Sobre en Fito Luri, perquè estem vius

Em considero una persona força activa a les xarxes socials, si bé també és cert que no acostumo a compartir-hi massa informació personal, i menys encara les vivències interiors que m’inquieten o emocionen en el dia a dia. Però feia temps que tenia l’anhel de compartir algunes reflexions que no vull que arrelin soles dins meu, així que amb l’any que engeguem he decidit incorporar un blog a la meva web www.jordisalvado.com , i no se m’acut una millor inauguració que despullar els sentiments que darrerament he viscut a flor de pell, tot preparant el proper disc en directe d’en Fito Luri.

Com a reusenc apassionat per la cultura local, tocar al Teatre Bartrina (o actuar-hi, tot i que per manca de temps ja fa uns anys que vaig aparcar la vessant d’actor) sempre em genera molt de respecte. Però si a sobre ja saps a priori que les entrades s’han exhaurit i hi haurà un ple de gom a gom… aleshores ja entra en joc també un plus de vertígen. D’altra banda, la gravació d’un disc evidentment també imposa força, i si a sobre aquest disc s’enregistra en directe, on no es poden corregir els errors i t’ho jugues tot a una sola carta… no ens enganyarem, el cangueli ja augmenta de manera exponencial.

Però aquesta vegada no n’hi ha cap, de pressió. M’explico: ja fa uns 20 anys que tinc la sort de conèixer en Fito Luri, el qual em va posar la pell de gallina només amb la primera nota que va cantar al meu costat. Ho vaig explicar ja a l’escenari del Bravium Teatre el dia que vaig tenir l’honor d’entregar-li al mateix Fito un dels Premis Enganxen (avui Premis Amenós, una canvi de nom magnífic), fantàstica iniciativa de l’incansable reusenquista Josep Baiges. Com ja sabeu aquests darrers mesos en Fito ens ha tingut amb l’ai al cor, més encara a les acaballes de 2014, quan l’estimat Jaume Amenós ens ha deixat tan tocats baixant el tel·ló per darrer cop. Però quan el sentireu cantar, ja sigui el diumenge al Bartrina, ja sigui escoltant el disc d’aquí a uns mesos si Déu vol, ai quan el sentireu cantar! Estic convençut que us emocionareu com encara ho faig jo a la bateria quan als assajos veig i sento que en Fito és aquí, que no ens el prenen, no. Que aquesta malaltia que a alguns ens toca tant (massa) de prop, que ens ha entristit els darrers dos mesos i que tant de mal ha fet a la Cultura de Reus… aquest maleït càncer ara i aquí no hi té cabuda. I a vosaltres la pell també se us posarà de gallina com em va passar fa 20 anys i com encara visc als assajos.

Així que diumenge no viurem ni un concert, ni una gravació, ni vertígen ni respecte. Cap pressió. Diumenge cantarà. Cantarem. Cantareu tots en una celebració a la vida. Perquè som vius. 

Així de senzill, vius.

Create your website at WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: