Raluy

Per força línies que s’hagin escrit sobre ells, poc s’haurà parlat del Circ Raluy Legacy, enganxats a Reus des del principi del confinament. I és que aquí a la ciutat estem acostumats a la visita periòdica del circ. Tant del de la carpa i els espectacles, que ens visita quan el calendari ho permet, com el del circ electoral dels candidats i les promeses que cada quatre anys ens ve a veure puntual. Sol, solet.

Vinyolada

No tinc per costum anar comentant les actuacions (els bolos, com en diem naltros), però avui no és dia de costums. Som precisament enmig d’una temporadeta on hi ha ha de tot, menys, precisament, allò al qual estem acostumats. Amb el Coronavirus no només hem hagut de recloure’ns a casa, sinó que hem vist comContinua llegint “Vinyolada”

Joan Petit

En Joan era un xiquet de Blanes, el petit de la casa, el coneixien com a Joan Petit. Apassionat de l’hoquei, el practicava a totes hores fins que li van diagnosticar un càncer que a poc a poc va anar prenent-li l’energia, que no la il·lusió.

Ballarina

Hi havia una vegada una xiqueta que ballava com els àngels. Tothom admirava els seus grand jetés, els seus battements… i l’animaven a mostrar el seu art per tot arreu.

No diguin Mèdici, diguin Prats

Florència. Segle XV. La Toscana explosiona culturalment. Les obres de Donatello, Brunelleschi, Boticcelli, Da Vinci o Miquel Àngel fan d’aquesta regió italiana un focus cultural que encara avui ens provoca una síndrome d’Stendhal en visitar-la. La família Mèdici en fou el motor, amb els seus patrocinis.

Sobre en JorBor, dos textos que mai hagués volgut escriure

Amb el cor encongit encara per la notícia d’ahir, us deixo els dos textos que vaig escriure.
El primer, les paraules que vaig escriure a les xarxes socials. Voldria deixar-les aquí, que en quedi constància.
El segon, el que malauradament em va tocar redactar en nom de la família del Bravium Teatre.
Jordi Boronat, descansa en pau.

Mirar-se el melic

Ens ho diuen sovint: a Reus ens mirem molt el melic. I no seré jo qui ho negui. Aquesta postura mig de ioga mig de ganxet contorsionista sense torticoli, la de mirar-se el melic, vindria a ser un posat tan nostrat com el de fer l’índiu.

Esports i arts al carrer

Darrerament alguns s’amaguen quan em veuen aparèixer pel Reus Deportiu. La veritat és que no m’estranya. I és que quan ens ajuntem amb la Teresa Aguadé de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura ja pot tremolar tothom perquè segur que alguna en tramem. No ho podem evitar!

Create your website at WordPress.com
Per començar