Hi ha llibres que quan els acabes et quedes buit, buit i feliç, esperant-ne la relectura.
Passa poc.
I sé que vaig tard, tardíssim, però Canto jo i la muntanya balla m’ha tocat.
Tot i les enormes expectatives no m’ha defraudat gens ni mica, ans al contrari.
Un relat que barreja la dolçor amb la cruesa, que entrelliga personatges i et va deixant petites pistes que conviden a la relectura per acabar de refer puzzles, delicioses metàfores, històries màgiques i dilemes tan reals com els que ens ballen pel cap cada dia.
Moltes gràcies Irene Solà per aquesta meravella!
