Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per la Cultura, l’escola, la música, l’esport… per Reus
Sempre és un plaer tocar al Bartrina, amb un personal magnífic, i encara més fer-ho amb amics com la banda de l’Ariel Santamaria o els Koeman.
Però si a sobre ens ho passem de conya participant al Versió RAC1 i ens retrobem amb amics com la Montse Llussà… no té preu!
Imatge: Pexels
Exposava en l’article anterior que quan a Reus fem xarxa i ens entenem entre entitats, multipliquem el nostre potencial i ens catapultem cap a l’excel·lència, deixant entreveure de nou aquella ciutat capdavantera i referent que es va perdre, que es van deixar perdre.
Així, aquest mes de juny vull tornar a fer esment a un altre projecte mancomunat, aquest cop entre la Regidoria d’Ensenyament, la Diputació de Tarragona, l’Orquestra Camerata XXI – Ciutat de Reus, i tant la Fundació com el Consorci del Teatre Fortuny. Els parlo de “Cap infant sense Fortuny”, un projecte que el passat dia 8 va reunir més de 400 escolars de 6è de primària de deu escoles de la ciutat.
Amb la finalitat de donar a conèixer el patrimoni cultural reusenc i fomentar l’esperit crític, aquesta iniciativa no només ha acostat el nostre teatre estrella a les xiquetes i xiquets de Reus, sinó que de retruc ha traspassat fronteres musicals, reggaetons i DJs, regalant música culta als nostres infants. No oblidem que per molts d’ells serà el seu primer cop. El seu primer Fortuny. Potser el seu primer teatre. Tal vegada el seu debut escoltant Prokofiev. Amb sort, clàssica en directe. Qui sap si tot plegat.
I aquest és el camí. Cultura i educació anant de la mà. Que a Reus ja no som a temps de ser capdavanters en aquest tipus d’iniciatives, però que el fet d’arribar-hi tard no significa que no calgui insistir-hi. Persistir-hi. Assolir-ho. Invertir-hi. Creure-hi, a la fi. Que la Cultura comença a casa i continua a l’escola, i que cal assenyalar a llarg termini, molt més enllà encara que un Horitzó 32, per albirar una societat cultivada i que estimi la Cultura.
Que l’escola és la clau de volta. I massa sovint quan es parla d’escola als mitjans és en clau negativa. Per això celebro cada any la portada de La Gran Nadala als mitjans. Els col·legis de Reus, notícia en positiu. I ves per on, justament aquest mes de juny també l’educació ganxeta ha estat titular optimista: el Consell Audiovisual Català ha premiat el projecte educatiu “Les dones també escriuen la història de l’art”, de Rosalia Anglada, Isabel Taixés i Ester Ferrando, professores de l’institut Gabriel Ferrater.
Més bones notícies que ens fan pensar que sí, que aquest és el camí.
Que quan les coses no m’agraden ho vomito, sí.
Però quan la feina es fa bé, cal alçar-se i aplaudir.
Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros
Imatge: Pexels
Reus, poble de la rosa. Marcats per elles. Galta d’Isabel Besora. Perfum i bellesa. Ganxetes heroiques. Anonimat. Infermeres, metgesses, mestres, vetlladores, valentes que des de l’ombra omplirien un roserar de poncelles. Dolor i espines. Que la fama ha estat pels capolls. Roseta Mauri. Maria Rosa Molas. Només dues dones entre setanta retrats de fills il·lustres als passadissos del Saló de Plens. Les dues, roses. Ens en calen més.
Per això celebro la primera edició de “Roses de Reus”, iniciativa endegada per la Regidoria de Promoció de Ciutat, coincidint amb l’històric Concurs Exposició Nacional de Roses que organitza el Centre de Lectura i coordina en Rafel Ferré.
Façanes i espais singulars guarnits amb decoracions florals de roses naturals. Un camí que va endegar la Sílvia Sagalà embellint la Casa Navàs, un missatge del qual n’han pres el testimoni a can Tomàs Barberà. I una rosa rossa, la Montse Caelles, que ha fet de Reus un Fuenteovejuna on, per un cop, tots hem anat a una.
El Centre de Lectura va posar les bases amb la seva clàssica mostra floral, i la proposta aglutinadora s’ha extès des de la Diputació de Tarragona a l’Institut d’Horticultura i Jardineria, passant per l’Escola d’Art i Disseny. Tot sempre guiat amb la cura i l’expertesa del personal de brigades i de l’Agència Reus Promoció.
En una mostra que la unió fa la força, les entitats comercials de la ciutat s’han sumat a la iniciativa: Tomb de Reus, Unió de Botiguers i Pallol han regalat roses i decorat els seus aparadors, en una iniciativa on aquesta trinitat albira un bon futur d’unitat. En política es diu sovint: sumar, multiplica. Amb “Roses de Reus” o el Joan Petit Reus, demostració empírica: quan som capaços d’anar plegats, fem meravelles.
Si bé el Concurs Exposició Nacional de Roses del Centre és, per se, tota una institució que abandera el nom de Reus i el fa més gran encara, és ben cert també que aquesta promoció transcorria en l’àmbit floral. Amb aquesta iniciativa agermanadora la marca de la rosa creix exponencialment, i la iniciativa del Centre de Lectura se’n beneficia també, a rebuf. Tothom hi guanya. Un win-win que ens ha de fer pensar que aquest és el camí. Més unió, més iniciatives conjuntes. Només així a Reus seguirem creixent i optant a una capitalitat perduda.
S’imaginen aquesta proposta a Girona? Hagués estat portada de tots els telenotícies. Però, ai las, l’hem fet a Reus i a Reus es queda. De fet, si hagués estat a Girona no només s’hi haurien implicat tants i diversos actors socials, sinó que hagués anat impulsada, a dues mans, per promoció de Ciutat i Cultura. Encara hi ha camí a fer.
Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros
Foto: Bravium teatre, "Les delícies de la llar", 1997
Vaig tenir la sort que els meus pares m’apuntessin a l’extraescolar de teatre de petit, a l’escola. En una funció de fi de curs en Quico Cossials, director d’una companyia amateur d’exalumnes, em va veure actuar i em va fitxar. Als 13 anys me n’anava a fer bolos al costat del Josep Baiges. El ressò de la seva veuassa a escena. Encara m’impressiona. Finals dels 80.
Com són les coses, en una d’aquestes funcions algú em va veure a escena i va parlar de mi al director Miquel Fernández, qui em va cridar per fer un petit paper per una companyia de teatre juvenil. Ei! Necessito un actor per a un personatge secundari. És un bolo pel Bravium. “La desaparició de Wendy”. 1996.
Com tornen a ser les coses, el President del Bravium, en Jaume Amenós, em veu actuar i em ve a buscar per incorporar-me a “Les delícies de la llar”, en un paper protagonista. Se la juga de ple amb aquell jovenet, que d’un dia per l’altre es troba entre bambolines al costat del mateix Amenós, de l’Enric Tricaz, del Jordi Boronat. Vertígen.
I m’incorporo a la família Bravium. Es succeeixen obres, bolos, invencions de l’Amenós… sempre aprenent de grans actors, actrius, persones meravelloses. Molts encara aquí, altres al record. Gràcies per tot, JorBor, Lourdes Pons, Joan Cucarull…
El destí segueix jugant, i a “Terra baixa” coincideixo amb un altre admirat de la interpretació, en Jaume Ciurana. Em meravella cada dia. En Jaume treballa d’actor a Port Aventura i m’obre les portes a la primera feina d’actor professional, tres anys com tres dècades d’aprenentatge gràcies a les improvisacions amb qui els dos Jaumes, Amenós i Ciurana, xalàvem tant a escena.
L’Amenós ens deixa. Una abraçada amb el Baiges, els dos plorant, un dels moments més emotius que he viscut. Un altre? Carregar a les espatlles el seu taüt, cap a la Prioral. Lourdes Domènech, això queda per sempre.
El silenci.
Un cafè al bar de l’entitat. Pocs a taula. Cares moixes. I què, ara? Suggereixo al Ferran Figuerola, etern Secretari i mà dreta de l’Amenós, ser el relleu natural per ser President. Ho madurarà. Munta el seu equip. La família creix. La del Bravium, i la personal. També augmenten els meus bolos com a músic, i com que no sóc omnipresent (Pellicer, com t’envejo!), deixo de fer teatre però no vull renunciar al Bravium. És casa. Em comprometo a portar les xarxes socials i a ajudar a coordinar les Varietées de Sant Pericu. I fins avui.
Perquè tot torna al Bravium. El Bravium sempre torna. És per això que sobre el seu desnonament no puc exposar la meva opinió personal. Molts ja han escrit, i molt bé, sobre els fets. Jo? No puc. Són família.
Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros
M’encanta la proposta de la Cia. Manuel Liñan trencant la perspectiva de gènere.
Em fa pensar que quan a Canal Reus Televisió vam fer el número dels gigolós hi ha qui ens va acusar de masclistes…
Imatge: Miquel Mora i Ivan Anaya - Unesco Tarragona
Un edifici noucentista. És patrimoni. Memòria i respecte. Són matrimoni.
Però el debat no és tan simple. Certament ens vam quedar de pedra en assabentar-nos de l’enrunament de l’edifici noucentista del carrer Sant Llorenç. I la primera reacció, empedreïda, va ser tirar la primera pedra cap a la Regidora d’Urbanisme, la Marina Berasategui. L’ase dels cops. Calia? Mirem enrere.
Un edifici de propietat municipal que a mida que han anat passant els anys, i de manera demolidora, ha anat perdent també vigència, esplendor i seguretat. Una façana a la qual ningú ha donat importància fins que no ha estat massa tard i ara hem vist que era (relativament) valuosa. Arquitectònicament, no massa. Sentimentalment, molt. I un interior, ai las!, i aquí sí que ens ha fet més mal que pedra seca, amb unes rajoles hidràuliques coronades amb roses de Reus com a pedres precioses.
Si parlem de seguretat, és evident que demolir era ja l’única opció possible. Si parlem de patrimoni… ja hem fet tard al debat. No ens posem pedres al fetge, mirem endavant. Com podem evitar que l’afer es repeteixi, que no calgui derruir més herència, que no ens en tornem a fer set pedres?
Participant. Comunicant.
No és excusa haver anunciat l’esfondrament en al·legacions públiques. Tota pedra no fa paret i aquest procediment és ja del segle XX, per no anar més cap a l’edat de pedra. Aquesta és l’oportunitat reusenca d’endegar un procés participatiu en urbanisme i patrimoni. Que tingui continuïtat. Que els catalans de les pedres en fem pans. No llenço la pedra a la Regidora de Participació, Montserrat Flores, i n’amago la mà. No pas. No és qüestió d’una sola casa, d’una sola legislatura. Pensem a llarg termini. Escoltem les veus dels entesos, donem la paraula a l’expertesa de ciutadans responsables com Espais Ocults. Creem Regidors de barri que pregonin als veïns qualsevol novetat a través de procediments més propers: trobades, col·loquis, fent xarxa.
Només donant veu als veïns, comunicant-nos-hi mirant als ulls i no penjant taulers d’al·legacions, ens podrem passar per la pedra antigues inèrcies, ensorrar procediments obsolets. Acostar la política a la ciutadania. Evitar imatges que fan mal fins i tot a qui té el cor més dur que una pedra: rajoles hidràuliques trobades en un contenidor, destruides, pel Miquel Mora i l’Ivan Anaya de l’Associació d’amigues i amics de la UNESCO a Tarragona.
Paraula i pedra solta no tenen volta, mirem endavant i construim participació arran de l’enderroc.
Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros
No. No farem crítica de cinema. Tot i que de vegades Reus podria ser el guió d’una pel·lícula, amb ventades pròpies dels films catastròfics (“ArmaReusddon”) o sales de festa que obren i obren i obren en temps de COVID (“Resacón en Los Ravales”).
101 dàlmates són el número de gossets que la malvada Cruella De Vil segrestava per fer-se un abric de pell d’animals. Talment com 101 és el número d’exemplars publicats fins a dia d’avui de la NW La Revista de Reus, nom de la qual també fa referència al nostre estimat-i-odiat-alhora aire Mestral del Nord-Oest.
I no acaben aquí les similituds: el centenar (+1) de cadells de dàlmata aconsegueixen escapolir-se de la perversa villana gràcies a una xarxa de lladrucs entre gossos britànics que posen el bup al cel per tal de trobar els petits segrestats, i no s’aturen fins que ho aconsegueixen. I convindran amb mi que, tot i que no burden, l’equip de la NW ha aconseguit també trenar una xarxa tant de col·laboradors com de continguts.
Miro enrere com si només fes quatre dies que m’arribava a les mans una nova revista amb en Pau Ferran a la portada, el gener de 2012. No els enganyaré si els dic que em va deixar bocabadat la impecable factura amb la qual estava editada, l’elegància del seu disseny i la qualitat tant dels reportatges com de les signatures que acompanyaven els articles. La vaig devorar quasi literalment, i aquell número 1 de la NW em va durar menys que una promesa de Clifton Onolfo.
Amatent vaig esperar el segon exemplar, no fos cas que una flor no fes estiu, i el magnífic número amb l’Aïda Folch a la portada em va confirmar com a fan absolut de la revista, la qual mensualment llegia (llegeixo) amb tant interès com afany. Es consolidava l’aventura endegada pel Joan Carrión, el Quico Domènech, el Cèsar Compte, la Cori Sebastià, el Josep Vera i la Natàlia Borbonès.
És per això que el dia que el tàndem Compte-Domènech em van proposar de tenir el meu raconet en aquestes pàgines em vaig sentir honorat. El meu nom al costat de tots aquests col·laboradors als quals admiro i llegeixo amb devoció? Definitivament “Lo imposible” s’assolia, com a la pel·lícula, i des d’aleshores em sento com un més dels 101 dàlmates de la família de la NW La revista de Reus, trencant-me el cap feliçment cada quatre setmanes per saber què els explicaré i com fer-ho, per arribar mínimament al llindar de qualitat d’aquest gran equip.
Per 101 números més, i que cap Cruella De Vil ens converteixi en abric.
Una victòria en escons i en vots de l’independentisme sempre ha de ser una bona notícia. Cal pensar en clau nacional i, no partidista, i per tant la millor de les notícies és que per primera vegada som majoria incontestable.
En clau de partit, de JUNTS, cal posar en context allò assolit: un partit creat fa 6 mesos, sense avals, sense cap dret electoral, sense cartells als fanals, sense espais electorals gratuïts a les TVs… s’ha quedat a uns milers de vots de la victòria a unes eleccions nacionals.
I això és una notícia enorme!
Amb tot en contra, aquests resultats tan bons han estat gràcies :
– al carisma de qui ha encapçalat les llistes
– a l’entrega dels afiliats/ades en el dia a dia
– a la feinada i professionalitat del cap de campanya de JUNTS al Camp de Tarragona i Terres de l’Ebre, en Josep Maria Cruset: em trec el barret!
Personalment crec que la Laura Borràs era LA candidata a la Presidència.
Però un cop queda clar que això no és així, ara toca unitat de l’independentisme i donar suport al President Aragonès perquè l’objectiu és comú.
L’escassa participació evidentment ha estat provocada per la por en plena pandèmia, però hem de fer també autocrítica i ser conscients que cada cop hi ha més desafecció cap a la política. Calen canvis urgents: limitar el temps en càrrecs polítics, acabar amb els polítics professionals, parlar un llenguatge més proper.
També és urgent canviar la llei electoral i promoure JA el vot electrònic. No podem seguir votant a la manera del segle XIX, amb actes en paper carbó i llargues cues.
S’ha demostrat que, tot i que la pandèmia ens feia pensar que no era bon moment per a fer unes eleccions (que han vingut imposades pels jutges, no ho oblidem), al final ha resultat ser més segur anar a votar el 14-F que no pas anar a Correos a emetre el vot per correu, anar al supermercat o viatjar en transport públic.
Cal felicitar els ajuntaments i el seu personal per l’esplèndida organització d’aquestes eleccions, amb uns espais segurs i una logística impecable.
Malaguanyats els vots del PDeCat, que des del minut 1 totes les enquestes han pronosticat que no entrarien al Parlament. Vots legítims, és clar, però perduts i que haguessin estat claus ja no per fer Presidenta la Laura Borràs sinó per legitimar més encara l’independentisme.
Espectacular patacada de Ciudadanos, amb la preocupació que si els seus votants han anat a parar al PSOE i a VOX… Déu n’hi do quin perfil de votant tenen aquests 3 partits!
Per acabar, i no menys important per mi: VOX arribarà al Parlament i hi portarà el seu discurs indigne, ultratjant un espai que no mereix aquest deshonor.
Cal fer una reflexió perquè no tornin a repetir aquests resultats i per fer-los el buit.
Moltes felicitats ERC, JUNTS i CUP; ara és el nostre moment.
INDEPENDÈNCIA!
La Coia Ballesté encenent una Tronada. La Seva Tronada. Perquè es mereix l’escalfor de la pólvora i dels ganxets. Perquè ha de sentir-se Baremboin o Dudamel, i no Riccardo Muti en un Musikverein buit. I de retruc gaudirem tots de Misericòrdia, el nostre Danubi Blau; Sant Pere, la Marxa Radetzky al Mercadal.
Els bars i restaurants plens fins a la bandera, recuperant esmorzars i tapes i canyes i cafès i tot el que convingui.
La celebració comme il faut dels 40 anys de Carrutxa, fent justícia a quasi mig segle de feina incansable, impagable, innegable.
La Reus viu el vi o La Festa de l’oli nou. Els parèntesis anuals a la Llibertat que ens fan sentir mediterranis.
El Palau d’Esports del Reus Deportiu de nou ple de seguidors roig-i-negres corejant els seus herois sobre patins. Que per molt que guanyin a cop de talonari (o de cop de puny, que li ho preguntin a Raül Marin), els de can Barça no gaudeixen d’una afició com la dels Troopers, els Redblacks o el Front Reusenc.
L’any Joaquim Maria Bartrina que va quedar, pobret, diluït com el sucre homeopàtic i que ens deixa amb ganes de xerrades i exposicions i teatre i poesia.
El Festival Trapezi. Aquella cita que esperem cada any i que ens ha de tornar a regalar somriures encara que siguin furtius, sota la mascareta.
Les extraescolars i la dansa i la música i l’esport i el dibuix i el ioga i tot allò que sense pantalla s’olora i es respira millor.
La Diada de Sant Jordi al Mercadal, possiblement el dia més bonic de l’any a la plaça, fora de la Festa Major.
La Setmana Santa reusenca. Perquè tradició no està renyida amb progrés, perquè passió i carrer es donen la mà, perquè venim d’on venim i això no ens ho pot prendre ningú.
La Nit dels Museus. Aquell nou clàssic que sembla que sigui amb nosaltres des de fa tant, que quan te’l prenen et quedes una mica més orfe (encara) de Cultura.
Tants i tants espectacles que enguany ens han robat a cop de virus i d’excessiva cautela. Que la Cultura és i ha de ser aliment per l’ànima i salut per l’esperit.
Així que encarem un any nou, no amb la tradicional llista de reptes; sinó amb tot un seguit de deutes que ens queden pendents d’un 2020 que ja ha passat però ens ha deixat tantes escletxes.
I 2021 abraçades pendents, tantes, que aquestes línies se’m queden curtes.
Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros
Amb la màxima il·lusió faig un pas endavant i us anuncio la meva incorporació a JuntsxCat Reus, de la mà de la Montse Vilella, on m’hi he sentit molt ben acollit pel gran equip que la forma.
Després d’un procés intern amb votacions en llistes obertes i un gran èxit de participació (77,44%) tinc la responsabilitat d’encarregar-me de la Comunicació del partit a Reus, i ho faig amb el gran repte de donar suport a la candidata Laura Borràs en les properes eleccions al Parlament del 14 de febrer.
Amb un fort anhel d’aportar el meu granet de sorra a Reus, i alhora avançar cap a la independència de Catalunya, tot donant suport al President Carles Puigdemont.
Amb tota la passió i l’optimisme.
Reus, 24 de gener de 2021
Jordi Salvadó Rius 