Família Bravium

Foto: Bravium teatre, "Les delícies de la llar", 1997

Vaig tenir la sort que els meus pares m’apuntessin a l’extraescolar de teatre de petit, a l’escola. En una funció de fi de curs en Quico Cossials, director d’una companyia amateur d’exalumnes, em va veure actuar i em va fitxar. Als 13 anys me n’anava a fer bolos al costat del Josep Baiges. El ressò de la seva veuassa a escena. Encara m’impressiona. Finals dels 80.

Com són les coses, en una d’aquestes funcions algú em va veure a escena i va parlar de mi al director Miquel Fernández, qui em va cridar per fer un petit paper per una companyia de teatre juvenil. Ei! Necessito un actor per a un personatge secundari. És un bolo pel Bravium“La desaparició de Wendy”. 1996. 

Com tornen a ser les coses, el President del Bravium, en Jaume Amenós, em veu actuar i em ve a buscar per incorporar-me a “Les delícies de la llar”, en un paper protagonista. Se la juga de ple amb aquell jovenet, que d’un dia per l’altre es troba entre bambolines al costat del mateix Amenós, de l’Enric Tricaz, del Jordi Boronat. Vertígen.

I m’incorporo a la família Bravium. Es succeeixen obres, bolos, invencions de l’Amenós… sempre aprenent de grans actors, actrius, persones meravelloses. Molts encara aquí, altres al record. Gràcies per tot, JorBor, Lourdes Pons, Joan Cucarull… 

El destí segueix jugant, i a “Terra baixa” coincideixo amb un altre admirat de la interpretació, en Jaume Ciurana. Em meravella cada dia. En Jaume treballa d’actor a Port Aventura i m’obre les portes a la primera feina d’actor professional, tres anys com tres dècades d’aprenentatge gràcies a les improvisacions amb qui els dos Jaumes, Amenós i Ciurana, xalàvem tant a escena.

L’Amenós ens deixa. Una abraçada amb el Baiges, els dos plorant, un dels moments més emotius que he viscut. Un altre? Carregar a les espatlles el seu taüt, cap a la Prioral. Lourdes Domènech, això queda per sempre. 

El silenci.

Un cafè al bar de l’entitat. Pocs a taula. Cares moixes. I què, ara? Suggereixo al Ferran Figuerola, etern Secretari i mà dreta de l’Amenós, ser el relleu natural per ser President. Ho madurarà. Munta el seu equip. La família creix. La del Bravium, i la personal. També augmenten els meus bolos com a músic, i com que no sóc omnipresent (Pellicer, com t’envejo!), deixo de fer teatre però no vull renunciar al Bravium. És casa. Em comprometo a portar les xarxes socials i a ajudar a coordinar les Varietées de Sant Pericu. I fins avui.

Perquè tot torna al Bravium. El Bravium sempre torna. És per això que sobre el seu desnonament no puc exposar la meva opinió personal. Molts ja han escrit, i molt bé, sobre els fets. Jo? No puc. Són família.

Publicat a la NW - Revista de Reus, secció Entre naltros

Publicat per jordisalvadorius

Vivint unes quantes vides en una: PASSIÓ per l’escola, la música, l’esport, la Cultura, per Reus. www.jordisalvado.com

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Create your website with WordPress.com
Per començar
%d bloggers like this: