Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per la Cultura, l’escola, la música, l’esport… per Reus
Consti que escric aquestes línies amb un casc posat, també ginolleres, coquilla i protector bucal, que el tema a tocar és material sensible i tinc totes les de rebre.
Abans d’obrir la capsa dels trons, però, falca publicitària sobre un tro concret: el de festa.
En tenim ganes. Vaja, almenys jo. Moltíssimes. Em moro de ganes que arribi ja la primavera, que l’hivern se’m fa cada cop més fred i això de no prendre el sol o fer un vermut al Mercadal com que em desgasta. Em? Ens. Ens erosiona com a còdols. I no som pedres, que som persones.
Benvingut any Ferrater. I és que, després d’un 2017 on vam ser Capital Catalana de la Cultura, un soufflé amb ingredients locals i internacionals que va resultar ser un èxit, tot es va desinflar en intentar repetir fórmula amb els “anys de”. Música i dansa, titulars de 2018 i 2019 que van quedar en anuncis: molt soroll per no res.
Podria escriure de les ganes de plorar cada cop que he tornat de fer la compra setmanal entre mascaretes i guants i caps cots i molta distància i poques paraules.
Acaba un curs escolar i en comença un de polític. I en aquest garbuix d’anades i vingudes cal posar atenció en tots aquells que arriben.
Com a reusenc no tinc paraules per descriure el que vaig sentir ahir en poder encendre la Tronada de Sant Pere 2019.
Un cop deixat enrere el 2017, amb Reus com a Capital de la Cultura Catalana, toca encarar aquest any nou i, amb ell, els nous propòsits.
Sóc molt poc de fer balanços, però aquest 2017 el recordaré sempre com un dels anys més especials.
En política diuen, a l’hora de pactar, sumar forces multiplica.
En temes d’honor deu passar un fet similar. M’explico:
A la Montse Llussà – n’hi diuen “la veu”, però jo hi afegiria “la rialla” de Catalunya – la veu ganxeta més exportada, li van atorgar l’honor de ser la pregonera de la Festa Major d’enguany.
Jordi Salvadó Rius