Ballarina

Fotografia: Canal Reus

Hi havia una vegada una xiqueta que ballava com els àngels. Tothom admirava els seus grand jetés, els seus battements… i l’animaven a mostrar el seu art per tot arreu. Havia de volar lluny. El seu pare, que era de Reus, li transmetia els valors de la dansa: la disciplina, l’esforç, l’exigència. Era evident que la personalitat de la nena també tenia arrels a Reus: amestralada: genïuda, tossuda, escolpida amb el més pur ADN ganxet.

Ballava i ballava, i despertava admiració per allà on volaven les seves sabatilles de puntes. Dansava i dansava, i entre fouetté i fouetté, molt ràpidament va ser cridada a l’Scala de Milà. Girava i girava, i el voleiar del seu tutú va meravellar l’Òpera de París. Els somnis esdevenien realitat i la seva figura brillava a la Ciutat de la llum. Primera ballarina! Aquella noieta, mallorquina però que exercia de reusenca i feia bandera del poble de la rosa, era la figura més important de la dansa, tant que els impressionistes van voler representar la seva màgia en els seus quadres. Degas, Manet, Renoir… dibuixaven arabesques amb aires de mestral. Passaren els anys i la jove dehessa del maillot, respectada i estimada a París, va esdevenir una velleta estimada per tothom. Professora de dansa amb caràcter vitalici al Conservatori de l’Òpera de París. Morí allà. Encara la recorden. Encara l’estimen. 

I així acaba la història de com una xiqueta va passar de practicar els tendus en una barra de ballet on amb prou feines hi arribava a esdevenir un referent mundial en el lloc més alt del món de la dansa. 

Però no. Certament aquest no és el final del nostre relat. Al cap d’un temps a Reus, el seu Reus estimat, el seu nom va començar a brillar. Tard però entre espurnes i guspires, Roseta Mauri va acabar sent un referent a la ciutat. Un carrer. Un institut. Un Premi Internacional de Dansa convocat per la Fundació del Teatre Fortuny. Un Premi-Beca que l’Associació de Professors de Dansa de les Comarques de Tarragona organitza, tot just aquest mes de gener, per encoratjar les petites Rosetes Mauri a seguir les seves passes. Un llibre dedicat a la seva persona, a sis mans, a càrrec de la Maria Lluïsa Amorós, la Teresa Llorach i la Carme Puyol.

I així fou com el talent reusenc fou finalment reconegut. Passarà igual amb Joan Magrané? Ramon Ferran? Pere Calderó? Josep Maria Guix? Jaume Amenós? El temps, i els nostres polítics, diran. I conte explicat, encara no ha acabat.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Publicat per jordisalvadorius

Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per l’escola, la música, l’esport, la Cultura, per Reus. www.jordisalvado.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: