Joan Petit

Fotografia: Olívia Molet al Reus Digital

En Joan era un xiquet de Blanes, el petit de la casa, el coneixien com a Joan Petit. Apassionat de l’hoquei, el practicava a totes hores fins que li van diagnosticar un càncer que a poc a poc va anar prenent-li l’energia, que no la il·lusió. Ja hospitalitzat, des del llit no deixava d’entrenar en l’esport que l’emocionava: amb una petita cullera de fusta jugava a fer gol en un got de plàstic, amb una bola de paper. Malauradament aquell partit el va perdre, però el matx del Joan Petit no va acabar aquí.

La Fundació Amics Joan Petit Nens Amb Càncer va endegar una mena de pròrroga que vetlla per més recursos en oncologia pediàtrica. I la duen a terme d’una manera meravellosa: amb una festa-torneig on 400 nens i nenes d’entre 3 i 6 anys de tot Catalunya juguen el seu primer partit d’hoquei, cada any en una ciutat diferent. Una celebració que comporta una enorme implicació per part d’esportistes, entitats, esplais escoltes, restauradors, empresaris, artistes… que voluntàriament amenitzen la jornada de la canalla.

Mesos abans d’aquest dia inoblidable, la ciutat acollidora organitza tot d’ actes previs que recapten fons per la recerca en càncer infantil, alhora que divulga tant els hàbits saludables com els beneficis de l’esport. 

Dissabte 1 de juny Reus serà la seu del 19è Joan Petit, gràcies a la magnífica entesa de l’Ajuntament de Reus amb el Reus Deportiu. I abans de la data màgica vostès podran ser partícips del conjunt d’actes que els prepararan des de les regidories d’Esports, Salut, Benestar, Ensenyament, Participació i Cultura. Perquè no és un esdeveniment del club esportiu roig-i-negre, sinó que ha de ser una manifestació de la ciutat sencera.

Així que aprofito aquest altaveu i els demano: donin suport al Joan Petit. 

Organitzin vostès també actes en benefici de la Fundació. 

Cedeixin material per la rifa benèfica. 

Recaptin. 

Fem xarxa amb la resta d’entitats. 

Perquè per sort el càncer no guanya tots els partits, però el càncer infantil és encara més cruel. I amb més recursos en la recerca, tots podem marcar-li un gol. Enguany tots som Reus, tots serem Joan Petit. 

Li fem un gol al càncer?

Publicat al Reus Digital el 5 d’abril de 2019

Edició posterior:
El JOAN PETIT REUS 2019 va tancar-se a Reus amb una recaptació rècord de 56.006,96€

20 de març de 2020

Tria VOX

Fotografia: Eco Republicano

Escriure un article mensual sobre Reus pot ser realment angoixant. No per la manca d’idees, perquè si algun defecte destaca a la nostra ciutat és que constantment ens trepitgem els esdeveniments els uns als altres, sinó per haver de triar sobre quin succés escriure. Direm que la programació d’activitats atenent a les agendes de les altres entitats no seria el nostre punt fort, precisament. O que a Reus fem bullir tant l’olla que al final l’agenda esdevé un fogó múltiple.

Tanmateix, aquest solapament d’esdeveniments el patim en totes les vessants, tot i que la cultural n’és el paroxisme, amb dos i tres i quatre espectacles al mateix temps en espais diferents. El súmmum d’aquesta estressant agenda ganxeta es dóna quan fins i tot es solapen els actes d’altres sectors, com passava fa unes setmanes amb dues conferències sobre el món de l’ensenyament: una a la Fundació Reddis i l’altra a la Sala Santa Llúcia. I, a no ser que es digui Carles Pellicer i tingui el do de la ubiqüitat, el bon reusenc es passa el dia valorant si acudir a un esdeveniment o millor assistir a l’altre. Triar. I d’això van les meves lletres avui. De triar.

Perquè s’acosten les eleccions municipals i plana la possibilitat que per primera vegada la dreta més dura arribi a assolir la vara  de l’alcaldia. Una dreta que vol impedir el dret del poble català, i per tant del reusenc, a decidir què en vol fer del seu propi destí. Seguir lligat al Reino de España o provar sort en una República Catalana, que com deia el Mosso de moment “no existe, idiota”. En tot cas és una decisió que ha de prendre (o hauria de fer-ho) el mateix poble interessat. Però no acaba aquí la cosa. Amb una hipotètica alcaldia taronja començaria l’espanyolització de l’escola catalana. O perdria importància el nostre seguici (comptin vostès amb els dits d’una mà quants d’ells formen part d’aquestes iniciatives festives). Tot i que ben mirat potser el salvaríem amb una renovada “actuación de lucimiento con el león, el basilisco, el dragón y los chiquillos de Reus” (i ja que s’hi posen, almenys que n’escurcin la durada, si us plau).

És per això que, donat que la històrica divisió de les esquerres i el sobiranisme continua en la seva dinàmica, ara potser va sent hora que les dretes es trenquin també com sabem fer tan bé els indepes i els de l’esquerra en general. Que ells també hagin de triar. No els ho posem fàcil, partim-los el vot i que la Llei d’Hondt faci la resta. Impulsem VOX REUS. I si convé que algú faci com va fer en Pellicer en la primera campanya de la CORI i els pagui els cartells per poder així debilitar els partits rivals. Fem-los triar. 

O CAJA O FAJA.

VOTA VOX, PORQUE EN REUS ENGANCHAMOS. 

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Ballarina

Fotografia: Canal Reus

Hi havia una vegada una xiqueta que ballava com els àngels. Tothom admirava els seus grand jetés, els seus battements… i l’animaven a mostrar el seu art per tot arreu. Havia de volar lluny. El seu pare, que era de Reus, li transmetia els valors de la dansa: la disciplina, l’esforç, l’exigència. Era evident que la personalitat de la nena també tenia arrels a Reus: amestralada: genïuda, tossuda, escolpida amb el més pur ADN ganxet.

Ballava i ballava, i despertava admiració per allà on volaven les seves sabatilles de puntes. Dansava i dansava, i entre fouetté i fouetté, molt ràpidament va ser cridada a l’Scala de Milà. Girava i girava, i el voleiar del seu tutú va meravellar l’Òpera de París. Els somnis esdevenien realitat i la seva figura brillava a la Ciutat de la llum. Primera ballarina! Aquella noieta, mallorquina però que exercia de reusenca i feia bandera del poble de la rosa, era la figura més important de la dansa, tant que els impressionistes van voler representar la seva màgia en els seus quadres. Degas, Manet, Renoir… dibuixaven arabesques amb aires de mestral. Passaren els anys i la jove dehessa del maillot, respectada i estimada a París, va esdevenir una velleta estimada per tothom. Professora de dansa amb caràcter vitalici al Conservatori de l’Òpera de París. Morí allà. Encara la recorden. Encara l’estimen. 

I així acaba la història de com una xiqueta va passar de practicar els tendus en una barra de ballet on amb prou feines hi arribava a esdevenir un referent mundial en el lloc més alt del món de la dansa. 

Però no. Certament aquest no és el final del nostre relat. Al cap d’un temps a Reus, el seu Reus estimat, el seu nom va començar a brillar. Tard però entre espurnes i guspires, Roseta Mauri va acabar sent un referent a la ciutat. Un carrer. Un institut. Un Premi Internacional de Dansa convocat per la Fundació del Teatre Fortuny. Un Premi-Beca que l’Associació de Professors de Dansa de les Comarques de Tarragona organitza, tot just aquest mes de gener, per encoratjar les petites Rosetes Mauri a seguir les seves passes. Un llibre dedicat a la seva persona, a sis mans, a càrrec de la Maria Lluïsa Amorós, la Teresa Llorach i la Carme Puyol.

I així fou com el talent reusenc fou finalment reconegut. Passarà igual amb Joan Magrané? Ramon Ferran? Pere Calderó? Josep Maria Guix? Jaume Amenós? El temps, i els nostres polítics, diran. I conte explicat, encara no ha acabat.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Fum, fum, fum

Imatge: Lluís Serra Pla - Domesti-K

A vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum.

A vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum,

han sortit com a bolets tanques i obrers, tanques i obrers;

la resposta és ben senzilla: hi ha eleccions en quatre dies!

Fum, fum, fum!

Venen les municipals, fum, fum, fum.

Venen les municipals, fum, fum, fum,

i corrents tots els partits van a fer taules de treball:

Escola, salut, cultura… i en uns mesos tot s’atura.

Fum, fum, fum!

Aquí a baix a Mas Iglesias, fum, fum, fum. 

Aquí a baix a Mas Iglesias, fum, fum, fum

portem cinc anys ben brutets i molt fosquets, i molt fosquets

i ara ens tapen una bassa, per fer rumba catalana.

Fum, fum, fum!

Qui dirà més gran mentida? Fum, fum, fum.

Qui dirà més gran mentida? Fum, fum, fum,

ja remuguen Ciutadans, amb poc cabal, amb poc cabal,

“a l’escola catalana no hi fan llengua castellana!”.

Fum, fum, fum!

Anem molt de solidàries, fum, fum, fum. 

Anem molt de solidàries, fum, fum, fum,

però no juguem partits benèfics de La Marató.

Després fem amb Ciutadans Consells d’Administració.

CUP, CUP, CUP!

Passin unes santes festes, fum, fum, fum.

Passin unes santes festes, fum, fum, fum.

Faci fred, facil calor, volguts lectors i subscriptors,

Passin el Nadal molt bé, ens retrobem al gener!

Fum, fum, fum!

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Mort (sobre el dol perinatal)

Foto: Olívia Molet - Diari Més

Per moltes hores que li robem al dia, malauradament no tenim el do de la ubiqüitat. Voldríem ser, de cos present, en molts més esdeveniments del nostre Reus hiperactiu, i alhora voldríem formar part, de cor estant, en moltes més entitats del nostre Reus associatiu. 

Però creguin-me si els dic que aquests dies m’he assabentat d’una entitat a la qual cap dels seus membres n’hagués volgut signar el formulari de pertinença. Es tracta de Dol d’estels, una associació creada pel Carles i l’Anna, una parella que va perdre un dels seus fills abans que el petit Martí pogués ni tan sols acabar el període de gestació. Dol d’estels és, doncs, un Grup d’Ajuda Mútua que pretén acollir i acompanyar a les famílies en el dol de la seva pèrdua, conscienciar a la societat de la realitat de la mort gestacional. I emociona saber que hi ha qui, un cop superat el dol perinatal (si aquest mai s’arriba a superar), bolca les seves bones intencions en ajudar l’altri. El món és ple de gent magnífica, i a Reus en tenim grans mostres. Prenguem exemple del Carles i l’Anna, perquè com es diu a la pel·lícula Coco “Només es mor quan s’oblida”. Sí, fins i tot als petits que no han arribat a néixer, si és que néixer es pot delimitar en un punt de l’espai-temps. 

Precisament sobre la mort gestacional, el dol perinatal i l’acompanyament a les famílies en aquests moments de pèrdua tan durs i sovint incompresos per la resta de la societat, els cementiris de Cervera i Calaf han estat pioners. En aquest novembre de Tots Sants els seus respectius Serveis Funeraris han creat un espai dedicat a aquestes criatures que moren durant els mesos de gestació i que, en molts casos, no poden ser enterrades. Cridem des d’aquí a les autoritats de l’Ajuntament de Reus en general i als Serveis Funeraris en particular, a què en prenguin nota urgent, com ja sembla estan fent a Tàrrega, Manresa i Sant Cugat. No ha de ser una gran inversió. A més, la podríem finançar, per exemple, amb els ingressos que el mateix Ajuntament està obtenint amb la publicitat que aquests dies veiem als autobusos municipals, publicitat de MÉMORA, la màxima competidora dels Serveis Funeraris Municipals. Si és que fins i tot de la mort en surten situacions, com a mínim, còmiques. Riem, carai. Per no plorar.

I perquè la mort no sigui un tabú creiem que són genials les iniciatives que obren el Cementiri a la ciutadania. Com el Concert per al record que du a terme la Banda Simfònica de Reus, o les visites dramatitzades nocturnes que enguany celebren el 10è aniversari a càrrec, magistralment, de La Gata Borda. Si de cas un altre dia ja parlarem de com aconseguir entrades per a aquestes visites… i no morir en l’intent.

Dues recomanacions literàries

Foto: Cadena SER Reus - Ràdio Reus

Déu me’n guardi de fer també de cronista literari, però el sentit de la justícia i el cor em demanen que els parli de dos llibres en concret, que m’han tingut totalment absort en la seva lectura.

I com que som a l’octubre començo pel que van editar la Txell Granados, l’Agnès Toda i l’Aureli Ruiz: L’1 d’octubre a Reus. El dia que vam abraçar la llibertat. Un compendi de textos i il·lustracions on diversos ganxets ens van narrant les seves experiències durant aquella jornada que tots guardem a la nostra memòria, a les nostres entranyes. Alguns dels relats s’han hagut de publicar sota un pseudònim, ja que la informació que aporten podria posar en perill judicial al seu autor, i ja sabem tots com n’està la justícia de justa, darrerament. D’altres escrits fan caure la llàgrima a raig, com el cas de la Tere que ens narra com va a votar per la memòria del seu avi. També hi trobem textos que malauradament han de ser escrits des de l’anonimat perquè el seu autor no és ni més ni menys que un agent de la llei, qui ens narra les reunions prèvies dels cossos de policia i el desenvolupament de la jornada des del punt de vista d’algú que du una porra al cinturó. L’Elisabet que ve d’Itàlia per votar, la Carlota que ho fa des d’Amsterdam… un llibre que ens demostra com de valent és un poble. Com d’orgullosos ens hem de sentir. I que els tenim ben posats.

De rabiosa actualitat tenim un personatge, l’Ariel Santamaria, que tot i que va publicar el seu llibre Memòries polítiques per Sant Jordi, darrerament ha estat omnipresent en aquest món de Reus tan actiu. En una setmana l’hem pogut veure en acció quatre cops. A la Plaça de la Llibertat per les Festes de Misericòrdia. A continuació, dos dies seguits al Mercadal: primer en la flashmob organitzada per Reus Deportiu i el Centre de Lectura, al voltant del seu Tots som de Reus. I el dia següent, emmarcat dins la festa del 20è aniversari de Canal Reus, on va protagonitzar un suggestiu duet amb en Josep Baiges. Finalment, una brillant aparició al FAQs de TV3, coreografia d’Elvis inclosa. El llibre de l’Ariel, imprescindible si s’és aficionat a la política local o es té curiositat per les clavegueres de la ciutat, ens dibuixa sense cap pudor l’experiència del nostre Elvis com a Regidor de la CORI. Un repertori de records que ens transcriuen les converses privades de l’Ariel amb en Carles Pellicer o en Lluís Miquel Pérez, on diguem que el sentit de la privacitat de les confessions entre dues persones no queda massa ben parat. O el capítol on el lector passa vergonya aliena quan ens narra com al sopar dels Gaudí-Gresol el deixen marginat, sol en una taula parada per a vint comensals. De debò, enganxa.

Confesso (sobre la Festa dels 20 anys de Canal Reus)

Foto: Tjerk van der Meulen

Confesso que portava 3 mesos i escaig dormint malament, amb idees i dubtes constantment fent-me ballar el cap.
Confesso que va haver-hi moments en què pensava que potser el projecte era massa gran per a mi.

Confesso que, a mida que sorgien els problemes i ens queien alguns artistes, em feia més fort i tenia més clar que ens en sortiríem.
Confesso que m’ha encantat retrobar-me amb els companys de la Banda Del Magatzem (i d’Actor Secundario Bob) 15 anys més tard.

Confesso que he vist a gent molt jove treballar com a professionals amb llarga trajectòria.

Confesso que he vist a professionals amb llarga trajectòria treballar amb l’energia i la il·lusió de la gent jove.

Confesso que amb la Carlota Martí com a companya de direcció i organització ja se’ns podia enfonsar el planeta Terra, que plegats trobaríem com redreçar-lo.

Confesso que m’emociono quan torno a veure el vídeo de l’espectacle.

Confesso que, amb passió, tot surt endavant.

MOLTES GRÀCIES A TOTHOM QUE HA FORMAT PART D’AQUEST ESPECTACLE DELS 20 ANYS DE CANAL REUS: personal de la tele, artistes que heu participat, públic que heu omplert el Mercadal.

Fotos de Tjerk van der Meulen:

I riurem. El meu 1-oct

Relat inclòs al llibre L’1 d’octubre a Reus. El dia que vam abraçar la llibertat

Un combat de boxa. Un púgil li engalta un ganxo al seu contrincant. Aquest cau a terra. No se’l veia venir. Havia estudiat força la tècnica del seu rival: el joc de cames, les fintes a l’esquerra, el recurs dels cops al fetge… però mai s’hagués esperat un ganxo com aquell. Tot i estar preparat per entomar-lo, tot i el dur entrenament, aquell cop el va fer caure a terra. Un, dos, tres, quatre, cinc nombres el jutge aconsegueix comptar fins que es torna a posar dempeus. Sempre es torna a aixecar, sempre. Però aquest cop és diferent. El rival aquesta vegada ha picat massa cops baixos, ha jugat amb la pressió de l’àrbitre a favor, ha anat pel darrera colpejant on les normes no ho permeten. I aquí el tenim. Aixecant-se estabornit. Encara grogui. I pam! Li’n cau una altra, aquesta directa a la costella, que el deixa sense aire. Un reguitzell de cops, a ritme lent però constant, van caient com si d’un ritme tribal es tractes. Pam, pum, pam, pom. Les nates van venint d’on menys se les espera. I encara no sabem com acabarà el combat.

Un concert de rock. Els acords d’una balada comencen a sonar. El públic s’agafa de les mans. O les fa servir per agafar el mòbil i fer llum a mode d’encenedor. Ja no es fuma als concerts. La melodia de la tornada ressona per tots i cadascun dels caps, dels cors de l’entregada audiència. Pell de gallina. Tot el recinte esborronat en una catarsi col·lectiva. Una sola veu, feta de centenars de timbres diferents. Grans, petits, avis també, entonen la cançó talment com si fos un himne. Som un tot. Som una tribu. Pam, pum, pam, pom. La bateria entra amb els accents precisos que fan arribar la cançó a l’apogeu. Ens ho creiem. Som al Cel. Que duri per sempre aquest instant. I és aleshores quan aquell so d’acoblament ens agafa per traïció, ens ataca les oïdes amb l’agut més estrident i punyent que podríem aguantar com a éssers humans que som. Maleïts acoblaments de so. Coi d’altaveus. Els sons estridents que el tècnic de so és incapaç de controlar van venint d’on menys se‘ls espera. Fan mal. A l’orella primer, però el dolor s’escampa per tot el cos. Mans al cap, ulls tancats, cares d’esglai. I encara no sabem com acabarà el concert.

Aquest és el meu 1 d’octubre. Aquests som els catalans. Un dia que guardarem a la retina la resta de les nostres vides, tot i que a dia d’avui és un record d’aquells que se’ns esborren i difuminen i desdibuixen perquè encara estem en estat de shock. Sí, i és que ens plouen garrotades dia sí dia també. Des d’on menys ens pensem. Amb els àrbitres mirant a un altre costat o fent-se els suecs. Querido agente de la Benemérita que quizás lea esto, observe el detalle por mi parte de no usar la expresión “fent-se l’orni” para no dificultar su traducción, un saludo. Perquè els catalans som així. Entomem i rebem i somiem i caiem. Però sempre ens aixequem. Sempre. No hi ha pallissa que pugui fer-nos callar. No hi ha acoblament que ens faci perdre l’esperança que sonaran notes millors.

I quan encara no tenim clar què carai va passar el nostre 1 d’octubre, aquell dia que tots vam començar amb il·lusió i rialles i que a mida que ens anàvem assabentant dels fets va anar transmutant-se fins acabar en indignació. I entre mig, tot un ventall de sentiments: Impotència. Ràbia. Estupefacció. Pena. Por fins i tot. Dolor al cor els uns i al cos els altres, que a Reus no vam rebre però encara ressonen aquells cops de porra per la tele com si els rebéssim naltros.

No, avui no escriuré sobre la meva experiència en el vot familiar. Tampoc en la defensa del Rosa Sensat, on vam exercir el que creia que era un dret reconegut per tothom, la votació. Creia. Crèiem. Ingenus. Tampoc l’anècdota de tornar a la tarda al mateix centre per defensar aquest vot, i que em confessessin que al matí es sospitava en veure’m que era un agent de la secreta. Otro saludo. Por cierto, ciertamente tiene que dar rabia que se destinen tantos fondos a confiscar urnas y que la ciudadanía, sin oficinas de inteligencia ni agentes venidos de Villanueva de Arriba (España) les cuele urnas por delante y por detrás, por izquierda y hasta por la derecha, justo esa derecha que parecía que tenían tan ultradominada.

I com aquell boxador estabornit, com aquell públic esclafat, l’1 d’octubre esdevindrà d’aquí un temps, anys potser, un dia de record agradable. Perquè possiblement quedarà com el dia en què la ciutadania va passar per davant dels polítics. El dia del poble. Aquest dia ja arribarà. No sé quant trigarà, però avui encara és aviat. Fa mal. Ja ens lleparem les ferides, ja vindran temps millors. Que sempre ens aixequem, sempre. I riurem, riurem molt.

Relat inclòs al llibre L’1 d’octubre a Reus. El dia que vam abraçar la llibertat

Omnium Cultural Baix Camp,2018, edició a cura d’Agnès Toda, Txell Granados i Aureli Ruiz

Un reconeixement ple de granets de sorra

Foto: Pol Benach

Els deia en una entrada anterior del blog que el passat mes de juny vaig tenir l’oportunitat d’organitzar el Partit per la igualtat al Reus Deportiu. Un encontre que barrejava jugadors masculins i femenins d’ OK Lliga juntament amb uns quants veterans. Una de les bogeries que de tant en tant em passa pel cap i que al Club, m‘accepten, potser de manera temerària. Com per exemple muntar una flashmob al Mercadal amb el Centre de Lectura i l’Ariel Santamaria, o portar gratuïtament un espònsor a la samarreta del primer equip (Fundació Bara)… fet que va acabar sent recompensat amb el Premi Esport i Ciutat als Valors esportius 2017.

Doncs bé, precisament gràcies a la impagable ajuda del Javier Sama i el Toni Sánchez organitzant els equips, la resposta de tothom va ser un gran èxit. Com mai abans s’havia vist en esport sènior, homes i dones van competir en igualtat en un matx ple de rialles i bones jugades per part de tots els jugadors i jugadores. L’arbitratge simpàtic d’en Micky Alemany i la gràcia dels speakers Jordi Munné i Martí Ferré van ser la cirereta del pastís, regat amb els regals que ens van oferir altruistament els amics de Vermuts Miró, Cingles Blaus i les Regidories d’Esport (Jordi Cervera) i Participació i Igualtat (Montserrat Flores). Un treball d’equip amb els homes-miracle de la casa (Toni Ferré, Pol Benach, Artur Cabré i Xavier Fort) que ha vist reconegut als Premis Esport i Ciutat, un any després de recollir l’anterior, i també pels Valors de l’esport..

Així que aquest divendres vaig tenir l’honor de recollir en nom de tots ells el guardó que premiava aquesta iniciativa. I tot just ara, que falten uns dies perquè arribi la data en què vam perdre el papa tot just fa 3 anys, m’emociona pensar que segueixo amb la seva tasca de Directiu al Club de la seva vida, i que deu estar molt orgullós que m’hagin nomenat Vicepresident del Reus Deportiu del seu cor. Gràcies, doncs, a tots i totes que vau aportar el vostre granet de sorra per a aquest Partit per la igualtat.

Aprofito per felicitar als altres membres del Club que van rebre un reconeixement als seus mèrits esportius. Meri Prat (al capdavant del Patinatge Artístic Juvenil amb les actuals Campiones territorials, de Catalunya, Espanya i Europa, que es diu aviat). Javi Sama (esport base, on els valors passen per davant de la competitivitat). Ramon Giral (hapkido, formant campions i futur campions des de ben petits). 

A tots valtros, Meri, Javi i Ramon: MOLTES FELICITATS… i si us plau no marxeu a Portugal!

😉

Passi-ho bé

Foto: Fabián Acidres - Reus Digital

Tot just acabada la Festa Major de Sant Pere i tenint com a veïns de pàgines al Pregoner i el Tro de festa no em perdonaria mai l’oportunitat de no reflectir el meu punt de vista sobre tot plegat, així que permetin-me.

Sobre el Pregoner? Un Xavier Graset impecable amb un discurs que el va coronar amb honors com a un RTV (de Reus i També de Vila-Seca), que aquí d’etnicismes i de mirar genealogies no en som gens. Excel·lent en la forma, explícit en les reivindicacions, exacte en les referències històriques i exercint de periodista i de còmic amb aquell punt tan Graset que sempre és un plaer escoltar. 

Sobre la polèmica? El numeret de Ciudadanos i PP interrompent el Pregó a la meitat? Estarem tots d’acord en què deixar els escons buits és legítim, tot i que de mal gust. També convindrem que aquells escons pertanyien als seus partits i ningú té dret a ocupar-los amb llaços grocs, per legítima que en sigui la reivindicació. Però allò imperdonable és pertorbar el parlament del Pregoner per retirar-los. Hi havia maneres i moments molt més discrets i elegants, senyores Compte i Labrador, i amb la seva entrada van perdre de sobte tota la raó que podrien tenir. A tot això, algú ha vist mai els Regidors de PP i Ciutadans formant part d’algun element festiu? És tot just ara que no se senten seva la Festa o ho ha estat sempre? Cap d’ells fent castells, de diable, ball de bastons o amb cap animal del bestiari, i ara de sobte no se senten seva la Festa?

Sobre en Josep Baiges i el Tro de festa? Una sorpresa gens sorprenent. Ja ho déiem el mes de gener en aquesta mateixa secció, demanant un #anyBaiges que la Comissió de Protocol ha tingut a bé de reconèixer. Enhorabona i gràcies a tothom que hi ha tingut a veure, s’ha fet justícia poètica. Karma ganxet. 

Sobre la Festa? Cada cop més gran. Una munió d’elements i persones al darrera. Uns elements del Seguici en creixement i amb salut de ferro, amb noves generacions garantides. Amb propostes joves que ja han esdevingut clàssics, com la Nit de fer l’Índiu o el Tomet de Sant Ganxet. Amb moments que potser caldria escurçar, com l’actuació de lluïment i els seus homenatges endogàmics. Amb un Dames i Vells del també veí de pàgines Antoni Veciana que enguany ha incorporat un nou personatge tristament brillant.

Tenim Festa Major per molt de temps. Arribi qui arribi al Consistori el proper mes de juny. Que la Festa serà sempre nostra. Dels ciutadans de debò. La Festa, per qui la viu. Passi-ho bé i fins l’any que ve.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros
Create your website at WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: