si és que néixer es pot delimitar en un punt de l’espai-temps. 

Precisament sobre la mort gestacional, el dol perinatal i l’acompanyament a les famílies en aquests moments de pèrdua tan durs i sovint incompresos per la resta de la societat, els cementiris de Cervera i Calaf han estat pioners. En aquest novembre de Tots Sants els seus respectius Serveis Funeraris han creat un espai dedicat a aquestes criatures que moren durant els mesos de gestació i que, en molts casos, no poden ser enterrades. Cridem des d’aquí a les autoritats de l’Ajuntament de Reus en general i als Serveis Funeraris en particular, a què en prenguin nota urgent, com ja sembla estan fent a Tàrrega, Manresa i Sant Cugat. No ha de ser una gran inversió. A més, la podríem finançar, per exemple, amb els ingressos que el mateix Ajuntament està obtenint amb la publicitat que aquests dies veiem als autobusos municipals, publicitat de MÉMORA, la màxima competidora dels Serveis Funeraris Municipals. Si és que fins i tot de la mort en surten situacions, com a mínim, còmiques. Riem, carai. Per no plorar.

I perquè la mort no sigui un tabú creiem que són genials les iniciatives que obren el Cementiri a la ciutadania. Com el Concert per al record que du a terme la Banda Simfònica de Reus, o les visites dramatitzades nocturnes que enguany celebren el 10è aniversari a càrrec, magistralment, de La Gata Borda. Si de cas un altre dia ja parlarem de com aconseguir entrades per a aquestes visites… i no morir en l’intent.

Dues recomanacions literàries

Foto: Cadena SER Reus - Ràdio Reus

Déu me’n guardi de fer també de cronista literari, però el sentit de la justícia i el cor em demanen que els parli de dos llibres en concret, que m’han tingut totalment absort en la seva lectura.

I com que som a l’octubre començo pel que van editar la Txell Granados, l’Agnès Toda i l’Aureli Ruiz: L’1 d’octubre a Reus. El dia que vam abraçar la llibertat. Un compendi de textos i il·lustracions on diversos ganxets ens van narrant les seves experiències durant aquella jornada que tots guardem a la nostra memòria, a les nostres entranyes. Alguns dels relats s’han hagut de publicar sota un pseudònim, ja que la informació que aporten podria posar en perill judicial al seu autor, i ja sabem tots com n’està la justícia de justa, darrerament. D’altres escrits fan caure la llàgrima a raig, com el cas de la Tere que ens narra com va a votar per la memòria del seu avi. També hi trobem textos que malauradament han de ser escrits des de l’anonimat perquè el seu autor no és ni més ni menys que un agent de la llei, qui ens narra les reunions prèvies dels cossos de policia i el desenvolupament de la jornada des del punt de vista d’algú que du una porra al cinturó. L’Elisabet que ve d’Itàlia per votar, la Carlota que ho fa des d’Amsterdam… un llibre que ens demostra com de valent és un poble. Com d’orgullosos ens hem de sentir. I que els tenim ben posats.

De rabiosa actualitat tenim un personatge, l’Ariel Santamaria, que tot i que va publicar el seu llibre Memòries polítiques per Sant Jordi, darrerament ha estat omnipresent en aquest món de Reus tan actiu. En una setmana l’hem pogut veure en acció quatre cops. A la Plaça de la Llibertat per les Festes de Misericòrdia. A continuació, dos dies seguits al Mercadal: primer en la flashmob organitzada per Reus Deportiu i el Centre de Lectura, al voltant del seu Tots som de Reus. I el dia següent, emmarcat dins la festa del 20è aniversari de Canal Reus, on va protagonitzar un suggestiu duet amb en Josep Baiges. Finalment, una brillant aparició al FAQs de TV3, coreografia d’Elvis inclosa. El llibre de l’Ariel, imprescindible si s’és aficionat a la política local o es té curiositat per les clavegueres de la ciutat, ens dibuixa sense cap pudor l’experiència del nostre Elvis com a Regidor de la CORI. Un repertori de records que ens transcriuen les converses privades de l’Ariel amb en Carles Pellicer o en Lluís Miquel Pérez, on diguem que el sentit de la privacitat de les confessions entre dues persones no queda massa ben parat. O el capítol on el lector passa vergonya aliena quan ens narra com al sopar dels Gaudí-Gresol el deixen marginat, sol en una taula parada per a vint comensals. De debò, enganxa.

Confesso (sobre la Festa dels 20 anys de Canal Reus)

Foto: Tjerk van der Meulen

Confesso que portava 3 mesos i escaig dormint malament, amb idees i dubtes constantment fent-me ballar el cap.
Confesso que va haver-hi moments en què pensava que potser el projecte era massa gran per a mi.

Confesso que, a mida que sorgien els problemes i ens queien alguns artistes, em feia més fort i tenia més clar que ens en sortiríem.
Confesso que m’ha encantat retrobar-me amb els companys de la Banda Del Magatzem (i d’Actor Secundario Bob) 15 anys més tard.

Confesso que he vist a gent molt jove treballar com a professionals amb llarga trajectòria.

Confesso que he vist a professionals amb llarga trajectòria treballar amb l’energia i la il·lusió de la gent jove.

Confesso que amb la Carlota Martí com a companya de direcció i organització ja se’ns podia enfonsar el planeta Terra, que plegats trobaríem com redreçar-lo.

Confesso que m’emociono quan torno a veure el vídeo de l’espectacle.

Confesso que, amb passió, tot surt endavant.

MOLTES GRÀCIES A TOTHOM QUE HA FORMAT PART D’AQUEST ESPECTACLE DELS 20 ANYS DE CANAL REUS: personal de la tele, artistes que heu participat, públic que heu omplert el Mercadal.

Fotos de Tjerk van der Meulen:

Create your website at WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: