La capsa dels trons

Consti que escric aquestes línies amb un casc posat, també ginolleres, coquilla i protector bucal, que el tema a tocar és material sensible i tinc totes les de rebre.

Abans d’obrir la capsa dels trons, però, falca publicitària sobre un tro concret: el de festa.

No era això, Rosalia

Crec que no hi ha sospita de la meva admiració cap a la Rosalia, en molts aspectes: per la seva vàlua musical (l’entrevista analitzant Motomami amb el Jaime Altozano és una masterclass obligatòria per a qualsevol aficionat a la producció), per la innegable qualitat de la seva veu, per la revolució flamenca que va suposar el mervellós àlbum El mal querer, i perquè el disc Motomami és per mi un dels 20 millors àlbums de la història de la música popular espanyola (per no dir que és valent, agosarat, innovador… lluny de caure o en el flamenc 3.0 que esperàvem alguns o en el reggaeton facilon que esperaven tants). Vaja, que soc un fan.

Manotes

Inicio aquestes línies tocat. Ja no tenim la Isabel Moreno repartint somriures i comentaris punyents entre naltros. I la trobarem molt a faltar. Una motomami que no tenia mai un no, que sempre hi era quan se la necessitava. Un petó, Isabel.

Precisament amb la Moreno parlàvem sovint de la necessitat que els barris de Reus visquin la cultura dels gegants de més a prop. Que els seus habitants no hagin de trepitjar el tomb de ravals per gaudir-ne. Que els barris no són Mordor.

Bucles, roses, mestres, medalles

Com són les coses. I els bucles. Fa tot just un any que els comentava en aquestes pàgines les meravelles de la iniciativa Roses de Reus, proposta cultural impulsada arran del projecte del Concurs Exposició Nacional de Roses del Centre de Lectura. De manera transversal, que és com funciona tot a la vida, se’n va prendre bona nota i l’ona expansiva va contagiar de perfum la ciutat sencera. Els vasos comunicants funcionen, i enguany la idea segueix desenvolupant-se. Seguim-ho. Prenguem nota. No som Girona, no sortim a la Teletrès. Però quan es fa bé, cal dir-ho, encara que no ens ho demanin. Com són les roses.

Sopar Solidari 2022

Ja fa una pil·la d’anys la Maria Adzerias i l’Albert Morelló van enviar-me un whats: “Jordi, has de venir a una reunió d’un projecte molt interessant, vine i ho veus”.Jo, que soc molt creient, i més quan la font és de tanta fiabilitat i solvència, cap allà que vaig anar. I en aquestes que emContinua llegint “Sopar Solidari 2022”

C.Tangana… impressionat

Fa ja diversos mesos que el Xavier Menduiña em va fer una recomanació: l’havia sorprès molt gratament l’entrevista que en Jordi Basté li feia al C.Tangana a El món a RAC1.
Francament, a mi aquest nom de Tangana em sonava molt llunyà, en l’àmbit de la música urbana, el rap… camps que no em criden especialment. Però com que al Menduiña no és fàcil sorprendre’l, no vaig dubtar un moment a descobrir a veure qui carai era aquest C.Tangana.

Per fi

Com comentava el mes anterior, en tenia ganes. I sí, amb aquest mes de març han arribat les terrasses al solet, puntuals com falciots. D’acord, no podem gaudir encara de grans esdeveniments, però els somriures ja llueixen cada cop més sovint, cada vegada en més espais sense mascareta.

En tenim ganes

En tenim ganes. Vaja, almenys jo. Moltíssimes. Em moro de ganes que arribi ja la primavera, que l’hivern se’m fa cada cop més fred i això de no prendre el sol o fer un vermut al Mercadal com que em desgasta. Em? Ens. Ens erosiona com a còdols. I no som pedres, que som persones.

Benvingudes

Benvingut any Ferrater. I és que, després d’un 2017 on vam ser Capital Catalana de la Cultura, un soufflé amb ingredients locals i internacionals que va resultar ser un èxit, tot es va desinflar en intentar repetir fórmula amb els “anys de”. Música i dansa, titulars de 2018 i 2019 que van quedar en anuncis: molt soroll per no res.

Create your website with WordPress.com
Per començar