Mirar-se el melic

Foto: Pinterest

Ens ho diuen sovint: a Reus ens mirem molt el melic. I no seré jo qui ho negui. Aquesta postura mig de ioga mig de ganxet contorsionista sense torticoli, la de mirar-se el melic, vindria a ser un posat tan nostrat com el de fer l’índiu.

I és que a Reus som capaços de tenir tres gales d’entrega de premis on es reconeix l’excel·lència de destacades personalitats i institucions locals. Dels Gaudí-Gresol als Imprescindibles de Canal Reus TV, passant pels Amenós als que més enganxen del blog El Món de Reus. Per cert, uns guardons els Amenós, que tant de bo no duessin el nom del mític President del Bravium Teatre. Això voldria dir que encara el tenim aquí, fent-nos somriure. Però la vida (i la mort) ja ens les donen aquestes bufetades, i per sort hi ha persones com el veí de pàgines de la Revista NW, en Josep Baiges, que vetllen per mantenir viva la memòria dels ganxets.

D’altra banda, però, a Reus som uns extremistes. Fins i tot gosaria dir que un pèl bipolars. Perquè mentre practiquem l’onanisme reusenc (o xovinisme ganxet, que deia aquell, amb certa dosi de mala bava) ens descuidem de cuidar alguns detalls. Només així s’entén que la gala de presentació de Reus com a Capital de la Cultura Catalana la presentés una actriu… lleidatana. Ep! Res contra la Txe Arana. Un referent. Però en la mateixa mesura que l’admiro no li trobo cap lligam especial vers la nostra ciutat, on precisament si d’alguna podem presumir és d’actors i actrius i locutors i radiofonistes i veus de doblatge i periodistes i presentadors i comunicadors de traca i mocador. No és un “primer els de casa”, Déu me’n guardi d’acostar aquestes línies al discurs d’un Anglada o un Le Pen. Però, tenint aquí mateix un producte de proximitat de cinc estrelles, cal recórrer a la importació? Aquí ho deixo.

Un altre exemple. Musical i punyent. Els cantautors Joan Masdeu, Miquel Vilella o Fito Luri llueixen la bandera de la ciutat a les seves interpretacions. Reus als seus peus, i per molts anys seguim-los esguardant! Però si sortim de l’àmbit del pop i ens endinsem en la música clàssica, patapam! Compositors com els mestres Joan Magrané o Josep Maria Guix recorren el planeta presentant les seves obres, recollint distincions… mentre a Reus mai no ha sonat la seva música en directe. Sort en tenim de la Banda Simfònica de Reus o de la Cobla Reus Jove. Aquestes dues agrupacions sí que veuen reconeguda la seva tasca musical en l’àmbit de la música no comercial. Com ha de ser. Tenim, doncs, una tasca pendent amb els compositors locals. Llenço el repte.

I és que els ganxets ja ho tenim això, que ens mirem el melic… i mentre baixem el cap ens perdem l’estrella que ens passa per dalt.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Montse Llussà, la pregonera del somriure dibuixat

Foto: Ajuntament de Reus

En política diuen, a l’hora de pactar, sumar forces multiplica.

En temes d’honor deu passar un fet similar. M’explico:

A la Montse Llussà – n’hi diuen “la veu”, però jo hi afegiria “la rialla” de Catalunya – la veu ganxeta més exportada, li van atorgar l’honor de ser la pregonera de la Festa Major d’enguany. I aquest honor la Montse me’l va traslladar multiplicat, tot convidant-me a formar part de l’original programa de ràdio que es va treure de la butxaca. 

Un programa de ràdio que ha convertit un pregó de Festa Major de Reus en un format allunyat dels textos habituals, amb trucades d’oïents, anuncis d’AlmendrinaPlim o Gasosa Gili; talls de Radio Reus de Falange Tradicionalista y de las JONS; l’Himne del Reus Deportiu amb la seva 8ª Champions d’hoquei o la música en directe del Fito Luri i un servidor a les percussions. 

Certament en anys anteriors hi ha hagut pregons molt originals: en destaco per exemple el pregó teatralitzat del Col·lectiu de Teatre La Vitxeta de 1993, el pregó amb intervencions de veus populars de Pere Montpeó el 1995, i evidentment el pregó del nostre Jaume Amenós el 2014, amb un text que va ser alhora diversió i comiat, ja que ens deixava orfes del seu humor tot just mig any més tard. 

Però que un pregó es transformés en programa de ràdio? Quina bogeria d’idea! Alguns s’estirarien els cabells? Només la Llussà, prudent i arrauxada alhora, podia parir una idea així. Ara queda a les vostres mans jutjar si va ser una idea descabellada… o de tant en tant un pregó amestralat ens desembulla els cabells (els que en teniu).

En tot cas, permeteu-me que us confessi, jo que sóc tan crític i exigent, que la Montse és una d’aquelles persones que m’enamora. Una debilitat. I que sempre riu. Sempre. Diria que quan va néixer, si li van donar el típic cop al culet, la Montse ja devia riure enlloc de plorar. I mare de Déu com riu! Quasi cada tarda, quan puc escoltar-la a RAC1, espero amb delit que arribi la seva rialla que, de manera automàtica, em dibuixa un somriure a la cara. I ahir la seva rialla es va multiplicar com una tronada.

Perquè sempre comento allò que els homenatges cal fer-los en vida, que cal valorar el talent que tenim a prop. Que si som Capital de la Cultura Catalana i alhora ciutat de ràdio i de veus meravelloses, potser no caldria que la Gala al Teatre Fortuny per inaugurar aquesta capitalitat la presenti… una lleidatana sense vincles especials amb la nostra ciutat.

Per això estic tant content que li hagin atorgat aquest honor de ser pregonera, i des d’aquí dono les gràcies i felicito, perquè quan toca toca i com diuen a missa “cal fer-ho, i és de justícia”, a l’equip de govern de l’Ajuntament que ha pres aquesta decisió. Aprofito també per donar les gràcies al Sr Alcalde per convidar-me a estar al mig de la Plaça durant la tronada, un fet que he somiat moltes vegades i que mai podré agrair prou… ni oblidar. De vegades puc ser canyero, fins i tot sarcàstic… però els papes em van ensenyar a ser agraït.

Llarga vida a la Llussà i el seu somriure!

Reus és Lisboa

Ahir vaig tenir l’honor que em convidessin a tocar al concert de comiat dels fadistes portugueso-reusencs, abans de tornar cap a Lisboa. Què dir d’aquesta nit tan especial?

Va ser un luxe poder compartir escenari amb el maestro Humberto Vicente, excepcional fadista i persona.

Com quasi sempre que miro al costat des del cajón, el meu germà de flamenc Eduardo Sánchez, amb qui comparteixo mitja vida.

El nostre Fito Luri (perquè és una mica de tots naltros), ens va regalar una sorpresa en forma de cançó.

L’Elsa Casanova ens va emocionar, ens va posar la pell de gallina, ens va ensenyar que el fado no es canta: es viu… deliciosa veu!

I què dir del Pedro Henriques, un reusenc d’adopció que ens ha deixat una triple marca: com a porter d’hoquei, com a músic i com a persona, excepcional en les tres vessants.

Ahir el Centre d’Art Cal Massó va ser Lisboa.

I ahir uns quants reusencs vam decidir que les properes vacances seran a Portugal.

Molto obrigado, Reus és Lisboa.

Talibans de l’espardenya i altres conspiranoics

Per primera vegada l’Assemblea Nacional Catalana ha posat una caseta a la Feria de Abril de Catalunya, i vam tenir l’honor d’anar-hi a tocar amb Alquimia Flamenco, una de les 3 formacions convidades en aquesta 1ª edició.

(Nota mental: una vegada més es valora més l’art fora de casa que no pas aquí mateix. Potser pèrquè donem més estatus als artistes que són de fora i surten a la Teletrès que no pas els que tenim més a l’abast, que ve a ser una variant del mateix).

La qüestió és que ha estat una decisió polèmica, i molts s’han posat les mans al cap. En primer lloc els conspiranoics que veuen fantasmes i persecucions nazindependentistes (sic), dient que això és una burda utilització del segment castellanoparlant per tal d’arreplegar vots pel Sí. Però encara és més sorprenent la indignació per part dels talibans de l’espardenya i la sardana, pels quals el flamenc i tot allò que faci olor a espanyol és sinònim d’enemic.

Torres i Bages deia allò de “Catalunya serà cristiana o no serà”. Permeteu-me el sacrilegi d’evolucionar-ho per un “Catalunya serà multicultural o no serà”. Perquè mentre hi hagi a qui li sobti que l’ANC estigui present a la Feria de Abril, mentre hi hagi qui no entengui que el flamenc també forma part de la cultura catalana… hi ha molta a feina a fer.

Catalunya som tots, els que xalen amb Gertrudis i els que volen amb Miguel Poveda. Els que es lleven amb un bon dia i els que van al llit amb un buenas noches. Els llèpols de la crema catalana i els de les torrijas. Perquè o hi som tots o no cal que hi anem.

Publicat al Diari de Tarragona el 4 de maig de 2017

Creu de San Jorge

Com no podia ser d’una altra manera, vagi per endavant la meva felicitació més sincera al Club Natació Reus Ploms per la Creu de Sant Jordi que acaba de rebre. Enhorabona per la tasca feta i pel centenari ja que hi som. Per molts ays!

I si bé aquest guardó al Club esportiu albinegre estava més que justificat, s’ha anunciat una altra Creu de Sant Jordi que m’ha deixat de pedra. Carme Chacón, Carmen, fora de Catalunya. Perquè això de canviar de nom en funció d’on ets no ho he vist mai del tot clar. Jo sóc en Jordi aquí i a la Xina popular, que deia en Carod. Quan vaig a tocar flamenc envoltat de castellanoparlants segueixo sent el Jordi, no el Jorge, faltaria més. En canvi sempre m’ha sobtat aquesta capacitat que tenia la Chacón de mutar el nom en funció de la ubicació. Imagino que el mòbil li devia enviar alguna notificació a l’estil “Ep, que avui passes Despeñaperros, toca posar la N” o “Ocu, ja has traspassat l’Ebre, ja pots treure la N”.

Però no me’n vull anar per los cerros de Úbeda, que ara no toca. La mort sobtada de la Chacón ha estat un trasbals d’aquells que ens deixa de pedra, incrèduls. Que ens fa pensar en un petit de 8 anys que queda orfe i que la vida és curta, massa curta, i que cal exprémer-la abans que ens la prenguin.

I tot seguit em ve la reflexió: lamentant la seva pèrdua, sentint el seu traspàs… calia una Creu de Sant Jordi a títol pòstum? De debò que hi ha justificació? Entenc que un premi a títol pòstum és un guardó totalment justificat que en vida s’hagués hagut de donar, però malauradament no hi hem estat a temps. De debò l’haguessin premiat amb la Creu de Sant Jordi, en vida, a la Carmen?

En tot cas, i com sempre dic els premis cal donar-los en vida, els homenatges els hem de fer als vius… i mestres tant espero amb delit la Plaça per l’Amenós i que a Reus tinguem un gest amb el Josep Baiges. El nostre Josep. 

Que si li dieu José ni es giraria.

Publicat al Diari de Tarragona el 15 d’abril de 2017

Carrer d’en Vilar

Això de tenir un pares multitasca em feia passar de petit moltes tardes a la botiga dels meus avis, la Tintoreria Catalunya, al carrer Vilar. Per arribar-hi hi havia dues parades obligades. La primera era la pastisseria La Vienesa del Carrer Major, amb aquelles ensaïmades que encara avui no he aconseguit igualar enlloc. Bocinets de núvol amb gust de sucre. I tot seguit rumb cap al quiosc de la Plaça del Mercadal, amb un ventall de còmics per ajudar a passar les tardes. Tardes de jocs al carrer Vilar, de quan es podia jugar al carrer perquè les llambordes avisaven com si fossin sirenes que un cotxe s’acostava. 

Eren jocs de carrer amb els fills dels Queviures Domènech o els de la Clara, la veïna del davant de ca la iaia “Maria Sola”. “Sola” era l’adjectiu que em vaig empescar per distingir l’àvia de la besàvia, que també es deia Maria, i a qui vaig batejar com a iaia “Maria Vella”, per raons evidents.

La tintoreria estava al mig del primer tram de vorera, just al costat de l’actual Casa dels Clicks, i els límits del joc al carrer estaven perfectament definits: la frontera per l’esquerra era la botiga de llavors de la Vídua Giró, avui el restaurant La Giberga. Per la dreta, el llindar eren els Queviures Domènech, local que amb els anys ha esdevingut L’Orangette. D’aquí, prohibit passar. En aquelles tardes ocioses, de tant en tant visitava la perruqueria de la Manette, una encantadora franceseta que treballava tot just davant de la tintoreria. Mai no vaig arribar a entendre per què les seves clientes llegien aquelles revistes farcides d’avorrits personatges que els ensenyaven casa seva, quan podien estar viatjant entre apassionants històries de Súper López o el Tío Gilito, com feia jo. 

Aquest és el meu record del carrer Vilar, un record molt present d’un carrer que recorro sempre que vaig sol i he de creuar Reus. De fet, no el recorro, aquest carrer. El passejo gairebé amb els ulls tancats i amb regust d’ensaïmada. 

Publicat a la NW REVISTA DE REUS de febrer de 2017

La memòria dels ganxets

Una plaça per l’Amenós i un reconeixement pel Baiges
Foto: Xavi Jurio al ReusDigital

Vagi per endavant que aquestes línies seran RTV, molt RTV. Vaja, d’aquelles línies endogàmiques que als Reusencs de Tota la Vida ens supuren de tant en tant per tal de complir aquella quota d’egocentrisme local que el cos ens demana. Els ganxets ja ho tenim, això.

I és que a banda d’endogàmics, associatius i propensos a fer capelletes sobre la fenya dels altres… els de Reus ens caracteritzem també per tenir bona memòria. I no em refereixo a la memòria d’elefant, tot i que precisament a Reus els elefants negres han tingut els seus titulars. Parlo de la memòria sentimental, de la memòria que pretén donar reconeixement a tots aquells que han treballat per la ciutat, de manera altruïsta, per amor a l’art (o a la nostra rosa).

Justament aquests dies en tenim una bona mostra d’aquesta memòria selectiva, en el millor dels sentits. En Jaume Amenós, el President del Bravium que va fer d’aquella casa una au Fènix que és visita obligada en la cultura local, hagués complert 74 anys. Malauradament aquest aniversari no el vam poder celebrar, però esborronava entrar al seu perfil de Facebook i corroborar que, no tan sols no l’hem eliminat dels nostres contactes, sinó que vam ser tants i tants aquells qui vam passar per a dedicar-li unes paraules. A felicitar-lo o simplement fer-li una clucada d’ulls. I no és bonic això? A falta que l’Ajuntament li dediqui alguna plaça o carrer (i ja fa tard, molt tard), el perfil de Facebook de l’Amenós ha esdevingut la nostra plaça particular on retre-li memòria.

I parlant de places, justament ahir el mesurador de RTVs va estar a punt d’explotar a la Plaça del Prim, on va tenir lloc la gala Imprescindibles de Canal Reus TV. Una gala que amb poc temps de vida s’ha convertit ja en un clàssic i, em perdonareu que tiri de tòpic perquè és una evident redundància… en un esdeveniment imprescindible a Reus. Tan imprescindible com la gala dels Premis Amenós Enganxen. Justament un altre acte de reconeixement als reusencs que més donen, en el sentit literal de la paraula, per la nostra ciutat. Un acte que ja en el seu nom certifica que això de la memòria a Reus és molt nostre. I és que al Josep Baiges, mai no se li podrà fer prou justícia per tot allò que pareix constantment per mantenir viu el reusenquisme. 

No només tenim memòria, sinó que aquesta és selectiva i l’aprofitem per treure el millor de naltros, i crec que aquests tres exemples en són una bona mostra. Però encara ens caldria exercitar la memòria un darrer cop, i finalment tirar-ho endavant, d’una vegada per totes, i que tots ho veiem per Canal Reus TV:

Una plaça per l’Amenós i un reconeixement al Baiges. 

Article publicat també a Entre naltros (Blogs del Camp)

Reus notícia, en positiu

Foto: Josep Martí Sedó

Nou de cada deu dentistes recomanen una marca. I nou de cada deu vegades que Reus és portada, ho és degut a algun trista notícia. 

No cal anar molt lluny. Acabem de ser portada, capçalera i titular, tres pics i repicó,  degut a la lamentable mort de la senyora del carrer de Santa Anna. Però fa quatre dies ho érem pel desgavell de l’Hospital… i no fa tant que érem la Capital Mundial de les Pròtesis. No vaig més enrere perquè la memòria em falla, coses de l’edat, i les males notícies les esborro, coses del zen.

I en aquesta tempesta informativa del desert, on la sorra se’ns posa a la boca i els ulls, fent-nos un nus a la gola, de tant en tant hi ha algun petit oasi que ens alimenta l’ADN ganxet, aquell reusenquisme que portem a dins, inherent en naltros. És l’oasi dels treballs dels científics que exporten la marca Reus per tot el món. L’oasi del talent dels artistes que fan el mateix amb les seves obres. L’oasi de la suor dels nostres esportistes, que ens abanderen la rosa de Reus per arreu. L’oasi del nostre associacionisme, autèntica marca de ciutat que ens fa tan diferents.

Per això, en aquests dies d’hiperpaternalisme on la feina dels mestres torna a ser passatemps i tema de conversa – poca fenya – serà precisament el col·lectiu docent qui ha tornat a fer de Reus notícia, per cinquè any consecutiu, amb La Gran Nadala. Notícia en positiu, de portada i pitet. De tornar al mapa de les ciutats amb il·lusió i empenta. Aquesta és la notícia que ens agrada llegir al món de l’ensenyament. No la de vagues que desautoritzen la ja lil·liputenca autoritat dels mestres, sinó la d’anar tots a una per fer de La Gran Nadala un acte multitudinari i de ciutat, amb 1.400 xiquets i xiquetes de Primària, que dona el tret de sortida a l’encesa dels llums nadalencs. 

Reus ha tornat a ser bona nova amb la feina dels mil·lers de cantaires, la paciència infinita dels seus pares i mares a casa, els mestres de música, el personal incansable de Canal Reus TV i tota la gent a qui la Regidoria d’Ensenyament aconsegueix fer-se seva en un sol equip: Reus Promoció,  Comunicació, Brigades, Guàrdia Urbana, Creu Roja, Protecció Civil… allò que déiem de l’associacionisme, però exportat a l’àmbit laboral, que d’això d’exportar en sabem molt, aquí. I d’importar també, perquè la música ens importa, l’ensenyament també. I Reus, fins l’infinit.

Article publicat a Entre naltros (Blogs del Camp)

Operacions i triomfs

Coses de la vida, aquest cap de setmana que enregistro la bateria del que serà el proper disc del Fito Luri, és el 15è aniversari d’ Operación Triunfo

Sí, sí. Aneu bé. El concurs televisiu que ens va voler fer creure que ser un artista és qüestió de rebre un parell de classes i apa, a triomfar com la Coca-Cola. Que per a tenir èxit en la música no cal massa esforç ni sacrifici, ni tan sols tenir talent… amb un bon màrqueting ja ho tens tot. Dues classes de com omplir l’escenari. Un parell de notes coreogràfiques. Tres apunts sobre com mirar la càmera. I ja està. Apa. Qui necessita hores i hores de llenguatge musical, assajos inacabables, concerts en antros de mala mort per a curtir-se?

Afortunadament, però, no tothom es va deixar entabanar per aquesta simplificació i es compten amb els dits d’una mà els cantants que han aconseguit romandre en aquest món tan complex, competitiu i d’avaluació continuada que és l’ofici de la música. 

Això sí, naltros seguim a la nostra. I aquest cap de setmana el Fito torna a confiar en mi per a gravar un nou projecte, aquest cop fent el salt amb la discogràfica Kasba Music, amb la mateixa il·lusió que el primer dia i la voluntat d’ensenyar la nostra música al major nombre de persones possibles. Sense triomfs ni jurats. Perquè triomfar no és ser estrella d’una temporada, sinó gaudir el somni de viure cada dia envoltat de música.

En el meu cas, a més, la il·lusió no pot ser més gran. I és que, al fet de tenir la sort de tocar al costat d’uns músics enormes com els que apareixen en aquest disc, li he de sumar un assumpte prou delicat: tot just ara fa 7 mesos que m’operaven de l’esquena. Res senzillet, soldar-me tres vèrtebres amb sis cargols i dues plaques de titani, poca broma. I les expectatives de recuperació pintaven a lentes i ferragoses. Vida normal als sis mesos, esport al cap dun any… però no hi ha res com vèncer límits, ja ens coneixem. 

Així que, sovint amb el disgust de la meva santa dona (no podia tenir millor nom que Misericòrdia) ja fa prou mesos que faig una vida absolutament normal, que faig esport i que puc seguir vivint el somni de fer concerts i tocar la música que m’omple. 

Aquesta cirurgia sí que ha estat una Operación Triunfo i no la mandanga aquella que ens van colar per la tele.

Esports i arts al carrer

Foto: Pol Benach

Darrerament alguns s’amaguen quan em veuen aparèixer pel Reus Deportiu. La veritat és que no m’estranya. I és que quan ens ajuntem amb la Teresa Aguadé de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura ja pot tremolar tothom perquè segur que alguna en tramem. No ho podem evitar!

Ahir, i gràcies a la complicitat de les dues entitats, vam portar als carrers de Reus la cercavila-espectacle ESPORTS&ARTS:

Les arts portades als espais esportius.

Els esports, als espais culturals.

D’aquesta manera, enmig del carrer Major, al rovell de Reus, vam poder gaudir d’un espectacle de gimnàstica rítmica que va continuar al hall del Centre de Lectura amb una exhibició de patinatge artístic. Al so d’un quartet de flautes travesseres les patinadores van donar pas a la dansa que ens va delectar a la Biblioteca del centre, i tot seguit vam engegar una cercavila que va paralitzar Reus. Literalment. Una riuada amb centenars d’esportistes i artistes va creuar la ciutat sota l’esguard incrèdul del reusencs que passejaven pels carrers.

Les escoles de dansa, teatre i música del Centre anaven de la mà de les 11 seccions del Reus Deportiu (hoquei, escacs, atletisme, bàsquet, excursionisme, gimnàstica rítmica, patinatge artístic, rugbi, karate, tennis, pàdel i tennis taula), al so de la batucada que ens marcaven els músics de l’ateneu reusenc.

Un cop travessat Reus un passadís d’sticks d’hoquei rebien la comitiva a les instal·lacions del Reus Deportiu, on la Jove Companyia de Dansa del Centre de Lectura va ballar el seu magnífic número de contemporani al ben mig d’ una pista de bàsquet.

Seguidament els actors i actrius de l’escola de Teatre del Centre s’emportaven el nombrós públic cap al hall, i allà, entre trofeus esportius i amb el gimnàs i les piscines de fons, ens representaven uns fragments de l’obra “Sexes. Tot fora de lloc. Tot afinadíssim.

I així, després d’una hora que es va fer tan curta com intensa, acabàvem aquesta peculiar manera d’inaugurar el curs 2016-17 amb les sempre genials Souldance, que a banda de ser unes ballarines fora de sèrie… són delicioses. Una debilitat meva, no us ho puc negar.

Amb aquesta cirereta final tancàvem aquest acte comú entre les dues entitats. 

I és que, com déiem en aquesta altra entrada del blog,  creiem que cal fer xarxa entre clubs i associacions, que fer ciutat és barrejar iniciatives, creuar col·lectius. Que Reus som una teranyina.

I mentre esperem que el Carles Pitarch de Juan Desafinado Produccions ens acabi el vídeo que presentarem properament amb el muntatge sobre aquesta jornada festiva… ja comencem a tramar noves bogeries. No ho volem evitar.

Create your website with WordPress.com
Per començar
A %d bloguers els agrada això: