Benvingudes

Benvingut any Ferrater. I és que, després d’un 2017 on vam ser Capital Catalana de la Cultura, un soufflé amb ingredients locals i internacionals que va resultar ser un èxit, tot es va desinflar en intentar repetir fórmula amb els “anys de”. Música i dansa, titulars de 2018 i 2019 que van quedar en anuncis: molt soroll per no res.

Deutes pendents

La Coia Ballesté encenent una Tronada. La Seva Tronada. Perquè es mereix l’escalfor de la pólvora i dels ganxets. Perquè ha de sentir-se Baremboin o Dudamel, i no Riccardo Muti en un Musikverein buit. I de retruc gaudirem tots de Misericòrdia, el nostre Danubi Blau; Sant Pere, la Marxa Radetzky al Mercadal.

De dir-se Misericòrdia i quatre propostes

Reprenc la temàtica que la veïna de pàgines Coia Ballesté llençava en aquesta mateixa NW tot just el mes passat. Al fet d’anomenar-se Misericòrdia, Coia, Cori, Missi o Micoia servidor només hi veu avantatges. M’explicaré:

Renéixer

Buidor. Silencis que retronen. Carrers desocupats. Ep, però amb àngel. Agost inclement a la ciutat. Fugim. Deixem Reus pels perennes. Encara ressona la darrera tronada. Pam enguany ha durat més, pam on ets, remor? Ja no queda ningú. Calor que esborrona. Buidor que aclapara.

Un 2017 de somni

Sóc molt poc de fer balanços, però aquest 2017 el recordaré sempre com un dels anys més especials.

Montse Llussà, la pregonera del somriure dibuixat

En política diuen, a l’hora de pactar, sumar forces multiplica.

En temes d’honor deu passar un fet similar. M’explico:
A la Montse Llussà – n’hi diuen “la veu”, però jo hi afegiria “la rialla” de Catalunya – la veu ganxeta més exportada, li van atorgar l’honor de ser la pregonera de la Festa Major d’enguany.